Federació catalana de cineclubs

El 10 de maig, dia internacional del públic, va ser aprovat a l'Assemblea de la FCC 2015 com el dia del cineclubisme català ja que es dóna la casualitat que també és el dia del naixement d’una de les figures cabdals del moviment cineclubista a Catalunya, en Miquel Porter i Moix.
Us convidem que si aquella setmana teniu pel•lícula programada, la considereu dins la campanya internacional per la commemoració d'aquest dia del públic. Comenteu-lo amb el públic, penjeu la noticia a les vostres webs.
Perque nosaltres.... som el públic!

Dia internacional del públic
Presentada la proposta en el VI Encuentro iberoamericano de cineclubs (Brasil - 2011) i aprovada per tots els païssos presents, us fem arribar la proposta per a considerar el dia 10 de maig com el dia internacional del públic i per extenssió el dia internacional del cineclubisme, entenent els cineclubs com la forma millor organitzada del públic.

El dia del públic, Un dia rere l’altre

“Recentment s'han proposat noves efemèrides en l’àmbit del cinema. Crec que l'última que vaig veure va ser el Dia del curt, l'origen del qual confesso no saber-ne res. Des de fa algun temps hem visten com es celebra i es promou el Dia internacional de l'animació, llegat d'Émile Reynaud que antecedeix en alguns anys al naixement del cinematògraf.”

“Fa un temps, vaig escriure sobre la mort del cineclubista Antonio Gouveia Jr tot comentant que "les comunitats de diferent naturalesa,  per construir, per reconèixer la seva identitat, es projecten en un conjunt de fets, de persones, de mites que persisteixen em la memòria col • lectiva i afiancen el reconeixement del que  és comú  a ells ". Les dates són també un símbol important per el reconeixement d'una memòria i una identitat comuna. Quan i quant més plenes de significat estan, es converteixen en una oportunitat per a la reflexió, la mobilització, la demostració d'aquesta identitat en termes de coneixement, representació i força de les comunitats que comparteixen aquest patrimoni, aquest símbol.”

“El Dia del Treball o del Treballador, així com el Dia de la Dona, per exemple, tenen una càrrega emocional, una crida simbòlica, un significat històric indiscutible. Van ser creats per organitzacions que representen a les parts interessades i aprovat per ells en la pràctica. Ja el Dia del Consumidor és una altre cosa: és més una apropiació oportunista dels drets d'aquesta figura produïda pel mercat capitalista.” “El Dia del Consumidor va ser creat per decret del president John F. Kennedy”.
“En el camp del cinema  la cosa encara està en disputa, es podria dir. No hi ha exactament un Dia del Cinema, potser reflectint el fort contingut nacionalista i ideològic que envolten l'adjudicació del "naixement" del cinema per a l'exhibició dels germans Lumière, del 28 de desembre de 1895, que no era ni la primera projecció, ni amb públic  ni fins i tot  amb entrada...”  Tot això té els seus significats, encara que no sembla emocionar molta gent. No obstant això, els diferents aspectes que es busquen valoritzar, o simplement decidir què celebrar, són indicis de com es vol entendre el que és el cinema. És comerç? Es tracta de la creació? De l'autor - i qué és l'autor? Es tracta de la producció? Podria ser la relació entre el cinema i l'espectador - o amb el públic?”

“De fet, aquestes cristal • litzacions, sovint arbitràries de la història no reflecteixen la realitat, que és un procés marcat per matisos, ubiqüitat. Però com he dit abans, fa part d'una lluita ideològica que es dóna a  tots els nivells, i  conformen símbols,  eines d'afirmació de la identitat, de la comunitat. Per totes aquestes raons, sembla necessari i apropiat pensar en un dia del Públic.”

El Públic

“No vaig a entrar em un anàlisi molt ampli del que és el públic, que  ja he tractat en altres textos com a la presentació sobre la Carta dels drets del públic de Tabor, que vaig escriure al 2008 per a la campanya cineclubista dels drets del públic.”

