Federació catalana de cineclubs
Gestionem programacions i serveis cinematogràfics a cineclubs, entitats sense ànim de lucre i administracions
Federació Catalana de Cineclubs :: Notícies
Divendres 26 Abril 2013
Totes les activitats es faran al local dels Amics del cinema de la capital del cava. C/Indústria 59 de Sant Sadurní d'Anoia. Entrada Gratuïta. 20,30h. Amb la col·laboració del Centre d'Estudis Brasilers.
27/05/2013
"Heleno - Oprincipe maldito" de Jose Henrique Fonseca
28/05/2013
"Paraisos artificiais" de Marcos Prado
29/05/2013
"A musica segundo Tom Jobim" de Nelson Pereira dos Santos
30/05/2013
"La vida es un soplo" de Fabiano Maciel
31/05/2013
"O palhaço" de Selton Mello
27/05/2013
"Heleno - Oprincipe maldito" de Jose Henrique Fonseca
28/05/2013
"Paraisos artificiais" de Marcos Prado
29/05/2013
"A musica segundo Tom Jobim" de Nelson Pereira dos Santos
30/05/2013
"La vida es un soplo" de Fabiano Maciel
31/05/2013
"O palhaço" de Selton Mello
Dijous 25 Abril 2013
Del 23 al 26 de maig 2013 – Barcelona
Projeccions a La Sedeta. C/Sicília 321. Entrada Gratuïta
En el marc de la 1a Trobada de cineclubs del mediterrani, la Federació catalana de cineclubs i Sodepau organitzem una mostra de documental amb films de les dues ribes. Les persones convidades a la trobada presentaran els films i dinamitzaran el debat després de la projecció. En el cas dels films catalans tindrem a les realitzadores.
Projeccions a La Sedeta. C/Sicília 321. Entrada Gratuïta
En el marc de la 1a Trobada de cineclubs del mediterrani, la Federació catalana de cineclubs i Sodepau organitzem una mostra de documental amb films de les dues ribes. Les persones convidades a la trobada presentaran els films i dinamitzaran el debat després de la projecció. En el cas dels films catalans tindrem a les realitzadores.
Divendres 19 Abril 2013
La Federació catalana de cineclubs (FCC) ha participat a Tunisia de dos esdeveniments importants: el Foro Social Mundial i l’Assemblea General de la Federació internacional de cineclubs (FICC).
Aquest document vol ser la crònica. Seguiu llegint...
Aquesta reunió històrica a Àfica i en el món àrab, especialment en el marc tunisià que viu immers en un procés revolucionari per la lluita d’una democràcia pròpia, atorgava un marc polític i social que ens va impressionar. L’equip organitzatiu de joves ens demostrà la força d’aquest poble. Volem agraïr des de la FCC el treball de l’organització dels amics i companys de la Federació tunesina de cineclubs. Mai en els últims 10 anys havíem pogut assistir a una trobada cineclubista internacional en el que es disposés d’una setmana per treballar. Va ser una gran oportunitat per debatre i conèixer realitats cineclubistes molt diferents. També va ser un rècord de participació en quant a països representats i a nombre de delegats. L’apertura a noves persones i noves generacions garantitza el futur de la FICC. Les persones que es van incorporar al nou comitè executiu representen a aquestes noves generacions. Les diferents taules de treball, la lectura dels informes de les diferents federacions i socis membres ens permeten constatar que el cineclubisme és un fenomen global, ric en la seva diversitat i que comparteix problemes comuns, especialment els que tenen que veure amb l’accés a les pel•lícules. Dins aquesta diversitat, la FCC va participar representant la realitat del cineclubisme català. Els delegats varen confiar en la continuïtat de la FCC dins el càrrec de Secretari General. Molts són els reptes de futur, com consolidar l’oficina de Barcelona i aconseguir finançament pels projectes de la FICC. Amb els ànims i l’energia renovada esperem que l’aportació de la FCC a la FICC estigui a l’alçada dels cineclubs de Catalunya.
Aquest document vol ser la crònica. Seguiu llegint...
Divendres 19 Abril 2013
La primavera ens ha arribat amb una bona notícia, que pensem també ho pot ser per a tots vosaltres. La Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals ha decidit donar suport econòmic a la distribució de la pel•lícula catalana Ventre Blanc.
Cal dir que nosaltres hem estat els primers que no confiàvem massa en que els termes pel•lícula de ficció i cultura popular fossin gaire conciliables, donades les experiències anteriors. Però, hem de confessar que ens havíem equivocat, Ventre blanc és una producció poc habitual, d’alta qualitat cinematogràfica, realitzada amb un equip petit i mitjans migrats, que, a més, es mira la cultura popular amb ulls del segle XXI. Ha estat realitzada per en Jordi Lara, periodista, escriptor, músic i compositor que, amb aquest film, entra en el cinema, no solament dirigint-la, sinó composant-ne també la banda sonora.
