39è. LA HABANA FILM FESTIVAL 12/17
Crònica de Carles Font del Cineclub Diòptria de Figueres


La meva experiència en el festival de La Habana va començar molt abans de la meva arribada a Cuba. Ja des de l’any passat, quan vaig assabentar-me de la represa de la concessió del premi Quijote a La Habana em va atraure la idea de postular-me. Quan la convocatòria d’aquest any va aparèixer vaig córrer a presentar candidatura. Com és lògic quan la noticia de la meva elecció va arribar semblava un nen el dia de reis, fins i tot vaig llegir el correu electrònic varies vegades per si era cert el que estava llegint.

Després de l’elecció, vaig fer una mica de cerca per intentar entendre la dimensió del festival. Estava convidat a la 39a. edició, el que em descobria la seva importància històrica. Tenia àmbit a tot Llatinoamerica, el que em feia recordar les perles vistes de cinema mexicà, xilè, brasiler o argentí els últims anys i preveure la descoberta de cinematografies tan desconegudes com les caribenyes. Quan es va fer públic el programa vaig ser realment conscient de la magnitud del festival al programar més de quatre-cents treballs.

Per aprofitar el viatge transoceànic vaig arribar quatre dies abans de l’inici del festival per fer un punt de turisme. Vaig decidir allotjar-me en una casa particular, un negoci que en els últims anys ha florit a Cuba en general i La Habana en especial. Era una manera d’entrar en contacte directe amb la gent del país lluny de la fredor dels hotels. Després d’alguna peripècia en l’arribada, vaig extraviar la meva motxilla en un taxi que em va ser retornada íntegrament, vaig començar a intentar entendre un país tan diferent del meu habitat d’origen. S’ha de dir que és un exercici meravellós intentar forçar la nostra capacitat de comprensió quan la realitat qüestiona temes que nosaltres donem per irrefutables. Aquesta potser és la sensació que busca el viatger i a mi em va acompanyar durant tota l’estada a Cuba. Fets a destacar, molts, l’omnipresent restauració d’edificis, la disposició absoluta de la gent per entrar en conversa, la presència de la política en la vida diària, les fantàstiques platges a mitja hora del centre, o l’austeritat com a forma de vida.

Passats els quatre dies de vacances em vaig presentar en el Hotel Nacional, seu del festival. Si la magnitud del festival ja havia estat prevista, entrar en el històric hotel i seguidament anar a una sessió inaugural al teatre Karl Marx amb més de 5000 persones em va fer créixer encara més les expectatives. Vaig conèixer de pressa i corrents els meus companys de jurat, el cubà Lazaro Alderete i el neozelandès John Crawford dins la mastodòntica sessió inaugural i ens vam citar a l’endemà per començar la feina. De la gala d’obertura no voldria passar per alt el discurs del director del festival, tan acostumat a la prudència europea en els discursos protocol·laris em va sorprendre molt agradablement el grau de compromís que assumia el cinema per aquest festival. Si en teniu ganes, no us perdeu la oportunitat de llegir-lo. http://habanafilmfestival.com/cine-rompe-las-barreras/

La programació com ja he esmentat abans constava d’unes 400 pel·lícules dividies en quatre seccions: En concurso, que en el seu apartat de llargmetratges era la que havíem de jutjar en el jurat del FICC, Latinoamérica en perspectiva, on dividida per temàtiques trobaven apartats com societat, medi ambient o cinemateca entre d’altres; Otras latitudes, on tenien cabuda les mostres d’altres continents i Entornos, marc per les retrospectives. Com a usuari de peu de festival tenia ganes de veure una petita part de cada secció sense faltar al nostre compromís de veure els dinou llargmetratges a concurs. El responsable dels jurats Fipresci i Signis molt amablement ens oferia al membres del jurat FICC compartir el seu transport per anar a veure els passis pensats pels jurats. Organitzaven una agenda de una pel·lícula pel matí i dues després de dinar. Jo ja sabia que hauria de saltar-me algun àpat si volia veure una part de la gran quantitat de pel·lícules que m’interessaven. A més tenia la dificultat que La Habana en general i el barri de Vedado en particular, que és on es desenvolupa el festival, són molt extensos. Dels set cinemes on es projectaven la major part d’obres, tres quedaven allunyats de l’hotel, a prop del ICAIC (Instituo de Cubano del Arte y Industria Cinematográficos). Precisament dos d’aquests tres, Chaplin i Acapulco, eren els que estaven pensats pels passis per jurats. Un petit apunt pels que hem perdut el costum anar al cinema en grans sales. Dels cinemes que he visitat durant el festival excepte un, Infanta que té el format de multi-sala, són edificis que poden encabir entre 800 i 1500 persones, tot un exercici de nostàlgia quan en el segle passat totes les ciutats tenien cinemes d’aquestes dimensions.

Com a tot gran esdeveniment va haver-hi algun contratemps. Una de les sales destinades als passes per jurats se li va espatllar el projector i es va haver de refer l’agenda de la programació. Personalment del problema en vaig fer virtut i vaig apropar-me a un cinema veí on vaig poder veure dues obres destacades de les seccions paral·leles: “La vida animada” (Ross Williams. Usa) dins el Panorama Documental on se’ns relata la vida d’un autista on amb l’ajut dels dibuixos de Disney s’enfronta al mon i a l’arribada de l’edat adulta. El debat que va seguir la projecció ens va aclarir moltes preguntes i també ens mostrà el que era un debat a Cuba, un seguit de participacions i qüestions que el moderador havia d’acabar tallant per falta de temps. Seguidament vaig veure “Los lobos del este” (Machado Quintela. Cuba/ Japó) dins el Panorama Latinoamericano. Una pel·lícula produïda per Naomi Kawase entre d’altres i que ens oferia l’aventura d’un director cubà filmant al Japó sobre temes japonesos, tota una experiència.