“En una lectura de la Carta dels Drets del Públic, que complementa el text anterior, afegeixo: "El públic - que en el món modern és pràcticament indistingible de tota la població - es veu relegat al paper d'audiència passiva, d’espectadors submisos, de consumidor desposeït dels seus interessos i intel • ligència, mer objecte i mai subjecte del procés de comunicació. "

“Hi ha dues coses que encara no s'han afegit a aquestes breus observacions. En primer lloc, el públic no es limita al públic audiovisual. Mentre que el públic modern pot haver-se format en el procés de desenvolupament i institucionalització de cinema, aquest públic s’há convertit en un paradigma per a tot el públic, el públic de totes les indústries culturals, de totes les llengües, mitjans i formes de relació entre la creació i la recepció. La mediació del qual està apropiada pel capital. El públic és la totalitat d'aquells que no poseeixen els mitjans de producció i distribució d'informació, del coneixement, de la cultura. Avui  segueixen sent les diferents formes d'expressió audiovisual – les hereves, fins a cert punt, del cinema – les que quantitativament  reflecteixen millor aquella relació de subordinació, passivitat, espectatorialitat, del públic.  Però el concepte comprèn tots els que se sotmeten a aquesta relació de dominació: els lectors de tot tipus de publicació a la televisió i a Internet, o les audiències per a esdeveniments esportius, passant pel teatre, la música, la dansa, etc. El públic és l'expressió d'una relació de dominació que separa els propietaris dels mitjans de producció de la comunicació de la gran majoria de la població, el temps lliure del qual, l’atenció, la consciència, la subjectivitat , es converteixen en una mercaderia i Um espai de colonització.”

“Una altra qüestió clau és que el públic no és inconscient, passiu i indefens: el públic no és un mer espectador. L'acció d'exclusió permanent i domini del públic és també contínuament combatuda per aquest. La demostració més gran i més visible d'això, avui dia, és la resistència generalitzada en tot el món ,a la privatització d’internet i  dels béns culturals - a través del control dels anomenats "drets d'autor". Però la història mostra molts altres exemples de la resistència, la lluita i la creativitat del públic (els cineclubs són un exemple d'aquest creativitat) en aquesta disputa per les consciències que, potser, és l’expressió més completa d'una llarga trajectòria dels homes a la recerca de la llibertat i la felicitat.”

El Dia del Públic

“És en aquesta  història del públic que podem buscar un símbol que representa aquesta lluita, que inclogui el sentit de resistència, de consciència del públic. I que tingui una ressonància emocional que pugui ser sentida i entesa per tots els públics, que representi un fet històric transcendent, que signifiqui l'essència de la qüestió de la lluita per l'autonomia del públic, de la gent, de totes les persones. Crec que hi ha un esdeveniment que contempla d'una manera exemplar totes aquestes condicions: la rebel • lió de l’Astor Place, o el Teatre Astor.”

“Noel Burch, és potser el que ha analtizat millor aquest esdeveniment en la trajectòria de la formació del públic modern, del públic de masses que es convertiria en la seva plenitud, amb l'arribada del cinema. El sentiment d'indignació és compartit per tots els analistes i acadèmics. Com va dir Bruce McConachie de la Universitat de Pittsburgh , al capdavall va ser una lluita "dels rics contra els pobres".

“El 10 de maig de 1849 a Nova York, hi va haver un gran aixecament popular que va deixar almenys 22 morts i un centenar de ferits (Burch parla d’aproximadament 35 morts i 150 ferits, i hi ha altres versions). Va ser la primera vegada que es va mobilitzar a la milícia de l'estat contra el poble.  Aquesta revolta marca un canvi en la història de l'espectacle i el públic.”

“La massacre té l'origen en la rivalitat entre dos actors Shakespirians: William MacReady era el gran astre  anglès, tradicional i identificat amb la hegemonia britànica en el camp artístic i cultural; Edwin Forrest, el més gran actor  nord-americà era acusat de "prendre llibertats" amb el text del "bard diví", només per aproximar-lo a un públic popular. MacReady no només era la imatge de la metròpoli i de l'aristocràcia, sinó que era 'l’estimat" -  mascota dels prínceps com deia la seva propaganda – de la creixent burgesia nord-americana, que va tractar d'emular a la classe dominant anglesa. Forrest va ser una expressió del patriotisme proletari, al gust de les classes mitjanes i els treballadors.”

