Federació catalana de cineclubs
Gestionem programacions i serveis cinematogràfics a cineclubs, entitats sense ànim de lucre i administracions
Notícies :: Joaquim roqué
Nombre de resultats 7
per a joaquim roqué
24/01/2018 - Joaquím Roqué al TIFF 2018 (Noruega). Premi Quijote
“El Festival Internacional de Cinema de Tromsø és el lloc on el cromatisme de les projeccions ajuda al sol a guanyar la batalla contra la nit polar”Impressions personals
El meu prejudici d'home del sud d'abans de la meva estada a Tromsø era que jo arribaria a una ciutat fosca, sense llum, on la foscor la dominaria, i que la vida normal de la gent que viu allà estaria sotmesa a la manca de lluminositat.
Contràriament, hi he trobat una ciutat on la nit polar perd cada dia que passa la seva batalla en contra la llum del sol. A més a més, la nit no és d'una negror completa, perquè hi té un aliat màgic i imprevisible que apareix i desapareix. Les aurores boreals brillen més en les zones allunyades de la ciutat, on l'obscuritat regna sense la molesta llum artificial de la ciutat. I llavors, hi ha una gran revelació per les ànimes sensibles que algunes persones tenim a dins. Nosaltres veiem en aquestes llums els nostres desitjos complerts perquè hem somiat d'encà que érem infants el dia que tindríem l'oportunitat de veure-les en directe dansar al cel i canviar el seu color o la seva forma només per nosaltres. Una llàgrima de felicitat rodola per les nostres galtes mentre elles s'esvaeixen i se'n van a un altre lloc per brillar per a altres persones.
El sol va pondre's el 21 de novembre i durant aquesta setmana pressiona a la nit per sortir per l'horitzó el dia 21 de gener.
Mentrestant, el sol té un altre aliat màgic, tanmateix, en aquesta ocasió és previsible i,cada any que passa, brilla amb més força: el Festival internacional de cinema de Tromsø. Ell fa brillar les diferents pantalles i espais. No només amb llum, fa lluir films emocionants d'arreu del món en cinemes i llocs especials. Tots ells plens de colors, amb històries alternatives i no comunes les quals fan pensar en el món que estem construint, en les societats que el desenvolupen, i sobretot, films que mostren el comportament humà.
La gent de Tromsø, voltants, i d'altres parts de Noruega omplen les sales de cinema en totes les seves projeccions. Tromsø té 74.000 habitants i aproximadament 5.000 estudiants que viuen aquí perquè són a la universitat i provenen d'altres llocs. El TIFF 2018 ha tingut més de 60.000 entrades venudes, i encara no sé les dades oficials. Sigui com sigui, és increïble! El TIFF és la prova que quan un país inverteix en cultura, la població respon amb escreix i intensitat. Sense por de la foscor. Sense por del fred. Amb curiositat. Amb interès per les altres cultures. Amb tota la il·lusió d'aprendre alguna cosa nova amb cada projecció.
El dia que el TIFF 2018 acaba, precisament, el sol guanya definitivament la batalla a la nit, i surt del seu amagatall.
Una anècdota, que em passà quan sortia un dia d'Aurora Kino, sintetitza aquesta simbiosi entre el festival i els desitjos de la gent de Tromsø.
Una senyora gran, i encantadora, va venir a nosaltres i ens va explicar com el TIFF era d'important per a ella. I com les pel·lícules l'acompanyaven quan ella tornava a casa seva. Els films que ella havia vist en aquesta edició... Les coses que ella havia sentit després... I ens va començar a explicar el seu ritual personal per donar la benvinguda al sol el pròxim 21 de gener. “Jo prepararé la meva taula a fora del jardí. Em faré una xocolata calenta, i estaré un parell d'hores a fora. És el dia més important per mi de tot l'any. Més que Nadal. Més que Cap d'any. El sol torna”. Els seus ulls brillaven com estrelles que fan pampallugues al cel. “El Festival ajuda al sol”, ella conclou."Tromsø és un meravellós lloc per viure. No és la freda i fosca ciutat que la gent imagina abans de venir”. Ella diu el mateix que jo havia pensat abans de venir. Què sàvia! En aquell moment, em vaig adonar el que Tromsø era en realitat. I ho dic ara. És una ciutat amb diferents tons del llum, suaus i delicats que canvien el seu cromatisme cada dia, que amb l'ajuda d'aquest festival, il·lumina l'ànima de la seva gent i la de gent que la visita, com jo.
El programa
El TIFF 2018 ha tingut diferentes seccions, el PROGRAMA A COMPETICIÓ, FILMS DEL THE NORD, HORITZONS NORUECS, HORITZONS, HORITZON EST, EL MAR, RADICALITZATS, HISTÒRIES DE L'EST – MUSICALS SOCIALISTES, OVERDRIVE i una especial programació dedicada a NAOKO OGIGAMI i ASIF KAPADIA.
.jpg)
Foto: Joaquim Roqué. Inaguració secció “Films of the North”. Hålogaland Teater
El TIFF ha ofert també algunes projeccions especials, i la tria dels crítics, SEMINARIS I ESDEVENIMENTS, i finalment, un espai molt característic, el més salvatge cinema a la fresca que jo hagi vist mai, el CINEMA D'HIVERN, projectat a temperatures entre -6 i -10 graus Celsius
.
Photo: Joaquim Roqué. Winter Cinema
He vist tot el PROGRAMA A COMPETICIÓ, les meves obligacions com a Jurat de la Federació Internacional de Cineclubs, i he vist altres films inclosos en la secció FILMS DEL NORD, alguns films del CINEMA d'HIVERN, i una gran experiència de cinema en la Catedral de l'Àrtic, un espectacular edifici que va ser la seu de la projecció-concert del film escandinau pioner "L'home que era" (Terge vigen) del 1917, un film mut basat en el poema del danès Henrik Ibsen. La projecció va ser acompanyada per música d'orgue tocada en directe per un músic vingut expressament dels Estats Units.
Foto: Joaquim Roqué. Sessió especial “A man was there”. Ishavskatedralen (La cathedral de l'Àrtic)
El PROGRAMA A COMPETICIÓ estava compost per 12 excel·lent films. Tots ells amb un interès social que posa el focus en la gent.
Tres documentals: AUSTERLITZ, de Sergei Loznitsa d'Alemanya, tracta de la memòria històrica nazi i com es mostrada als ciutadans interessats. EX LIBRIS – THE NEW YORK PUBLIC LIBRARY, de Frederick Wiseman dels Estats Units, tracta de la importància de la funció de les biblioteques públiques. PER FUGELLI – SISTE RESEPT, d'Erik Poppe, de Noruega, tracta del sentit de la vida i com és el camí d'algú que s'està morint i com ho afronta.