El film té un discurs que, partint de tres homes que porten els caps grossos de Vic, transcendeix aquest món lúdic per acostar-nos a persones que intenten viure la seva vida, malgrat les limitacions, les tensions i els amors i desamors engendrats per la nostra societat postmoderna i neoliberal. Amb tocs fellinians i una pàtina de Tarkovski, en una capital d’Osona entranyablement vella, laberíntica i sense boira, el director és capaç de fer interpretar el seu propi paper a personatges que ens arriben a commoure profundament perquè, entre tots, es plantegen aquelles preguntes que, en algun moment, tots ens hem fet, però ells les responen d’una manera gens habitual.
Del que estem segurs, és que aquest és un film de cineclub, que pot servir, alhora, per crear sinèrgies amb d’altres entitats com les colles geganteres o, d’altres, interessades en la cultura popular. També que l’aportació de la Direcció General de Cultura Popular us pot facilitar molt la programació d’aquest film, perquè només haureu de pagar 50€+IVA, fins i tot comptant amb la presència del director i d’algun dels protagonistes.
Per si no us hem convençut, aquí us adjuntem l’escrit d’en Quim Crusellas del Cineclub Vic que l’ha projectada, no una vegada, sinó tres i, sense subvenció !!! seguiu llegint!!!!
Cal dir que nosaltres hem estat els primers que no confiàvem massa en que els termes pel•lícula de ficció i cultura popular fossin gaire conciliables, donades les experiències anteriors. Però, hem de confessar que ens havíem equivocat, Ventre blanc és una producció poc habitual, d’alta qualitat cinematogràfica, realitzada amb un equip petit i mitjans migrats, que, a més, es mira la cultura popular amb ulls del segle XXI. Ha estat realitzada per en Jordi Lara, periodista, escriptor, músic i compositor que, amb aquest film, entra en el cinema, no solament dirigint-la, sinó composant-ne també la banda sonora.
El film té un discurs que, partint de tres homes que porten els caps grossos de Vic, transcendeix aquest món lúdic per acostar-nos a persones que intenten viure la seva vida, malgrat les limitacions, les tensions i els amors i desamors engendrats per la nostra societat postmoderna i neoliberal. Amb tocs fellinians i una pàtina de Tarkovski, en una capital d’Osona entranyablement vella, laberíntica i sense boira, el director és capaç de fer interpretar el seu propi paper a personatges que ens arriben a commoure profundament perquè, entre tots, es plantegen aquelles preguntes que, en algun moment, tots ens hem fet, però ells les responen d’una manera gens habitual.
Del que estem segurs, és que aquest és un film de cineclub, que pot servir, alhora, per crear sinèrgies amb d’altres entitats com les colles geganteres o, d’altres, interessades en la cultura popular. També que l’aportació de la Direcció General de Cultura Popular us pot facilitar molt la programació d’aquest film, perquè només haureu de pagar 50€+IVA, fins i tot comptant amb la presència del director i d’algun dels protagonistes.
Per si no us hem convençut, aquí us adjuntem l’escrit d’en Quim Crusellas del Cineclub Vic que l’ha projectada, no una vegada, sinó tres i, sense subvenció !!! seguiu llegint!!!!
Dijous 18 Abril 2013
Juan Manuel Garcia, del cineclub de l'Associació d'Enginyers de Barcelona va participar com a jurat de la Federació internacional de cineclubs atorgant el premi Quijote. Aquesta ás la seva crònica:
Crònica sobre el 27e Festival Internacional de Films de Friburg, el Març de 2013.
Un report sobre un festival de cinema deixa aquestes coses, si apareixen, pel final. Però no està gens malament dir aquí que una reunió d’aquest tipus es recorda, moltes vegades, al marge de la bondat o absència de bondat dels films vistos, per les trobades que faciliten. La relativa petita mida del Festival Friburguès facilita un tracte familiar amb els realitzadors que el visiten, i aquest és un dels seus grans actius. Tenir el plaer de conversar llargament amb Júlia Murat sobre el seu excepcional “Histórias que só existem quando lembradas”, amb Carlos Sorin, amb Haiffa Al-Mansour, Pelin Esmer, Braden King, Oksana Mirzogan, Im Sang-soo o Alejandro Fadel, com es podria haver fet amb Wang Bing si una barrera infranquejable en forma d’idioma no l’hagués evitat, és una cosa extraordinària, que no s’oblida.