“El 7 de maig, McReady es va presentar al Astor Opera House davant una audiència de fanàtics de Forrest, que s’havia organitzat per escridassar-lo. L'actor anglès va decidir interrompre la seva tournée i tornar a Anglaterrra, però el van convèncer per a quedar-se gràcies a una petició signada per 47 persones de l'alta societat. La següent funció del dia 10,  es va trobar al teatre davant una multitud de més de 10000 persones. La representació va tenir lloc, per a un públic selecte  -després d'una rigorosa selecció -, però en condicions molt difícils, és clar.  Temorosos de perdre el control de la ciutat, les autoritats van cridar a les tropes, amenaçades per la població, acavaren obrint foc a curta distància.”

“El cisma entre cultura d’èlit ultra minoritària i cultura de mases certament va obrir camí per al desenvolupament d’arts “populars”, que poc devíen al gust de les grans famílies del pais que ostentaven de facto el poder financer, industrial i polític. Però aquestes formes d’espectacle que també es desenvolupaven em uma esfera d’entreteniment diferent al de les classes dirigents no deixàven de servir també als interessos d’aquestes”.

Memória, identidad, sentit
“Crec que la revolta de l'Astor Place,  tal i com va ser coneguda, té, com cap altre esdeveniment, les característiques que han d'estar associades amb la creació d'un símbol important i permanet per unir i identificar la nostra comunitat - el públic - la seva història i la seva lluita. El fet és àmpliament consensuat com l’oposició - i la presa de consciència-  de l'autonomia del públic en relació amb els poders dominants. Ben documentat, al mateix temps està prou lluny en el temps com per no ser confós amb interessos menors, d’aquest o d’aquell llenguatge artístic o d’algun segment del públic. Culturalment parlant és significativament important, doncs gira al voltant de la interpretació de l'obra de Shakespeare que és innegable patrimoni de la humanitat. I és tan emocionalment significativa com altres dates marcades per la violència, la victimització dels veritables màrtirs anònims, que tan bé simbolitzen el que és realment una lluita, la nostra lluita, i que necessita d’aquest tipus d'insígnia moral i simbòlica per alimentar la seva memòria i augmentar la seva disponibilitat .”

“Que el 10 de maig, el dia de la revolta de l’Astor Place, sigui considerada, a partir d’una iniciativa dels cineclubs brasilers i llatinoamericans, i en ocassió de la VI trobada de cineclubs Iberoamericans, el Dia del Públic. Perquè el públic som nosaltres.”

Felipe Macedo - Montreal, maig de 2011.
http://en.wikipedia.org/wiki/Astor_Place_Riot
¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬

Miquel Porter i Moix, cineclubista entusiasta
Miquel Porter i Moix ha estat una de les figures claus del cinema català de la segona part del segle XX. Personatge polifacètic en molts camps de la cultura catalana, Miquel Porter és fonamental per entendre el boom dels cineclubisme dels anys seixanta i setanta. La seva presència en presentacions i fòrums per tot el territori el van fer coneixedor i protagonista d'aquells anys del cineclubisme de protesta i catacumba. Us oferim una petita aproximació a la seva obra en el camp del cinema.