I nou llargmetratges: ANGELS WEAR WHITE, de Vivian Qu from China, tracta dels abusos sexuals a menors en una societat corrupta, LOVELESS d'Andrey Zvyagintsev, tracta de com els desitjos individuals d'una parella que s'està divorciant i les conseqüències dramàtiques a la vida del seu fill, ON THE OTHER SIDE, de Zrinko Ogresta fde Croàcia, tracta de les conseqüènces que té una guerra fraticida en una família la qual va haver d'abandonar el seu país, REINVENTING MARVIN, d'Anne Fontaine de France, tracta de com la pressió familiari social, les arts i els amics poden influenciar a un jove homosexual que vol viure la seva vida lliurement, SOLDIERS, STORY FROM FERENTARI, d'Ivana Mladenović de Romania, Sèrbia i Bèlgica, és un film sobre una relació homosexual no típica ni tòpica en un pobre i marginat ambient marginal, ESTIU DE 1993, de Carla Simon, de Catalunya, tracta de com una família gestiona el canvi de vida d'una nena èrfena amb amor i tendresa, THE GARDEN, de Sonja Maria Kröner, d'Alemanya, tracta de la vida d'estiu de tres famílies que comparteixen un jardí als anys setanta, THE GREAT BUDDHA+, de Huang Hsin-yao, de Taiwan, és un es mofa dels politics corruptes, una comèdia negra que acava sent una comèdia de solitaris i perdedors, WESTERN, de Valeska Grisebach, d'Alemanya, Bulgaria i Àustria, tracta de com es poden manegar les diferències d'una Europa fragmentada per crear noves relacions constructives.
Decisió del Jurat de la FICC al TIFF 2018
Photo: Kay Kroeger. Cerimònia de clausura. Kulturhuset
El Don Quijote Award és un premi de la IFFS – Federació internacional de Cineclubs que és atorgat en festivals seleccionats d'arreu del món.
El Jurat de la Federació Internacional de Cineclubs del Festival Internacional de Cinema de Tromsø 2018 està compost per Jennifer Britt Lundberg Hansen, del cineclub de Tromsø, Noruega, Kay Kroeger, del cineclub de St.Gallen, Suïssa, and jo, Joaquim Roqué, del Cinelclub dels Amics del cinema de la Vall de Ribes, de Ribes de Freser, Catalunya.
Anunciem el guanyador del Don Quijote Award. Aquest premi és atorgat als films que creuen en la utopia i mostren una altra perspectiva.
El film que hem triat mostra l'aparentment incompatible hisòria de dues persones que es troben i s'enamoren malgrat tot, busquen com sobreviure i trobar el seu lloc.
Com aquestes dues persones tiren endavant la seva relació personal en un film no tipic sobre l'homosexualitat en un ambient pobre i marginal, representat per una societat en contra del que és foraster i no familiar en un dels més empobrits barris de Bucarest, Romania.
El film ens porta per diferents emocions, el seu camí ens fa pensar i reflexionar sobre la condició humana, sobre l'amor, l'odi, les oportunitats de la vida, però finalment ens mostra que un món just i igualitari és difícil d'aconseguir.
Per aquestes raons, el guanyador del Don Quijote Award és per SOLDIERS, STORIES FROM FERENTARI, d'Ivana Mladenović.
(Més informació: http://tiff.no/en/program/2018/soldiers-stories-ferentari )
També, atorguem una MENCIÓ ESPECIAL, a un film amb unes molt bones interpretacions, bona cinematografia i un fort rerefons social a ESTIU DE 1993, de Carla Simón. Mostra com una família gestiona el canvia en la vida d'una nena òrfena amb molt amor i tendresa.
(Més informació: http://tiff.no/en/program/2018/summer-1993)
President del cineclub “Amics del cinema de la Vall de Ribes”
11/12/2017 - Joaquim Roqué, jurat al Festival de Trömso
De nou, la Federació catalana de cineclubs obté un jurat internacional. Aquesta vegada en Joaquim Roqué del Cineclub dels Amics del Cinema de la Vall de Ribes anirà al Trömso International Film Festival 2017 a Noruega. Li acompanyaran Kay Kroeger – Switzerland i Jennifer Britt Lundberg Hansen - Norway.
Molta sort i bon judici! Atorgaran el Premi Quijote de la Federació internacional de cineclubs
En Joaquim és el director del Festival Gollut, certamen de cinema compromès i fotoperiodisme que se celebra anualment a Ribes de Freser i que és organitzat pel cineclub dels Amics del Cinema de la Vall de Ribes, cineclub adherit a la Federació catalana de cineclubs. És també productor de projectes audiovisuals, documentals i webs a Dinàmic Enginy. És llicenciat en Comunicació Audiovisual i Enginyer en Telecomunicació. Ha estat vinculat des dels seus inicis professionals al tercer sector, on participa activament en diferents entitats de caire associatiu.
Molta sort i bon judici! Atorgaran el Premi Quijote de la Federació internacional de cineclubs
En Joaquim és el director del Festival Gollut, certamen de cinema compromès i fotoperiodisme que se celebra anualment a Ribes de Freser i que és organitzat pel cineclub dels Amics del Cinema de la Vall de Ribes, cineclub adherit a la Federació catalana de cineclubs. És també productor de projectes audiovisuals, documentals i webs a Dinàmic Enginy. És llicenciat en Comunicació Audiovisual i Enginyer en Telecomunicació. Ha estat vinculat des dels seus inicis professionals al tercer sector, on participa activament en diferents entitats de caire associatiu.
03/05/2017 - Crònica de J. Roqué del seu pas pel Festival de Fribourg
El Festival de films de Fribourg, el festival amb ànima cineclubista obert al món -Nicolas-Brodard-30.jpg)
El certamen que descobreix joies fílmiques amb sensibilitat, consciència social i humanitat dignifica a cineastes i cinematografies d'arreu.
El Festival Internacional de Films de Fribourg (FIFF) ha significat per a mi molt més que una experiència cinematogràfica. Els clixés sobre Suïssa i la seva societat que podia tenir abans d'arribar els vaig deixar de banda ràpidament només trepitjar la ciutat. Nicolàs, un jove membre de l'staff de l'organització, em rep amb un somriure a la baixada de la rampa que em condueix des de les andanes de l'estació descoberta fins al vestíbul subterrani de l'estació. Comencem a parlar francès, ell també parla italià i espanyol, i mica a en mica anem barrejant les llengües sense cap problema. Aquesta multi-lingualitat serà una constant durant tots els dies que passi aquí. Amb molta amabilitat i atenció m'acompanya a l'hotel, un edifici en forma de prisma rectangular que esdevé un dels més alts d'aquesta antiga ciutat, amb el permís de la torre del campanar de la catedral dedicada a Sant Nicolau, que en comptes d'acabar en punxa cònica, som és habitual en les esglésies d'aquestes contrades, acaba amb una corona de pinacles ornamentats i desiguals.
