En J.M. Garcia Ferrer, del cineclub de l'Associació d'Enginyers de Barcelona va assistir com a jurat internacional al festival de Locarno. Allà, amb quatre companys més del jurat de la Federació internacional de cineclubs va atorgar el premi Quijote. Aquest és el seu informe
La visió de totes les pel•lícules a concurs del Festival, i d’un grapat de films d’altres seccions, ha permès constatar que el cinema ha canviat profundament. Han estat nombrosos els films que arrancaven amb un pròleg en el que la càmera restava fixa frontalment, deixant passar el temps, mentre el soroll ambiental del lloc filmat es deixava sentir. Un cinema que deixa l’espectador més temps per sentir, per copsar ell mateix el que està passant, sense que la seva mirada sigui dirigida per uns eficaços muntatge i moviments de càmera, s’ha fet ja el paradigma, com a mínim en aquest festival. I el públic ja està ben instal•lat en el nou paradigma, mentre que uns deu anys abans no hauria aguantat immobilitat de pla alguna.
Malgrat aquest canvi, s’ha de seguir parlant de la màgia d’un festival que és part essencial, durant onze dies, de la vida de la ciutat. Les botigues decoren els seus aparadors amb motius del famós Pardo, una miniatura daurada del qual és la que es lliura com a premi. Per qualsevol lloc que es passegi, es troben diferents seus de l’esdeveniment, des d’espais per rodes de premsa a sales –antigues o adequades a partir d’espais ferials i de congressos- que sempre contenen, encara que sense fer-les funcionar, les cortines que obrien tradicionalment les projeccions. La màgia que poden recordar les cortines, d’altra banda, no és necessari que s’aporti per les sempre abarrotades (com les altres, en qualsevol cas) sessions a cel obert de la Piazza Grande, amb els seus milers d’espectadors davant la pantalla gegant, sempre disposats a viure un espectacle memorable, rodejats dels engrescadors i emblemàtics edificis. No és tot. L’organització del Festival –impecable- proporciona també el transport després de les projeccions de la Piazza Grande a les poblacions més properes, i la presència per la ciutat d’un Pardo Bus que amb bona freqüència lliga durant tot el dia els dos ambients principals del festival és constant.
Els films del Festival
Es diu que un festival revela sempre un leitmotiv de fons, present a la majoria dels films, que lliga la ficció cinematogràfica a una realitat social de la que és difícil escapar. Van ser necessàries molt poques projeccions per captar que aquest tema de fons, amb presència directa o indirecta quasi constant, era a Locarno el dels immigrants, possiblement el sector de la població que més dificultats pot patir en aquesta enorme crisi que ens envolta. De forma fonamental o de forma anecdòtica, aquest tema formava part dels substrat de bona part dels films estimables del Festival, que van ser nombrosos.
Un altre tema subjacent ha estat el del llenguatge cinematogràfic, en procés de canvi accelerat, com escrivia més a dalt. Repassant els films més atractius vistos, és certament curiós que sigui el nou producte d’una jove realitzadora francesa, precisament hereva dels grans hereus de la nouvelle vague (Pialat, Eustache,...), el que representi la magnífica continuïtat, amb totes les seves noves aportacions, d’aquest llenguatge. Esperem que el seu magnífic “Un amour de jeunesse” (Mia Hansen-Love) s’estreni a tot arreu com es mereix.
Aquí s’acaba, al meu entendre, excepte per alguna peça d’altres seccions (com el “Bon vent Claude Goretta”, l’estimable documental sobre el realitzador suís fet en clau de modernitat anys 60 pel jove i inquiet Lionel Baier), la utilització del llenguatge ja ara més clàssic, per donar pas a uns films diferents, en els que la contemplació pren un paper decisiu. Per sort ja no es tracta d’avorrir al personal amb imatges eternes, aïllades, una rera l’altra. Vull pensar que els anys de canvi que portem ja han permès la consolidació d’una interiorització del sistema per part dels realitzadors d’aquesta nova forma de fer, que a Locarno ens han sorprès amb algun film rodó en aquest sentit.