CINEMATOGRAFIA
• Fou un actiu col•laborador en la creació del cineclubisme català durant la postguerra, impulsant la creació de nombrosos cineclubs a tota la geografia dels Països Catalans, essent fundador del Cercle Lumière del Institut Français de Barcelona el 1949.
• S’encarregà durant dos anys de les activitats del Movie Club de l’Institut d’Estudis Americans.
• Creador, al costat de la seva esposa Guillemette Huerre, del primer cineclub infantil de Catalunya, l’any 1964, del qual s’encarregà activament durant cinc anys.
• Per encàrrec del Festival internacional de valores humanos y religiosos realitzà una exposició d’aparells de cinema antics a Valladolid, 1965.
• El 1968, fou un dels membres fundadors de la Cooperativa Drac Màgic destinada als espectacles per a infants.
• El 1973 organitzà, amb la col•laboració de Maria Antonia Aloguin i Palmira González, l’exposició Centenari de Fructuós Gelabert al Palau Güell, amb l’ajuda del CEDAEC de la Diputació i del Departament d’Art de la Universitat de Barcelona.
• Amb es mateixes col•laboracions que l’anterior, organitzà les exposicions La publicidad cinematográfica (1974) i Homenatge als germans Baños, pioners del cinema català (1976).
• El 1979, amb els mateixos col•laboradors de les anterios exposicions, afegint l’INLE, organitzà una exposició bibliogràfica especialitzada amb el títol El libro de cine.
• El 1980, fou nomenat Cap del Servei de Cinematografia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya fins al 1986
• De 1981 fins 1986 ocupà interinament la plaça de Cap del Servei de Gravacions Sonores i Audiovisuals del mateix departament.
• Fou promotor i membre actiu del Cineclub de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.
• Fou representant durant dos anys de la Generalitat de Catalunya a la Junta de Qualificació Cinematogràfica de Madrid.
• Fou membre de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics.
• Fou membre d’honor de l’associació Cinema Rescat.
• Fou membre de l’Asociación Española de Historiadores del Cine.
• Fou membre de la Societat Catalana de Comunicació, filial del Institut d’Estudis Catalans.
• Crític cinematogràfic i comentarista de la Revista de Catalunya (segona època).
• Crític cinematogràfic i comentarista de la Revista Ateneu.
• Fou vocal de cinema de l’Ateneu Barcelonès des del 1992.
• Soci d'honor de la Federació catalana de cineclubs
• Crític cinematogràfic i comentarista de la publicació Curial.
• Crític cinematogràfic i comentarista de les publicacions Serra d’or (1960-darrer any), Destino (1962-1975), Jano (1976-1981), Diari Avui (1976-1981, i 1986-1989).
• Fou fundador i accionista del Institut de Cinema Català.
• Fou el primer director de la Filmoteca de Catalunya.

FILMOGRAFIA
• Antologia del Cinema dels Països Catalans de Miquel Porter i Guillemette Huerre. Capítol I: Cinema Documental. Capítol II: Cinema d’argument. Capítol III: El cinema valencià. Documental de muntatge de films primitius (1959-1965) (en 16mm).
• Espriu de Pere Masdeu. Miquel Porter realitzà el muntatge i la supervisió (1966) (en 16mm).
• Fabra de Pere Madeu. Miquel Porter realitzà el muntatge i la supervisió (1967) (en 16mm).
• Miró de Pere Masdeu. Miquel Porter realitzà el muntatge i la supervisió (1967) (en 16mm).
• Subirachs de Pere Masdeu. Miquel Porter realitzà el muntatge i la supervisió (1968-1969) (en 16mm).
• La ràbia d’Eugeni Anglada. Miquel Porter fou co-argumentista i co-guionista (1968-1969) (en 35mm).
• La ciutat cremada d’Antoni Ribas. Miquel Porter fou consultor tècnic i actor secundari (1975-1976) (en 35mm).
• Historias de la primera traición. La Rabia de José Hernán. Miquel Porter fou col•laborador en el guió (1977).
• Elsa de Gabrielli (ex La nostra imatge, ex Banale Konzert) de Raúl Román i Anna Ricci. Miquel Porter fou l’encarregat de la línia argumental, del material d’arxiu, actor, narrador i supervisió (1976-1984) (en 35mm).
• Del Modernisme al Noucentisme de Miquel Porter per encàrrec del Col•legi d’Arquitectes de Catalunya (film de muntatge, 1977) (en 16mm).
• El Cinema Català d’Albert Abril i Pons. Miquel Porter col•laborà en el guió i entrevista (1978) (en 35mm).
• Història Cinematogràfica a Catalunya de Miquel Porter, en col•laboració amb Josep Castillo. Sèrie de quatre documentals de muntatge per encàrrec d’Omnium Cultural (1978) (en 16mm).
• Història del cinema a Catalunya de Joan Francesc de Lasa. Miquel Porter realitzà el guió i intervenció personal en dos dels dotze capítols que formaven la sèrie, produïda per Televisió Espanyola de Sant Cugat (1979) (vídeo).
• Som i serem de Jordi Feliu. Miquel Porter fou guionista i supervisor (1980-1982) (35mm).
• La normalització del català de Joan Solivellas. Entrevista a Miquel Porter (1982) (35mm).
• 85 anys de cinema a Catalunya d’Eugeni Anglada i Antoni Cuadrench. Miquel Porter realitzà el guió de base, material d’arxiu, entrevista i supervisió (1982) (en 16 i 35mm).
• Els vells cinemes desapareguts, guió per encàrrec de Televisió Espanyola el maig de 1991.
• Morituri, de Pau Guix. Miquel Porter hi intervingué com actor (1995).
• Gran Videoteca dels Països Catalans, projecte i direcció general.
• El monument a Sonilles de Carles Benpar dins la sèrie dedicada a Pere Calders, una coproducció amb Tv3. Miquel Porter hi intervingué com actor (1996).
• Cambó, retrat d’una època de Dolors Genovès i Ricard Balis, produïda per Televisió de Catalunya. Miquel Porter fou col•laborador especialista (1996).