Fribourg té un dels nuclis medievals més ben conservats de tota Suïssa. La seva part més antiga es troba al fons d'una depressió natural on hi transcorre el riu. És flanquejada per uns penya-segats que la protegien de les invasions, i a mesura que es va baixant la pendent dels seus carrers, més a dins de la seva història s'entra. A Fribourg es troben referències arquitectòniques contemporànies, renaixentistes, barroques, medievals... Les seves altes muralles, amb moltes torres de vigilància, sumen uns dos quilometres entre els diferents trams.
És l'indret on Suïssa deixa de parlar alemany per començar a parlar francès. Mitja ciutat parla alemany, i a l'altra riba del riu Sarine, un cop creuat el pont de Berna, medieval i de fusta, ja es parla francès. La presència de l'església catòlica es constata arreu. Diferents esglésies, inclosa una dedicada a l'ordre de Malta, i monestirs encara en ús, així ho demostren. Una ciutat vella amb moltes capes d'història que contrasta amb la seva vida universitària, a la part més alta i moderna. Els joves són majoria en aquesta vila, i això li confereix un caràcter especial, renovador, obert i lluminós.
Tots els membres de l'organització que he conegut s'impregnen d'aquest esperit friburgès que amara el festival de cordialitat.
Tot això és un pòsit que confereix les condicions necessàries per a què un festival multicultural i que mira al món sigui possible.
Els espais
Tot el festival es desenvolupa en un espai proper d'equipaments que es concentren a la part alta, i més nova de la ciutat. Els cinemes Arena, situats al soterrani del centre comercial Manor, una cadena que s'estén per les principals ciutats suïsses, compten amb 6 de les seves sales dedicades en exclusiva al festival durant aquests dies, creuant el carrer, es troba l'Equilibre, el gran teatre de la ciutat, un controvertit edifici per la seva arquitectura contemporània. Alberga també en el seu vestíbul l'oficina de turisme i serà escenari de la gala de clausura del Festival. Qui m'hauria de dir quan l'he vist per primera vegada que jo hauria d'anunciar en francès el veredicte i els premis del jurat de la Federació internacional de cineclubs. A menys de dos-cents metres es troba el centre neuràlgic del festival, l’Ancienne Gare, l' antiga estació de tren reconvertida en un restaurant, Le Nouveau Monde, que és també un bar de copes, molt popular entre els friburgesos, que cada tarda, aprofitant el bon temps i les tardes solellades de primavera, omplen el pla de davant de l'estació bevent cerveses o vi, mentre parlant animosament. El darrer emplaçament, i més emblemàtic, m'atreviria a dir, és el cinema Rex, un cinema d'abans, gran, amb dues sales més petites. El Rex respira cinema per tot arreu, La seva sala principal té l'esperit dels cinemes antics de sala única. Els dibuixos esgrafiats de les seves parets de color beix il·lustren com si d'un còmic infantil es tractés, escenes de films de gènere dibuixades, que acaben sent una interpretació lliure, i també naïf, de personatges famosos o carismàtics que han marcat la història del cinema. Aquests són els escenaris d'un festival prodigiós.
El Festival
El certamen té unallarga tradició. 31 edicions dedicades a la bona costum de mostrar la diversitat cultural i cinematogràfica mundial. La 31a edició amb el tema transversal dels fantasmes i els esperits. Un spot amb una atmosfera etèrea dóna l'entrada a totes les sessions. La melodia de la seva banda sonora m'acompanyarà tot el festival. Deu dies de cinema, del 31 de març al 8 d'abril. 7 sales funcionant de 12 de migdia a quasi les 12 de la nit, prop de 200 films en diferents seccions, 12 en la Competició Internacional de llargmetratges, diversos films imprescindibles en la secció de cinema de gènere de grans cineastes de la història. També una secció dedicada a nous territoris, el país protagonista d'enguany és el Nepal i altres seccions homenatge a cineastes i classes magistrals completen un programa molt interessant, divers i especialment eclèctic en les seccions més lúdiques fora de concurs.
La secció principal marca la línia d'intencions del Festival. Compta amb 12 films de cinematografies diverses de diferents països: Singapur, Nepal, Bhutan, Kenya, Mèxic, Argentina, Síria, Índia, Laos, Rússia, Malàisia i Corea del Sud. Thierry Jobin, el director artístic em comenta que aquesta selecció surt de 2000 films candidats. I sense dubte, en dóno fe, és una selecció final exquisida. Sempre amb algun film curiós i controvertit. Trobo un encert que els films siguin documentals i de ficció, i que no es separin segons el tipus. Tots els films tenen una cosa en comú: un gran component humanitari i social. Visionant els films s'entra directament en la cultura i la història contemporània de cada un dels països presents a la competició internacional.
El veredicte del jurat de la Federació internacional de cineclubs
Tres cineclubistes europeus hem estat els membres del jurat. Vanessa Elges, de cineclub municipal de Manheim, Alemanya, Lucas Vicher, del cineclub de Basilea, Suïssa i jo mateix, Joaquim Roqué, del cineclub dels Amics del cinema de la Vall de Ribes, de Ribes de Freser, Catalunya.
El film que hem escollit com a guanyador del Don Quijote Award mostra d'una manera meravellosa com la societat pot gestionar i posar en una balança aspectes oposats de la vida, com són la tradició versus la modernitat, el que és rural versus el que és urbà, joventut versus vellesa i les diferents posicions polítiques d'una petita localitat que esdevenen l'exemple del que va passar a tot un país.
El film es porta per diferents emocions, ens porta per un camí que ens fa somriure, riure, enfadar-nos, enamorar-nos, odiar, patir por i finalment ens fa creure que una nova societat més justa i igualitària és possible. El film guanyador del Don Quijote Award de jurat de la Federació internacional de cineclubs del Festival Internacional de Films de Fribourg és el film White Sun, del director nepalès Deepak Rauniyar, un film coproduït entre Nepal, Qatar i Holanda.