Anem ara per altres grans films, al meu entendre, vistos al concurs internacional. El Premi Don Quijote de la FICC, un jurat constituït per Holger Twele, Alice Bourrely i el que firma aquesta crònica l’ha atorgat per unanimitat al primer llargmetratge dels germans Gianluca i Massimiliano De Serio, “Sette opere de misericordia”, que sorprèn per la maduresa de la seva posada en escena, i esperem que es distribueixi pels cinemes o, com a mínim, pels cineclubs de la Federació. S’ho mereix. Narra el desenvolupament del pla que s’ha traçat Luminita per aconseguir arribar a tenir uns papers que creu li facilitaran oblidar la dura vida que està vivint en un suburbi del voltant de Torí.
Així dit, podria semblar un film més d’aquells plens de bones intencions, dels que presenten les dures condicions de vida dels immigrants, i ja es queden aleshores satisfets, oblidant-se d’una decent narració cinematogràfica. Però res dista més d’això que l’aproximació que fan Gianluca i Massimiliano De Serio, oferint una obra rodona, tota ella marcada per un leitmotiv en la seva posada en escena, basada en pocs diàlegs, però molta - en un principi enigmàtica - acció. Aquest motiu no és altre que la llum, present des de l’escena inicial (allà escadusserament), fins esclatar per tota la pantalla al final del llargmetratge, passant per la bola de llum que el nen regala a la protagonista, que no per casualitat es diu Luminita (petita llum).
Però no tot s’acaba aquí. Magníficament interpretat pels seus dos principals actors, fent de la pròpia immigrant romanesa (Olimpia Melinte) i el vell italià (Roberto Herlitzka), aporta continues troballes de posta en escena, que donen a entendre l’existència d’una detallada planificació del film, mitjançant un competent story board: Els plans en que apareixen la protagonista i l’altra noia, sempre separades visualment per un impediment o un altre, són exemples d’això.
També en el concurs internacional va ressaltar una pel•lícula rodona, mereixedora de repercussió i de distribució pels cineclubs del món, “The loneliest planet” (Julia Lokvet), senzilla en quant a mitjans econòmics, però molt elaborada en quant a la seva concepció, intencions i resultats. En ella, el personatge de Gael García Bernal i la seva parella (Hani Furstenberg) agafen un guia local i van pujant per uns valls immensos de les muntanyes del Caucas. Bromes, diàlegs molt divertits, jocs... marquen la primera part del film, rodat amb càmera portada a les espatlles, mentre un altre tipus de filmació acompanya la part del film posterior a un “incident” que el fa de frontissa. És una pel•lícula que des del jurat de la FICC vam veure que obria noves perspectives, i que deixa clar que, fins i tot en el lloc més solitari del mon, vivim en societat, i a això ens hem d’adaptar. Cap premi de cap mena, desgraciadament, va anar a parar a aquesta pel•lícula que obre un camí, sobre tot per com mostra, de forma subtil, sense cap mena d’imatge de caire turístic, la magnificència de la natura, la seva integració en la història, i la seva influencia en els personatges.
En el mateix concurs internacional altres obres, per diferents motius, van ser molt destacables: La també americana “Another earth” (Mike Cahill), que utilitza un format d’aparent ciència ficció per plantejar la dificultat, però absoluta necessitat, de conèixer-se a un mateix; “Vol spécial” (Fernand Melgar), que explora la situació dels immigrats sense papers a Suïssa en espera d’expulsió (malgrat estan registrats i pagant a l’estat per diversos conceptes, i deixen família després de molts anys de residència), revelant l’absurda incoherència de tota una societat; “Onder ons” (Marco van Geffen) també reflexa aspectes de la immigració, aquesta vegada ambientada en un pulcre, modern i civilitzat veïnatge holandès, que finalment es descobreix que no és com aparenta. Sense dramatismes extrems, sense denúncies intempestives, basa tota la seva força en una estructura molt eficaç, que presenta els diversos punts de vista dels seus principals personatges.