Però amb qui se sol obtenir més relació és amb els membres dels altres jurats, i de forma especial, òbviament, amb els del propi jurat. En aquest cas, el de la FICC, amb Nathalie Gregoletto i André Viane. I he de dir que, a més de l’inoblidable tracte humà aconseguit amb ells, he quedat admirat de la seva relació amb el cinema. Nathalie col·labora en l’històric Cineclub de la Universitat de Geneva, on treballen a base de cicles, amb una programació i publicacions de gran interès. Ella, a més, deixa veure un rigor excepcional en l’anàlisi dels films, que m’ha deixat més d’una vegada bocabadat. Per la seva banda, André, políglota com ningú (parla flamenc –i des d’allà incursions a l’alemany-, portuguès, castellà, francès i anglès), segueix un projecte vital envejable. Regenta el més important centre cultural de la Vila de Tavira, al sud de Portugal, el seu Cine-club, en el que, no content amb disposar d’una programació setmanal impressionant, porta ja dotze edicions d’una Setmana de Cinema Europeu (complementada últimament amb la de cinema no europeu) que ja voldrien per a ells molts Festivals de Cinema.
Amb aquestes dues persones s’ha donat el fet insòlit que les deliberacions per atorgar el Premi Quijote de la FICC i una menció especial hagi durat, en comptes de tot un matí planificat per això, el temps record d’un minut, a l’esmorzar de l’hotel on ens allotjàvem. També he de dir que prèviament la nostra compenetració va ser quasi total, doncs només un parell de films a concurs no van suscitar en nosaltres una resposta –aprovatòria o denigratòria- uniforme.
Els films que els tres ens vam posar d’acord en destacar, de forma tan ràpida i unànime, van ser “Three sisters” (Wang Bing, Xina, 2012), al què vam proclamar Premi Quijote del 27 Festival de Fribourg 2013 i “Watchtower” (Pelin Esmer, Turquia, 2012), a la que vam atorgar una menció especial.
Crònica sobre el 27e Festival Internacional de Films de Friburg, el Març de 2013.
Un report sobre un festival de cinema deixa aquestes coses, si apareixen, pel final. Però no està gens malament dir aquí que una reunió d’aquest tipus es recorda, moltes vegades, al marge de la bondat o absència de bondat dels films vistos, per les trobades que faciliten. La relativa petita mida del Festival Friburguès facilita un tracte familiar amb els realitzadors que el visiten, i aquest és un dels seus grans actius. Tenir el plaer de conversar llargament amb Júlia Murat sobre el seu excepcional “Histórias que só existem quando lembradas”, amb Carlos Sorin, amb Haiffa Al-Mansour, Pelin Esmer, Braden King, Oksana Mirzogan, Im Sang-soo o Alejandro Fadel, com es podria haver fet amb Wang Bing si una barrera infranquejable en forma d’idioma no l’hagués evitat, és una cosa extraordinària, que no s’oblida.
Però amb qui se sol obtenir més relació és amb els membres dels altres jurats, i de forma especial, òbviament, amb els del propi jurat. En aquest cas, el de la FICC, amb Nathalie Gregoletto i André Viane. I he de dir que, a més de l’inoblidable tracte humà aconseguit amb ells, he quedat admirat de la seva relació amb el cinema. Nathalie col·labora en l’històric Cineclub de la Universitat de Geneva, on treballen a base de cicles, amb una programació i publicacions de gran interès. Ella, a més, deixa veure un rigor excepcional en l’anàlisi dels films, que m’ha deixat més d’una vegada bocabadat. Per la seva banda, André, políglota com ningú (parla flamenc –i des d’allà incursions a l’alemany-, portuguès, castellà, francès i anglès), segueix un projecte vital envejable. Regenta el més important centre cultural de la Vila de Tavira, al sud de Portugal, el seu Cine-club, en el que, no content amb disposar d’una programació setmanal impressionant, porta ja dotze edicions d’una Setmana de Cinema Europeu (complementada últimament amb la de cinema no europeu) que ja voldrien per a ells molts Festivals de Cinema.
Amb aquestes dues persones s’ha donat el fet insòlit que les deliberacions per atorgar el Premi Quijote de la FICC i una menció especial hagi durat, en comptes de tot un matí planificat per això, el temps record d’un minut, a l’esmorzar de l’hotel on ens allotjàvem. També he de dir que prèviament la nostra compenetració va ser quasi total, doncs només un parell de films a concurs no van suscitar en nosaltres una resposta –aprovatòria o denigratòria- uniforme.
Els films que els tres ens vam posar d’acord en destacar, de forma tan ràpida i unànime, van ser “Three sisters” (Wang Bing, Xina, 2012), al què vam proclamar Premi Quijote del 27 Festival de Fribourg 2013 i “Watchtower” (Pelin Esmer, Turquia, 2012), a la que vam atorgar una menció especial.