També, hem atorgat una Menció Especial a un altre film, que hem volgut premiar per la seva especial sensibilitat en mostrar-nos com de poderosos poden ser els silencis i els moments meditatius entre els principals personatges per explicar una gran història, que ens ensenya com pot ser narrada d'una manera no convencional un thriller que fuig dels clixés i també per la seva cinematografia, que revela un fort rerefons dins la societat del Bhutan, plena d'elements socials i polítics complexos. La Menció Especial del jurat de la Federació internacional de cineclubs del Festival Internacional de Films de Fribourg és per a Honeygiver among the dogs.
L'experiència personal
Si un és cineclubista, sap que tot el públic té uns drets com a espectador. Viure el FIFF des de dins es comprendre que el poder real d'aquests drets. Poques vegades un certamen té tanta diversitat de cultures en la seva competició oficial. Malauradament a les nostres pantalles, les que podem optar els espectadors de carrer, no tenim oportunitat d'accedir a obres fílmiques de tants llocs diferents. A més a més, si això es suma amb l'oportunitat de contrastar experiències amb cineclubistes d'altres llocs, un se n'adona en pròpia pell que el moviment cineclubista i la seva sensibilitat és global, no depèn del lloc ni del país. L'amor pel bon cinema no té fronteres.
El certamen que descobreix joies fílmiques amb sensibilitat, consciència social i humanitat dignifica a cineastes i cinematografies d'arreu.
El Festival Internacional de Films de Fribourg (FIFF) ha significat per a mi molt més que una experiència cinematogràfica. Els clixés sobre Suïssa i la seva societat que podia tenir abans d'arribar els vaig deixar de banda ràpidament només trepitjar la ciutat. Nicolàs, un jove membre de l'staff de l'organització, em rep amb un somriure a la baixada de la rampa que em condueix des de les andanes de l'estació descoberta fins al vestíbul subterrani de l'estació. Comencem a parlar francès, ell també parla italià i espanyol, i mica a en mica anem barrejant les llengües sense cap problema. Aquesta multi-lingualitat serà una constant durant tots els dies que passi aquí. Amb molta amabilitat i atenció m'acompanya a l'hotel, un edifici en forma de prisma rectangular que esdevé un dels més alts d'aquesta antiga ciutat, amb el permís de la torre del campanar de la catedral dedicada a Sant Nicolau, que en comptes d'acabar en punxa cònica, som és habitual en les esglésies d'aquestes contrades, acaba amb una corona de pinacles ornamentats i desiguals.
Fribourg té un dels nuclis medievals més ben conservats de tota Suïssa. La seva part més antiga es troba al fons d'una depressió natural on hi transcorre el riu. És flanquejada per uns penya-segats que la protegien de les invasions, i a mesura que es va baixant la pendent dels seus carrers, més a dins de la seva història s'entra. A Fribourg es troben referències arquitectòniques contemporànies, renaixentistes, barroques, medievals... Les seves altes muralles, amb moltes torres de vigilància, sumen uns dos quilometres entre els diferents trams.
És l'indret on Suïssa deixa de parlar alemany per començar a parlar francès. Mitja ciutat parla alemany, i a l'altra riba del riu Sarine, un cop creuat el pont de Berna, medieval i de fusta, ja es parla francès. La presència de l'església catòlica es constata arreu. Diferents esglésies, inclosa una dedicada a l'ordre de Malta, i monestirs encara en ús, així ho demostren. Una ciutat vella amb moltes capes d'història que contrasta amb la seva vida universitària, a la part més alta i moderna. Els joves són majoria en aquesta vila, i això li confereix un caràcter especial, renovador, obert i lluminós.
Tots els membres de l'organització que he conegut s'impregnen d'aquest esperit friburgès que amara el festival de cordialitat.
Tot això és un pòsit que confereix les condicions necessàries per a què un festival multicultural i que mira al món sigui possible.
Els espaisTot el festival es desenvolupa en un espai proper d'equipaments que es concentren a la part alta, i més nova de la ciutat. Els cinemes Arena, situats al soterrani del centre comercial Manor, una cadena que s'estén per les principals ciutats suïsses, compten amb 6 de les seves sales dedicades en exclusiva al festival durant aquests dies, creuant el carrer, es troba l'Equilibre, el gran teatre de la ciutat, un controvertit edifici per la seva arquitectura contemporània. Alberga també en el seu vestíbul l'oficina de turisme i serà escenari de la gala de clausura del Festival. Qui m'hauria de dir quan l'he vist per primera vegada que jo hauria d'anunciar en francès el veredicte i els premis del jurat de la Federació internacional de cineclubs. A menys de dos-cents metres es troba el centre neuràlgic del festival, l’Ancienne Gare, l' antiga estació de tren reconvertida en un restaurant, Le Nouveau Monde, que és també un bar de copes, molt popular entre els friburgesos, que cada tarda, aprofitant el bon temps i les tardes solellades de primavera, omplen el pla de davant de l'estació bevent cerveses o vi, mentre parlant animosament. El darrer emplaçament, i més emblemàtic, m'atreviria a dir, és el cinema Rex, un cinema d'abans, gran, amb dues sales més petites. El Rex respira cinema per tot arreu, La seva sala principal té l'esperit dels cinemes antics de sala única. Els dibuixos esgrafiats de les seves parets de color beix il·lustren com si d'un còmic infantil es tractés, escenes de films de gènere dibuixades, que acaben sent una interpretació lliure, i també naïf, de personatges famosos o carismàtics que han marcat la història del cinema. Aquests són els escenaris d'un festival prodigiós.
El Festival
El certamen té unallarga tradició. 31 edicions dedicades a la bona costum de mostrar la diversitat cultural i cinematogràfica mundial. La 31a edició amb el tema transversal dels fantasmes i els esperits. Un spot amb una atmosfera etèrea dóna l'entrada a totes les sessions. La melodia de la seva banda sonora m'acompanyarà tot el festival. Deu dies de cinema, del 31 de març al 8 d'abril. 7 sales funcionant de 12 de migdia a quasi les 12 de la nit, prop de 200 films en diferents seccions, 12 en la Competició Internacional de llargmetratges, diversos films imprescindibles en la secció de cinema de gènere de grans cineastes de la història. També una secció dedicada a nous territoris, el país protagonista d'enguany és el Nepal i altres seccions homenatge a cineastes i classes magistrals completen un programa molt interessant, divers i especialment eclèctic en les seccions més lúdiques fora de concurs.La secció principal marca la línia d'intencions del Festival. Compta amb 12 films de cinematografies diverses de diferents països: Singapur, Nepal, Bhutan, Kenya, Mèxic, Argentina, Síria, Índia, Laos, Rússia, Malàisia i Corea del Sud. Thierry Jobin, el director artístic em comenta que aquesta selecció surt de 2000 films candidats. I sense dubte, en dóno fe, és una selecció final exquisida. Sempre amb algun film curiós i controvertit. Trobo un encert que els films siguin documentals i de ficció, i que no es separin segons el tipus. Tots els films tenen una cosa en comú: un gran component humanitari i social. Visionant els films s'entra directament en la cultura i la història contemporània de cada un dels països presents a la competició internacional.