Podríem seguir parlant de pel•lícules a concurs per una o altra causa. Com pel treball interpretatiu, impecable, de les actrius femenines de “Abrir puertas y ventanas”, a qui el jurat internacional presidit pel productor Paolo Branco va atorgar, no sense polèmica, el Lleopard al millor film. El mencionat jurat de la FICC vam donar també, per la nostra part, una menció especial. Va ser per a “Crulic – drumul spre dincolo”, dirigit per una realitzadora (Anca Damian) no especialitzada en la molt particular animació en que està feta. Va escollir una festiva i original animació com a forma perquè va pensar que així podria fer arribar a un públic molt més ampli (que normalment és reticent a aquestes coses presentades tradicionalment) la historia d’un error comès amb un immigrant, que el va portar a la seva mort...
Els films d’altres seccions
Al marge del concurs, a la Piazza Grande - l’experiència nocturna que ningú que vagi al Festival de Locarno pot deixar d’experimentar -, el públic va votar com a millor film a “Monsieur Lazhar” (Philippe Falardeau), que segueix l’emotiva experiència educativa i humana d’un refugiat algerià a Quebec, que es presenta a un col•legi per substituir a una mestra que s’ha suïcidat a un aula. Una decisió, la d’aquest premi, que el jurat de la FICC d’aquest any i Festival aplaudeix. No en va “Monsieur Lazhar” seria un film molt apropiat per ser exhibit als cineclubs de tot el món.
A la secció Cineasti del presente, que té per orgull descobrir realitzadors valuosos pel futur, el seu jurat va premiar, potser exageradament, “L’estate di Giacomo” (Alessandro Comodin), un film casi familiar sobre uns dies d’estiu d’un jove junt a un riu. Ell és sord-mut, i és qui, amb les seves originals expressions, sembra de rialles la sala. El premi especial d’aquest jurat va anar a parar a “El estudiante” (Santiago Mitre), que narra la progressió al mon de la política universitària d’un jove que parteix en aquest camp de zero. Pel seu to dinàmic i –al meu gust- per la convincent forma d’oferir els seus flirts inicials, que li impulsen al mon de la política, ja mereix el premi.
Deixem anotada aquí també que la presència de pel•lícules catalanes (i espanyoles...) es va limitar, en seccions paral•leles, als films d’Albert Serra (“Els noms de Crist” –193 min- i “El senyor ha fet en mi meravelles”, la macro-carta que constitueix ella sola la “correspondència” que Serra ha enviat, seguint la proposta del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, a Lisandro Alonso) i de José Luís Guerin (“Memorias de una mañana”), tot i que hem d’explicar que aquesta última és una producció coreana. En qualsevol cas, i una vegada vista amb passió a Locarno, donada la trista polèmica que ha sobreviscut al film per la premsa de Barcelona, amb la notícia final que desgraciadament no es podrà veure mai per Catalunya, he de senyalar aquí, al menys, un parell de coses: La primera –és de rigor- que la pel•lícula en cap moment pot ser acusada d’anar –tot el contrari!- contra la memòria d’una persona. La segona, que qui hagi vist el film, i surti de la sala amb en el cap el compàs marcat pels copets de dits al contrabaix del final, sap en consciència que es tracta d’una pel•lícula extraordinària, molt emotiva, sobre la pulsió de la vida, i rés del contrari.
Cloenda / reflexió final
Com resum personal: El bon cinema, més o menys desesperançat –més aviat més- per la situació del planeta, resulta que segueix existint. Potser, per gaudir-lo, no s’hagi de fer més que buscar-ho, amb rigor i treball, allà on es faci. Tal com fa extraordinàriament bé el Festival de Locarno...