La resta de dies vaig veure alguna perla més com: “La novia del desierto” (Pivato. Argentina) dins la secció Opera prima i que al final es va emportar el premi del jurat gracies sobretot a l’actuació femenina de la consagrada Paulina Garcia en una història de petites soledats. El migmetratge “El cine de la Utopía” (Ancira, Astudillo. Mèxic) dins la secció Cinemateca, una reivindicació del cinema com a eina i com a revolució que és una tradició que es pot reprendre amb el cinema digital. Dins també de la secció Cinemateca vaig veure la encantadora “Las cinéphilas” (Álvarez. Argentina) on a través d’unes adorables senyores argentines, espanyoles i uruguaianes retrata tots els temes que preocupen als espectadors cinèfils com l’entreteniment en el cinema, la manipulació de la realitat, la mitomania, perdurar a través del cinema o la gran qüestió del temps i el record. En una sessió especial vaig veure “Cuba and the cameraman” (Alpert. Usa) una feina de 40 anys revisitant amics i coneguts per enregistrar-los. L’evolució d’uns personatges vistos des de “l’objectivitat” d’un americà. La presència dels protagonistes va convertir la presentació pública en una reunió d’amics. De la mostra de cinema alemany vaig veure “Pienso en Alemania en la noche” (Karmakar. Alemanya) on se’ns parlava de la filosofia darrera la música o les espiritualitats i concepcions de vida lligades amb l’electrònica. Per acabar i només fent una petita tria voldria destacar “Residente” (Pérez. Puerto Rico) mostrada per la sessió de clausura, un impactant documental on l’ex-líder del grup Calle 13 enregistra un àlbum viatjant arreu del món perseguint el seu propi test d’ADN.

A més del plaer també teníem la feina, la secció oficial. Primer de tot cal dir que vaig trobar un gran nivell en la gran majoria de les obres seleccionades. Dins d’aquestes hi havia pel·lícules de gran qualitat però que no acabaven d’entrar dins els paràmetres del nostre premi, una referencia podia ser que ja estiguessin estrenades pel món o que tinguessin una estrena ja concertada. Dins d’aquestes trobaríem: “Las hijas de Abril” (Franco. Mèxic) una historia de problemes familiars on apareix la bogeria i el seu espiral imparable. “Zama” (Martel. Argentina) una gran al·legoria sobre les falses esperances de gran bellesa plàstica. “Una especie de familia” (Lerman. Argentina) un tens thriller sobre desitjos amb gran interpretació de Barbara Lennie. “Alanis” (Berneri. Argentina) un retrat realista i social que no cau en complaences ni dóna falses solucions. “Los perros” (Said. Xile) explora com enfrontar-se a la tessitura d’acusar els estimats amb excel·lents actuacions d’Antonia Zegers i Alfredo Castro. I la multi-premiada “Una mujer fantástica” (Lelio. Xile) on temes com la transsexualitat, la hipocresia social o els sentiments són tractats de manera valenta dins una pel·lícula rodona amb moltes virtuts.

Una altra pel·lícula que voldria destacar i desconec si tindrà recorregut comercial és “Liquid truth” (Jabor. Brasil) basada en una obra teatral aborda el tema de les acusacions en temes sensibles com pot ser els abusos a menors dins d’un entorn actual envaït per les xarxes socials.

Per finalitzar només em queda destacar les dues obres que el jurat FICC vam premiar. En primer lloc vam donar una menció a “Plaza París” (Murat. Brasil) obra, de factura moderna i ideològicament compromesa, d’un cinema social que descriu problemes actuals amb una tensió totalment creïble fent de la por el gran tema del film. Dibuixa la inseguretat que una part benestant de la societat vol evitar sense canviar les desigualtats que la originen. Rematada amb bones actuacions de les dues protagonistes.


El premi Quijote va ser concedit a “Restos de Viento” (Montemayor. Mèxic), una petita joia que segueix el ritme del dol amb una llum trista i emboirada que embafa tota la durada de la pel·lícula. Una interpretació infantil marcada per la seva rara naturalitat. Un magnífic paper protagonista de Dolores Fonzi que reflexa a la perfecció l’evolució del personatge. Localitzacions interiors ben repassades que ens situa en un passat emmarcat per la música. La mitologia infantil dóna una de les diferents respostes que apareixen per pair el dolor de la pèrdua que en definitiva és el tema principal. Després de donar voltes buscant una resposta ens diu la pel·lícula que de respostes no n’hi ha, que només cal buscar-les sense esperar trobar-les.
Per acabar aquest escrit crec que només em queda agrair l’organització sencera del festival que ens va solucionar tots els temes abans i durant el festival, en especial a Mario Naito López que ens va ajudar amb el transport entre sessions i a Lázaro Alderete, membre cubà del jurat FICC, que ens va fer sentir sempre acompanyats. Aquest agraïment es pot fer extensible a tota la gent de Cuba per la seva amabilitat i alegria de viure