El veredicte del jurat de la Federació internacional de cineclubs
Tres cineclubistes europeus hem estat els membres del jurat. Vanessa Elges, de cineclub municipal de Manheim, Alemanya, Lucas Vicher, del cineclub de Basilea, Suïssa i jo mateix, Joaquim Roqué, del cineclub dels Amics del cinema de la Vall de Ribes, de Ribes de Freser, Catalunya.El film que hem escollit com a guanyador del Don Quijote Award mostra d'una manera meravellosa com la societat pot gestionar i posar en una balança aspectes oposats de la vida, com són la tradició versus la modernitat, el que és rural versus el que és urbà, joventut versus vellesa i les diferents posicions polítiques d'una petita localitat que esdevenen l'exemple del que va passar a tot un país.
El film es porta per diferents emocions, ens porta per un camí que ens fa somriure, riure, enfadar-nos, enamorar-nos, odiar, patir por i finalment ens fa creure que una nova societat més justa i igualitària és possible. El film guanyador del Don Quijote Award de jurat de la Federació internacional de cineclubs del Festival Internacional de Films de Fribourg és el film White Sun, del director nepalès Deepak Rauniyar, un film coproduït entre Nepal, Qatar i Holanda.
També, hem atorgat una Menció Especial a un altre film, que hem volgut premiar per la seva especial sensibilitat en mostrar-nos com de poderosos poden ser els silencis i els moments meditatius entre els principals personatges per explicar una gran història, que ens ensenya com pot ser narrada d'una manera no convencional un thriller que fuig dels clixés i també per la seva cinematografia, que revela un fort rerefons dins la societat del Bhutan, plena d'elements socials i polítics complexos. La Menció Especial del jurat de la Federació internacional de cineclubs del Festival Internacional de Films de Fribourg és per a Honeygiver among the dogs.
L'experiència personal
Si un és cineclubista, sap que tot el públic té uns drets com a espectador. Viure el FIFF des de dins es comprendre que el poder real d'aquests drets. Poques vegades un certamen té tanta diversitat de cultures en la seva competició oficial. Malauradament a les nostres pantalles, les que podem optar els espectadors de carrer, no tenim oportunitat d'accedir a obres fílmiques de tants llocs diferents. A més a més, si això es suma amb l'oportunitat de contrastar experiències amb cineclubistes d'altres llocs, un se n'adona en pròpia pell que el moviment cineclubista i la seva sensibilitat és global, no depèn del lloc ni del país. L'amor pel bon cinema no té fronteres.
El FIFF no només és un festival de cinema obert al món, sino que el món ve Fribourg i Suïssa. És una porta d'entrada de cultures i cinematografies. Els 10 dies que ha durat el FIFF 2017 han estat especialment convulsos a nivell mundial: els bombardejos amb armes químiques a Síria, l'atac d'Estats Units en represalia, els atemptats d'Estocolm, al metro de Sant Petersburg, a les esglésies coptes d'Egipte o el de l'ISIS a Tilkrit... El món incrementa dia dia la seva intolerància i violència, i la desesperança ens pot fer baixar l'ànim.
En canvi, a Fribourg, en el mateix moment i temps, viu una altra realitat és molt més esperançadora. I també succeeix. I estic convençut que no és una bombolla on la raó, el coneixement i la tolerància van agafades de la mà. Seria bo que hi haguessin molts més FIFF arreu. Definitivament les coses serien diferents. Em sento afortunat d'haver-lo pogut viure, i sense dubte, duré sempre aquesta experiència a dins.
Gràcies a FIFF per convidar-nos i gràcies a la FICC per mantenir i promoure un Premi com el Quijote Award. L'utopia és possible.
Joaquim Roqué Paret
Membre del cineclub dels Amics del cinema de la Vall de Ribes
En canvi, a Fribourg, en el mateix moment i temps, viu una altra realitat és molt més esperançadora. I també succeeix. I estic convençut que no és una bombolla on la raó, el coneixement i la tolerància van agafades de la mà. Seria bo que hi haguessin molts més FIFF arreu. Definitivament les coses serien diferents. Em sento afortunat d'haver-lo pogut viure, i sense dubte, duré sempre aquesta experiència a dins.
Gràcies a FIFF per convidar-nos i gràcies a la FICC per mantenir i promoure un Premi com el Quijote Award. L'utopia és possible.
Joaquim Roqué Paret
Membre del cineclub dels Amics del cinema de la Vall de Ribes
17/01/2017 - Joaquim Roqué, jurat al Festival de Fribourg
De nou, la Federació catalana de cineclubs obté un jurat internacional. Aquesta vegada en Joaquim Roqué del Cineclub dels Amics del Cinema de la Vall de Ribes anirà al Festival de Fribourg 2017. Li acompanyaran VISCHER LUCAS - Switzerland i VANESSA ELGES - BkF -. Molta sort i bon judici! Atorgaran el Premi Quijote de la Federació internacional de cineclubs
En Joaquim és el director del Festival Gollut, certamen de cinema compromès i fotoperiodisme que se celebra anualment a Ribes de Freser i que és organitzat pel cineclub dels Amics del Cinema de la Vall de Ribes, cineclub adherit a la Federació catalana de cineclubs. És també productor de projectes audiovisuals, documentals i webs a Dinàmic Enginy. És llicenciat en Comunicació Audiovisual i Enginyer en Telecomunicació. Ha estat vinculat des dels seus inicis professionals al tercer sector, on participa activament en diferents entitats de caire associatiu.
En Joaquim és el director del Festival Gollut, certamen de cinema compromès i fotoperiodisme que se celebra anualment a Ribes de Freser i que és organitzat pel cineclub dels Amics del Cinema de la Vall de Ribes, cineclub adherit a la Federació catalana de cineclubs. És també productor de projectes audiovisuals, documentals i webs a Dinàmic Enginy. És llicenciat en Comunicació Audiovisual i Enginyer en Telecomunicació. Ha estat vinculat des dels seus inicis professionals al tercer sector, on participa activament en diferents entitats de caire associatiu.