J. M. Garcia Ferrer
Peus fotografies:
1. Claude Goretta rep l’homenatge del públic després de la projecció de “Bon vent Claude Goretta”, de Lionel Baier. (Fotografia de J. M. Garcia Ferrer)
2. La sala del FEVI, plena com gairebé sempre. (Fotografia de J. M. Garcia Ferrer)
3. Massimiliano De Serio (co-director) i Olimpia Melinte (actriu protagonista) amb el jurat de la FICC que ha atorgat el premi Don Quijote a la seva “Sette opere di misericordia”. (Fotografia de Sabine Könner)
4. El jurat de la FICC treballant per la justificació de la seva decisió, lluitant amb els idiomes. (Fotografia de Ginebra G. Muñoz)
5. La Piazza Grande (Fotografia de Ginebra G. Muñoz)
Malgrat aquest canvi, s’ha de seguir parlant de la màgia d’un festival que és part essencial, durant onze dies, de la vida de la ciutat. Les botigues decoren els seus aparadors amb motius del famós Pardo, una miniatura daurada del qual és la que es lliura com a premi. Per qualsevol lloc que es passegi, es troben diferents seus de l’esdeveniment, des d’espais per rodes de premsa a sales –antigues o adequades a partir d’espais ferials i de congressos- que sempre contenen, encara que sense fer-les funcionar, les cortines que obrien tradicionalment les projeccions. La màgia que poden recordar les cortines, d’altra banda, no és necessari que s’aporti per les sempre abarrotades (com les altres, en qualsevol cas) sessions a cel obert de la Piazza Grande, amb els seus milers d’espectadors davant la pantalla gegant, sempre disposats a viure un espectacle memorable, rodejats dels engrescadors i emblemàtics edificis. No és tot. L’organització del Festival –impecable- proporciona també el transport després de les projeccions de la Piazza Grande a les poblacions més properes, i la presència per la ciutat d’un Pardo Bus que amb bona freqüència lliga durant tot el dia els dos ambients principals del festival és constant.
Els films del Festival
Es diu que un festival revela sempre un leitmotiv de fons, present a la majoria dels films, que lliga la ficció cinematogràfica a una realitat social de la que és difícil escapar. Van ser necessàries molt poques projeccions per captar que aquest tema de fons, amb presència directa o indirecta quasi constant, era a Locarno el dels immigrants, possiblement el sector de la població que més dificultats pot patir en aquesta enorme crisi que ens envolta. De forma fonamental o de forma anecdòtica, aquest tema formava part dels substrat de bona part dels films estimables del Festival, que van ser nombrosos.
Un altre tema subjacent ha estat el del llenguatge cinematogràfic, en procés de canvi accelerat, com escrivia més a dalt. Repassant els films més atractius vistos, és certament curiós que sigui el nou producte d’una jove realitzadora francesa, precisament hereva dels grans hereus de la nouvelle vague (Pialat, Eustache,...), el que representi la magnífica continuïtat, amb totes les seves noves aportacions, d’aquest llenguatge. Esperem que el seu magnífic “Un amour de jeunesse” (Mia Hansen-Love) s’estreni a tot arreu com es mereix.
Aquí s’acaba, al meu entendre, excepte per alguna peça d’altres seccions (com el “Bon vent Claude Goretta”, l’estimable documental sobre el realitzador suís fet en clau de modernitat anys 60 pel jove i inquiet Lionel Baier), la utilització del llenguatge ja ara més clàssic, per donar pas a uns films diferents, en els que la contemplació pren un paper decisiu. Per sort ja no es tracta d’avorrir al personal amb imatges eternes, aïllades, una rera l’altra. Vull pensar que els anys de canvi que portem ja han permès la consolidació d’una interiorització del sistema per part dels realitzadors d’aquesta nova forma de fer, que a Locarno ens han sorprès amb algun film rodó en aquest sentit.
Anem ara per altres grans films, al meu entendre, vistos al concurs internacional. El Premi Don Quijote de la FICC, un jurat constituït per Holger Twele, Alice Bourrely i el que firma aquesta crònica l’ha atorgat per unanimitat al primer llargmetratge dels germans Gianluca i Massimiliano De Serio, “Sette opere de misericordia”, que sorprèn per la maduresa de la seva posada en escena, i esperem que es distribueixi pels cinemes o, com a mínim, pels cineclubs de la Federació. S’ho mereix. Narra el desenvolupament del pla que s’ha traçat Luminita per aconseguir arribar a tenir uns papers que creu li facilitaran oblidar la dura vida que està vivint en un suburbi del voltant de Torí.