ASSISTÈNCIA A FESTIVALS INTERNACIONALS DE CINEMA I VÍDEO

A part de la freqüent assistència als principals festivals internacionals, especialment els que presentaven un caràcter monogràfic i d’estudi, Miquel Porter va ser membre o president dels jurats dels següents:
• Setmana de cinema en color de Barcelona (Premi al millor curtmetratge, 1965)
• Festival de cinema religiós i de valors humans de Valladolid.
• Festival de cinema turístic a Calvià (Mallorca, 1974).
• Festival de cinema iberoamericano de Huelva (1978).
• Festival internacional du film de Locarno (Suïssa, 1979).
• Festival de cine infantil i juvenil de Gijón (1981).
• Festival internacional del cortometraje de Bilbao (1981).
• Primer festival nacional e internacional de video de Oviedo (1983).
• Festival internacional de Madrid IMAGFIC (1984).
• Festival internacional de la Féderation Française des Cineclubs de Pezenas (1984).
• Concurs selectiu UNICA de Barcelona (1985).
• Certamen de curts de la Selva de Mar (1999).
Ha estat també membre del jurat en diferents concursos de cinema no-professional arreu de tot l’estat espanyol, així com de concursos professionals fotogràfics, cinematogràfics i vdeogràfics. També fou membre-president del Jurat de cinematografia dels premis Ciutat de Barcelona, instituïts per l’Ajuntament de Barcelona des de 1980 fins 1987. Per altra banda, també ha estat membre del jurat dels premis de cinematografia de la Generalitat de Catalunya des de la seva creació.

Conills de bosc, de muntanya i de mar...
per Julio Lamaña i Orozco
El públic de les sessions de cineclub dels anys seixanta i principis dels setanta, no guardava secrets per a Miquel Porter. Només aquells que hagin “patejat” el territori de dalt a baix, i que hagin fet tantes sessions de cinefòrum com ell, serien capaços de fer una catalogació tan “sui generis” dels seus espectadors. Per a ell eren com a “conills”.
El conill de costa era per a en Miquel el més extravertit, el més obert i disposat a entrar a drap a les “provocacions” que ell anava llançant. Els de bosc restaven tranquils i de sobte, saltaven darrera d’una mata amb la pregunta inesperada. Finalment els de muntanya eren els més complexes, més toscos, parlaven poc i se’ls tenia que motivar prou per encetar la conversa.

A ell mateix, li agradava dir-se “cinematografero”, com aquell titellaire, que de plaça en plaça munta el seu espectacle.
En l’actualitat, el cineclubisme del segle XXi guarda un deute amb aquesta feina de llarga durada. Quan avui dia, més de 50 cineclubs arreu de Catalunya, defensen un model de cineclubisme actiu i combatiu envers models cinematogràfics homogeneïtzats, la figura d’en Miquel Porter i Moix, recupera interès dia a dia.
El cineclubisme català porta a les poblacions del nostre país cinema d’autor, en VOSE /VOSC, cinema de qualitat,... i tot això quan l’exhibidor cinematogràfic bé ja ha desaparegut o el que hi ha només té ulls per a les últimes estrenes de Hollywood. En aquesta tasca, fet diferencial de les sessions comercials, el cineclub ofereix un ventall de complements que enriqueixen la projecció: un full de sala complet, una presentació del film, un debat posterior, un curtmetratge abans de la pel•lícula,... tot un seguit d’activitats que complementen la sessió, fent d’aquesta molt més que un simple visionat.
En Miquel va tenir sempre clar en les seves sortides a cineclubs, que el cinema era una eïna territorial pedagògica, que el cinema s’havia d’entendre de forma global i que l’espectador havia d’entrar en el film amb la possibilitat de sortir més enriquit de quan havia entrat. I que tot aquest procés no havia d’anar acompanyat de cap dogmatisme, sinó que s’havia de potenciar la llibertat de l’espectador a tota costa. Per això, les seves presentacions prèvies al film eren curtes, però concretes, donant pistes de lectura que, a l’acabar el film, haurien de servir per extreure idees i donar peu al debat.
I en aquest punt, el sistema de Muntatge d’Atraccions d’Eisenstein, seria una bona metàfora per entendre la seva manera de tirar endavant el cinefórum. Introduint efectes de xoc creava que, per contrast, el públic saltés, participés. Una jugada forta, atacar tot excitant la irritabilitat de l’espectador per girar-los contra la mateixa persona del forista, obligant-los a anar cap a un parany dialèctic i racional. Per a, de sobte, abandonar-los a la llibertat de la seva pròpia consciència.
Aquest esforç pedagògic, és el que el moviment cineclubista hereta d’en Miquel Porter.