21/07/2016 - Joaquím Roqué. Crònica del Galway Film Fleadh
El Galway Film Fleadh, la festa de la creativitat cinematogràfica irlandesa
El Galway Film Fleadh és un festival que ha arribat a la seva 28a edició. La República d’Irlanda té diversos festivals, però cap com el Fleadh, que és popularment anomenat com el “Fla”, tal i com es pronuncia en irlandès. Fleadh significa festa en llengua gaèlica. El Fleadh és un certamen conté els elements que qualsevol festival gran de primer ordre: seccions diverses, espais per la industria cinematogràfica, un públic nombrós, estrenes mundials, directors reconeguts...
Tanmateix té una cosa que el fa diferent als altres: la simbiosi entre creadors i espectadors, una atmosfera de proximitat entre públic i cineastes que no és comú ens els festivals d’arreu del món. Poso diversos d’exemples; els que han set espectadors en alguna edició acaben sent creadors en una altra més que en cap altra lloc; els protagonistes dels films que s’exhibeixen, no només directors o productors, moltes vegades es troben asseguts en els mateixos seients al costat del públic –això pot ser lògic en qualsevol festival perquè assisteixen a l’estrena- però a diferència d’altres certàmens, aquests “protagonistes” assisteixen a altres projeccions o esdeveniments del Festival on el públic també hi pot accedir, com a espectadors habituals, i no només venen a veure les seves obres, com sol ser cada cop més habitual en els nous cineastes i en altres certàmens; al Fleadh és molt natural i accessible poder establir diàlegs amb els creadors; i finalment, la presència d’estudiants de cinema o persones que tenen el cuquet del setè art al cos és molt habitual al Fleadh.
El Galway Film Fleadh, centra el seu esforç en difondre el cinema irlandès, en els seus diferents gèneres i formats i promocionar la industria i per sobre de tot, la creativitat irlandesa.
El que dóna aquest caràcter proper i directe del Fleadh, és segurament la manera de ser del poble irlandès; gent amable, sense artificis i que es mostren tal i com són, siguin gent del carrer, espectadors o cineastes.
He tingut la sort d’assistir com a jurat del Premi Quijote dues vegades en aquest certamen, convidat per Access Cinema, l’entitat que fa arribar el millor cinema arreu del país, per Federació internacional de cineclubs, al ser la Federació catalana de cineclubs una entitat adherida i pel mateix Festival. I poques vegades és té aquesta oportunitat com a cineclubista de repetir com a jurat d’un mateix certamen, però aquest fet m’ha servit per poder comprovar que el Fleadh és realment un festival diferent. En aquesta edició he visionat més films que mai, 38 peces en dos dies i mig. De tot el que vist, no he trobat cap film que no tingués alguna cosa d’interessant que em fes aturar la mirada i el pensament un moment. No importa el pressupost o el gènere. Tots els films han tingut quelcom interessant. Grans guions, molt d’humor, ginys a l’espectador, bona factura, gran treball d’art, bona fotografia... I en general, moltes dosis de creativitat al marge del pressupost del film.
Això m’ha sorprès molt gratament. I m’he preguntat com és que tot té nivell? Per què?
Irlanda té una industria molt ben connectada, a cavall d’Estats Units i Regne Unit. Amb un mercat ampli, on els seus films de bandera arriben lluny. El Fleadh és també un festival qualificador per alguna de les categories dels Òscars de Hollywood, i sovint, films irlandesos tenen molta repercussió internacional, la recent Brooklyn, n’és un exemple. Però també curts i animacions que arriben als Òscars sovint.
L’aspecte però que dóna aquest punt de qualitat als films irlandesos és, segons el meu punt de vista, la frescor i autenticitat a les seves produccions. Els films reprodueixen molt bé la seva societat, no tenen artificis, ni les pretensions que massa sovint veiem en altres cinematografies. Són films amb missatges directes que toquen la fibra de l’espectador perquè hi empatitzen directament. Com la comèdia The young offenders, estrenada en première al Fleadh, del director Peter Foot i interpretada pels joves Chris Walley i Alex Murphy, o els curtmetratges de ficció Madam Black, Starz, Fingerprints, The Captors, Gridlock, o els curtmetratges documentals Mama Hen, Gasper, Gone Viral i From ash, per citar-ne alguns dels molts que en aquesta edició ho compleixen.
Igualment passa en la secció de la qual he format part del jurat del Premi Don Quijote, la secció de curtmetratges d’animació. Molts dels films a competició han empatizat amb el públic amb històries que els toquen de prop, tant emocionalment com per la historia que expliquen. El jurat format per Michael Ryan, Silwya Hamerska i jo mateix, en Joaquim Roqué hem atorgat el Premi Don Quijote al film Second to None de Vincent Gallaguer, una ingeniosa i divertida pel·lícula rodada en stopmotion que jugant amb unes impredictives conseqüències d’intents d’assassinat, Second None és una grata sorpresa plaent pel públic. Una comèdia negre sobre els que queden segons en una competició. El jurat també ha atorgat una menció al film Define Intervention, una surrealista, irreverent i història molt divertida de la fe com a recurs natural. Explica la història d’un home que té un cara a cara amb Déu. Aquest film mordaç sorprèn al jurat internacional del premi Don Quijote pel rerefons dels afers en que s’ha vist immersa els estaments religiosos catòlics d’Irlanda en els darrers anys.
El conjunt de peces de la secció d’animació han conjugat films que són els treballs de joves animadors de les escoles d’animació irlandeses amb produccions professionals de primer nivell com són The lost letter, de Kealan O’Rourke i amb narració de Kate Winslet, que per la seva excel·lent factura ha estat guanyadora del Premi a la millor seqüència d’animació atorgat pel Galway Film Fleadh.
El jurat cineclubista ha coindidit amb el premi del jurat del Galway Film Fleadh amb Second to none, guanyadora del Premi James Jordan a la millor animació i prequalificada per als Òscar 2017 en la categoria de curt d’animació.
L’experiència com a jurat cineclubista ha estat excel·lent, al marge d’assistir com a espectador d’excepció a una finestra del cinema irlandès, el fet de poder intercanviar converses cinematogràfiques entre cineclubistes internacionals, on es posen en comú interessos i es contrasten les experiències del moviment cineclubista arreu d’Europa i poder assistir als espais, com el Rowing Club, on els creadors, cineastes, públic i jurats poden dialogar en un ambient distès a la riba del riu Corrib, fa que l’experiència global sigui molt satisfactòria i plenament recomanable per qualsevol aficionat al cinema. Tenir a Jim Sheridan sentint música irlandesa al costat teu mentre beus una Guinness és una fotografia que la memòria reté inevitablement per sempre més. Això és el Fleadh.