Així dit, podria semblar un film més d’aquells plens de bones intencions, dels que presenten les dures condicions de vida dels immigrants, i ja es queden aleshores satisfets, oblidant-se d’una decent narració cinematogràfica. Però res dista més d’això que l’aproximació que fan Gianluca i Massimiliano De Serio, oferint una obra rodona, tota ella marcada per un leitmotiv en la seva posada en escena, basada en pocs diàlegs, però molta - en un principi enigmàtica - acció. Aquest motiu no és altre que la llum, present des de l’escena inicial (allà escadusserament), fins esclatar per tota la pantalla al final del llargmetratge, passant per la bola de llum que el nen regala a la protagonista, que no per casualitat es diu Luminita (petita llum).
Però no tot s’acaba aquí. Magníficament interpretat pels seus dos principals actors, fent de la pròpia immigrant romanesa (Olimpia Melinte) i el vell italià (Roberto Herlitzka), aporta continues troballes de posta en escena, que donen a entendre l’existència d’una detallada planificació del film, mitjançant un competent story board: Els plans en que apareixen la protagonista i l’altra noia, sempre separades visualment per un impediment o un altre, són exemples d’això.
També en el concurs internacional va ressaltar una pel•lícula rodona, mereixedora de repercussió i de distribució pels cineclubs del món, “The loneliest planet” (Julia Lokvet), senzilla en quant a mitjans econòmics, però molt elaborada en quant a la seva concepció, intencions i resultats. En ella, el personatge de Gael García Bernal i la seva parella (Hani Furstenberg) agafen un guia local i van pujant per uns valls immensos de les muntanyes del Caucas. Bromes, diàlegs molt divertits, jocs... marquen la primera part del film, rodat amb càmera portada a les espatlles, mentre un altre tipus de filmació acompanya la part del film posterior a un “incident” que el fa de frontissa. És una pel•lícula que des del jurat de la FICC vam veure que obria noves perspectives, i que deixa clar que, fins i tot en el lloc més solitari del mon, vivim en societat, i a això ens hem d’adaptar. Cap premi de cap mena, desgraciadament, va anar a parar a aquesta pel•lícula que obre un camí, sobre tot per com mostra, de forma subtil, sense cap mena d’imatge de caire turístic, la magnificència de la natura, la seva integració en la història, i la seva influencia en els personatges.
En el mateix concurs internacional altres obres, per diferents motius, van ser molt destacables: La també americana “Another earth” (Mike Cahill), que utilitza un format d’aparent ciència ficció per plantejar la dificultat, però absoluta necessitat, de conèixer-se a un mateix; “Vol spécial” (Fernand Melgar), que explora la situació dels immigrats sense papers a Suïssa en espera d’expulsió (malgrat estan registrats i pagant a l’estat per diversos conceptes, i deixen família després de molts anys de residència), revelant l’absurda incoherència de tota una societat; “Onder ons” (Marco van Geffen) també reflexa aspectes de la immigració, aquesta vegada ambientada en un pulcre, modern i civilitzat veïnatge holandès, que finalment es descobreix que no és com aparenta. Sense dramatismes extrems, sense denúncies intempestives, basa tota la seva força en una estructura molt eficaç, que presenta els diversos punts de vista dels seus principals personatges.
Podríem seguir parlant de pel•lícules a concurs per una o altra causa. Com pel treball interpretatiu, impecable, de les actrius femenines de “Abrir puertas y ventanas”, a qui el jurat internacional presidit pel productor Paolo Branco va atorgar, no sense polèmica, el Lleopard al millor film. El mencionat jurat de la FICC vam donar també, per la nostra part, una menció especial. Va ser per a “Crulic – drumul spre dincolo”, dirigit per una realitzadora (Anca Damian) no especialitzada en la molt particular animació en que està feta. Va escollir una festiva i original animació com a forma perquè va pensar que així podria fer arribar a un públic molt més ampli (que normalment és reticent a aquestes coses presentades tradicionalment) la historia d’un error comès amb un immigrant, que el va portar a la seva mort...