El Galway Film Fleadh és un festival que ha arribat a la seva 28a edició. La República d’Irlanda té diversos festivals, però cap com el Fleadh, que és popularment anomenat com el “Fla”, tal i com es pronuncia en irlandès. Fleadh significa festa en llengua gaèlica. El Fleadh és un certamen conté els elements que qualsevol festival gran de primer ordre: seccions diverses, espais per la industria cinematogràfica, un públic nombrós, estrenes mundials, directors reconeguts... Tanmateix té una cosa que el fa diferent als altres: la simbiosi entre creadors i espectadors, una atmosfera de proximitat entre públic i cineastes que no és comú ens els festivals d’arreu del món. Poso diversos d’exemples; els que han set espectadors en alguna edició acaben sent creadors en una altra més que en cap altra lloc; els protagonistes dels films que s’exhibeixen, no només directors o productors, moltes vegades es troben asseguts en els mateixos seients al costat del públic –això pot ser lògic en qualsevol festival perquè assisteixen a l’estrena- però a diferència d’altres certàmens, aquests “protagonistes” assisteixen a altres projeccions o esdeveniments del Festival on el públic també hi pot accedir, com a espectadors habituals, i no només venen a veure les seves obres, com sol ser cada cop més habitual en els nous cineastes i en altres certàmens; al Fleadh és molt natural i accessible poder establir diàlegs amb els creadors; i finalment, la presència d’estudiants de cinema o persones que tenen el cuquet del setè art al cos és molt habitual al Fleadh.
El Galway Film Fleadh, centra el seu esforç en difondre el cinema irlandès, en els seus diferents gèneres i formats i promocionar la industria i per sobre de tot, la creativitat irlandesa.
El que dóna aquest caràcter proper i directe del Fleadh, és segurament la manera de ser del poble irlandès; gent amable, sense artificis i que es mostren tal i com són, siguin gent del carrer, espectadors o cineastes.
He tingut la sort d’assistir com a jurat del Premi Quijote dues vegades en aquest certamen, convidat per Access Cinema, l’entitat que fa arribar el millor cinema arreu del país, per Federació internacional de cineclubs, al ser la Federació catalana de cineclubs una entitat adherida i pel mateix Festival. I poques vegades és té aquesta oportunitat com a cineclubista de repetir com a jurat d’un mateix certamen, però aquest fet m’ha servit per poder comprovar que el Fleadh és realment un festival diferent. En aquesta edició he visionat més films que mai, 38 peces en dos dies i mig. De tot el que vist, no he trobat cap film que no tingués alguna cosa d’interessant que em fes aturar la mirada i el pensament un moment. No importa el pressupost o el gènere. Tots els films han tingut quelcom interessant. Grans guions, molt d’humor, ginys a l’espectador, bona factura, gran treball d’art, bona fotografia... I en general, moltes dosis de creativitat al marge del pressupost del film.
Això m’ha sorprès molt gratament. I m’he preguntat com és que tot té nivell? Per què? Irlanda té una industria molt ben connectada, a cavall d’Estats Units i Regne Unit. Amb un mercat ampli, on els seus films de bandera arriben lluny. El Fleadh és també un festival qualificador per alguna de les categories dels Òscars de Hollywood, i sovint, films irlandesos tenen molta repercussió internacional, la recent Brooklyn, n’és un exemple. Però també curts i animacions que arriben als Òscars sovint.
L’aspecte però que dóna aquest punt de qualitat als films irlandesos és, segons el meu punt de vista, la frescor i autenticitat a les seves produccions. Els films reprodueixen molt bé la seva societat, no tenen artificis, ni les pretensions que massa sovint veiem en altres cinematografies. Són films amb missatges directes que toquen la fibra de l’espectador perquè hi empatitzen directament. Com la comèdia The young offenders, estrenada en première al Fleadh, del director Peter Foot i interpretada pels joves Chris Walley i Alex Murphy, o els curtmetratges de ficció Madam Black, Starz, Fingerprints, The Captors, Gridlock, o els curtmetratges documentals Mama Hen, Gasper, Gone Viral i From ash, per citar-ne alguns dels molts que en aquesta edició ho compleixen.
Igualment passa en la secció de la qual he format part del jurat del Premi Don Quijote, la secció de curtmetratges d’animació. Molts dels films a competició han empatizat amb el públic amb històries que els toquen de prop, tant emocionalment com per la historia que expliquen. El jurat format per Michael Ryan, Silwya Hamerska i jo mateix, en Joaquim Roqué hem atorgat el Premi Don Quijote al film Second to None de Vincent Gallaguer, una ingeniosa i divertida pel·lícula rodada en stopmotion que jugant amb unes impredictives conseqüències d’intents d’assassinat, Second None és una grata sorpresa plaent pel públic. Una comèdia negre sobre els que queden segons en una competició. El jurat també ha atorgat una menció al film Define Intervention, una surrealista, irreverent i història molt divertida de la fe com a recurs natural. Explica la història d’un home que té un cara a cara amb Déu. Aquest film mordaç sorprèn al jurat internacional del premi Don Quijote pel rerefons dels afers en que s’ha vist immersa els estaments religiosos catòlics d’Irlanda en els darrers anys.
El conjunt de peces de la secció d’animació han conjugat films que són els treballs de joves animadors de les escoles d’animació irlandeses amb produccions professionals de primer nivell com són The lost letter, de Kealan O’Rourke i amb narració de Kate Winslet, que per la seva excel·lent factura ha estat guanyadora del Premi a la millor seqüència d’animació atorgat pel Galway Film Fleadh.
El jurat cineclubista ha coindidit amb el premi del jurat del Galway Film Fleadh amb Second to none, guanyadora del Premi James Jordan a la millor animació i prequalificada per als Òscar 2017 en la categoria de curt d’animació.