Els films d’altres seccions
Al marge del concurs, a la Piazza Grande - l’experiència nocturna que ningú que vagi al Festival de Locarno pot deixar d’experimentar -, el públic va votar com a millor film a “Monsieur Lazhar” (Philippe Falardeau), que segueix l’emotiva experiència educativa i humana d’un refugiat algerià a Quebec, que es presenta a un col•legi per substituir a una mestra que s’ha suïcidat a un aula. Una decisió, la d’aquest premi, que el jurat de la FICC d’aquest any i Festival aplaudeix. No en va “Monsieur Lazhar” seria un film molt apropiat per ser exhibit als cineclubs de tot el món.
A la secció Cineasti del presente, que té per orgull descobrir realitzadors valuosos pel futur, el seu jurat va premiar, potser exageradament, “L’estate di Giacomo” (Alessandro Comodin), un film casi familiar sobre uns dies d’estiu d’un jove junt a un riu. Ell és sord-mut, i és qui, amb les seves originals expressions, sembra de rialles la sala. El premi especial d’aquest jurat va anar a parar a “El estudiante” (Santiago Mitre), que narra la progressió al mon de la política universitària d’un jove que parteix en aquest camp de zero. Pel seu to dinàmic i –al meu gust- per la convincent forma d’oferir els seus flirts inicials, que li impulsen al mon de la política, ja mereix el premi.
Deixem anotada aquí també que la presència de pel•lícules catalanes (i espanyoles...) es va limitar, en seccions paral•leles, als films d’Albert Serra (“Els noms de Crist” –193 min- i “El senyor ha fet en mi meravelles”, la macro-carta que constitueix ella sola la “correspondència” que Serra ha enviat, seguint la proposta del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, a Lisandro Alonso) i de José Luís Guerin (“Memorias de una mañana”), tot i que hem d’explicar que aquesta última és una producció coreana. En qualsevol cas, i una vegada vista amb passió a Locarno, donada la trista polèmica que ha sobreviscut al film per la premsa de Barcelona, amb la notícia final que desgraciadament no es podrà veure mai per Catalunya, he de senyalar aquí, al menys, un parell de coses: La primera –és de rigor- que la pel•lícula en cap moment pot ser acusada d’anar –tot el contrari!- contra la memòria d’una persona. La segona, que qui hagi vist el film, i surti de la sala amb en el cap el compàs marcat pels copets de dits al contrabaix del final, sap en consciència que es tracta d’una pel•lícula extraordinària, molt emotiva, sobre la pulsió de la vida, i rés del contrari.
Cloenda / reflexió final
Com resum personal: El bon cinema, més o menys desesperançat –més aviat més- per la situació del planeta, resulta que segueix existint. Potser, per gaudir-lo, no s’hagi de fer més que buscar-ho, amb rigor i treball, allà on es faci. Tal com fa extraordinàriament bé el Festival de Locarno...
J. M. Garcia Ferrer
Peus fotografies:
1. Claude Goretta rep l’homenatge del públic després de la projecció de “Bon vent Claude Goretta”, de Lionel Baier. (Fotografia de J. M. Garcia Ferrer)
2. La sala del FEVI, plena com gairebé sempre. (Fotografia de J. M. Garcia Ferrer)
3. Massimiliano De Serio (co-director) i Olimpia Melinte (actriu protagonista) amb el jurat de la FICC que ha atorgat el premi Don Quijote a la seva “Sette opere di misericordia”. (Fotografia de Sabine Könner)
4. El jurat de la FICC treballant per la justificació de la seva decisió, lluitant amb els idiomes. (Fotografia de Ginebra G. Muñoz)
5. La Piazza Grande (Fotografia de Ginebra G. Muñoz)