L’experiència com a jurat cineclubista ha estat excel·lent, al marge d’assistir com a espectador d’excepció a una finestra del cinema irlandès, el fet de poder intercanviar converses cinematogràfiques entre cineclubistes internacionals, on es posen en comú interessos i es contrasten les experiències del moviment cineclubista arreu d’Europa i poder assistir als espais, com el Rowing Club, on els creadors, cineastes, públic i jurats poden dialogar en un ambient distès a la riba del riu Corrib, fa que l’experiència global sigui molt satisfactòria i plenament recomanable per qualsevol aficionat al cinema. Tenir a Jim Sheridan sentint música irlandesa al costat teu mentre beus una Guinness és una fotografia que la memòria reté inevitablement per sempre més. Això és el Fleadh.Joaquim Roqué Paret
Membre del cineclub dels Amics del Cinema de la Vall de Ribes
05/02/2016 - JURAT DEL PREMI MIQUEL PORTER DEL CINECLUBISME CATALÀ A CASSÀ DE LA SELVA. UNA EDICIÓ DE LA MACCA MÉS CINECLUBISTA QUE MAI
En aquesta nova edició de la Mostra de curtmetratges i animació de Cassà de la selva (MACCA) es tornarà a donar el premi Miquel Porter del cineclubisme català en la secció "Correcurts". Enguany el jurat cineclubista estarà conformat per Joaquim Roqué del Cineclub Amics del Cinema de Ribes de Freser, l'Eloy Escudero del Cineclub Sala 1 de Vilanova i la Geltrú i Pere Vila Barceló del Cineclub Vuit i mig de Cassà de la Selva
També es reconeixerà amb el Premi Domènech Torrent i Gelmà al Cineclub Vilafranca. El nostre president i soci del cineclub Vilafranca, en Sancho recollirà el premi. Dins la programació també es projectaran curts del Festival julius del Cineclub Vic. Així aquesta edició de la MACCA serà més cineclubista que mai
PROGRAMA MACCA 2016 A CONTINUACIÓ
També es reconeixerà amb el Premi Domènech Torrent i Gelmà al Cineclub Vilafranca. El nostre president i soci del cineclub Vilafranca, en Sancho recollirà el premi. Dins la programació també es projectaran curts del Festival julius del Cineclub Vic. Així aquesta edició de la MACCA serà més cineclubista que mai
PROGRAMA MACCA 2016 A CONTINUACIÓ
19/07/2013 - Galway Film Fleadth, el festival que trenca les barreres entre cineastes i espectadors
“El cinema al nostre país és important no només perquè les empreses audiovisuals guanyin diners. És important perquè la nostra cultura s'hi reflecteix, explica com som. A cada pel·lícula hi ha un tros de nosaltres. Per aquesta raó és necessari que els joves es formin i n'aprenguin. Per aquesta raó és important el Galway Film Fleadth perquè és una festa del talent cinematogràfic irlandès, i aquest any compleix 25 edicions”
Més o menys aquestes van ser les paraules de Mr. Michael Higgins, el president d'Irlanda en el seu discurs en la cerimònia de clausura del Festival de Cinema de Galway el passat 14 de juliol al Tower Hall, teatre principal de la ciutat.
Aquest discurs va emocionar no només als irlandesos que el van aplaudir sentidament, sinó als estrangers com jo que sempre ens perdem paraules quan escoltem anglès. És el que jo penso que hauria de dir i sentir qualsevol polític de qualsevol dels àmbits de la cultura. I crec que Irlanda té una gran sort de tenir polítics amb un pensament com aquest liderant el país. No puc dir el mateix del que passa a Espanya en aquests moments, on la cultura s'ha establert com un luxe a nivell d'impostos pel govern conservador actual i tot el sector està en recessió. Però no dedicaré el meu article a això.
He de reconèixer que jo no coneixia res de Higgins abans d'aquest discurs, ara se que va arribar a president el 11 de novembre de 2011, i que té una llarga trajectòria política a Irlanda. Membre del partit laborista, va ser senador i ministre de Cultura i Arts anys abans.
Tanmateix, aquest brillant discurs de Mr. Michael Higgins, és una saborissíssima cirera per definir el que és el Galway Film Fleadth. Un festival on la gent és tant important com el cinema que es projecta. I això és ben estrany en el panorama internacional. Els espectadors i els cineastes es barrejen, formant part tots de la mateixa comunitat, on els protocols i distàncies s'escursen per deixar a tothom al mateix nivell, amb un únic punt de vista. Veure i parlar de cinema.
He assistit del 12 al 15 de juliol com a membre del jurat del premi DON QUIJOTE AWARD, que atorga la Federació Internacional de Cineclubs en diferents festivals del món des de fa molts anys. Aquest premi sempre és complementari als altres premis de cada festival, i el fet d'atorgar a un film aquest premi, sigui quin sigui el seu gènere o categoria, significa que el film ha de tenir unes característiques que simbolitzin el moviment cineclubista mundial. Representa la utopia en allò que el cinema mostra. Els films amb aquest premi han de transmetre un missatge, han d'incorporar valors que transcendeixin més enllà de la pantalla, ser universals i sobretot ser films que amb aquest premi rebin la distinció que els ajudi a ser distribuïts per tots els cineclubs del món.
Més o menys aquestes van ser les paraules de Mr. Michael Higgins, el president d'Irlanda en el seu discurs en la cerimònia de clausura del Festival de Cinema de Galway el passat 14 de juliol al Tower Hall, teatre principal de la ciutat.
Aquest discurs va emocionar no només als irlandesos que el van aplaudir sentidament, sinó als estrangers com jo que sempre ens perdem paraules quan escoltem anglès. És el que jo penso que hauria de dir i sentir qualsevol polític de qualsevol dels àmbits de la cultura. I crec que Irlanda té una gran sort de tenir polítics amb un pensament com aquest liderant el país. No puc dir el mateix del que passa a Espanya en aquests moments, on la cultura s'ha establert com un luxe a nivell d'impostos pel govern conservador actual i tot el sector està en recessió. Però no dedicaré el meu article a això.
He de reconèixer que jo no coneixia res de Higgins abans d'aquest discurs, ara se que va arribar a president el 11 de novembre de 2011, i que té una llarga trajectòria política a Irlanda. Membre del partit laborista, va ser senador i ministre de Cultura i Arts anys abans.
Tanmateix, aquest brillant discurs de Mr. Michael Higgins, és una saborissíssima cirera per definir el que és el Galway Film Fleadth. Un festival on la gent és tant important com el cinema que es projecta. I això és ben estrany en el panorama internacional. Els espectadors i els cineastes es barrejen, formant part tots de la mateixa comunitat, on els protocols i distàncies s'escursen per deixar a tothom al mateix nivell, amb un únic punt de vista. Veure i parlar de cinema.
He assistit del 12 al 15 de juliol com a membre del jurat del premi DON QUIJOTE AWARD, que atorga la Federació Internacional de Cineclubs en diferents festivals del món des de fa molts anys. Aquest premi sempre és complementari als altres premis de cada festival, i el fet d'atorgar a un film aquest premi, sigui quin sigui el seu gènere o categoria, significa que el film ha de tenir unes característiques que simbolitzin el moviment cineclubista mundial. Representa la utopia en allò que el cinema mostra. Els films amb aquest premi han de transmetre un missatge, han d'incorporar valors que transcendeixin més enllà de la pantalla, ser universals i sobretot ser films que amb aquest premi rebin la distinció que els ajudi a ser distribuïts per tots els cineclubs del món.