Una senyera que esperem poder portar amb èxit.
 

FICC JURIES 2016. Festival Internacional del Nuevo Cine Latinoamericano de La Habana (Habana Latin America New Cinema International Film Festival) Habana – Cuba. December,  8th to 16th, 2016. Deadline for nominations November 1st
 
Estimats membres de la FCC,
 
Aquest premi és organitzat per la Federació Internacional de cineclubs que facilita a les diferents federacions la possibilitat de que els cineclubs participin en aquests festivals com a jurat.

• Hotel and Meals during the period of the Festival
• Internal aiport-hotel transfers
• No contribution for travel expenses
• Work language: Spanishç
• http://www.habanafilmfestival.com/

El candidat que es presenta, adquireix el compromís d'assistir al festival. En cas de no ser així, haurà de proporcionar un substitut per al seu lloc al jurat del festival. També haurà d’enviar una fotografia i un cv.  Els membres del jurat han d'escriure un article en català i Anglès o Francès i portar un catàleg del festival per a la FCC.

Els criteris que es seguiran a l'hora d'escollir els membres del jurat prioritzaran aquells cineclubs i cineclubistes que no hagin participat abans o que ho hagin fet fa temps. En cas de dubtes també es donarà prioritat a aquells que hagin enviat abans la seva candidatura.

La candidatura s'enviarà al comitè de selecció de la FICC que terminarà de decidir.

 Els qui  estigueu interessats en ser un dels membres del jurat,  ompliu el formulari que trobareu a  http://www.federaciocatalanacineclubs.cat/forms/juratficc

El dia 10 de maig va ser considerat per la comunitat cineclubista internacional com el dia internacional del públic. Es recorda la primera càrrega coneguda contra el públic d'un espectacle teatral a Nova York i que us expliquem a continuació. Tambè, en el cas català, recordem el naixement de Miquel Porter i Moix, figura capdal del cineclubisme català especialment a les décades dels 60' i 70'. A l'ùltima Assemblea General de la Federació catalana de cineclubs, els cineclubs allà reunits van decidir adoptar aquesta data com el Dia del cineclubisme català, un dia per recordar que estem defensant els drets del nostre pùblic tal i com van quedar reflectits a la carta de Tabor, signada per més de 70 paîssos al 1987. Convidem doncs als cineclubs a festejar-ho de la forma que els hi sembli, intentant comunicar al nostre públic la nostra tasca i la nostra funciò social. NOSALTRES SOM EL PÚBLIC!!!

El 10 de maig, dia internacional del públic, va ser aprovat a la darrera assemblea de la Federació catalana de cineclubs com el dia del cineclubisme català ja que es dóna la casualitat que també és el dia del naixement d’una de les figures cabdals del moviment cineclubista a Catalunya, en Miquel Porter i Moix, que enguany recordem als 10 anys del seu traspàs.
Us convidem que si aquella setmana teniu pel•lícula programada, la considereu dins la campanya internacional per la commemoració d'aquest dia del públic. Comenteu-lo amb el públic, penjeu la noticia a les vostres webs. Perque nosaltres.... som el públic!

Esperem que la FOCIR (Federació d'organitzacions catalanes internacionalment reconegudes) ens ajudi en els projectes internacionals que estem duent a terme.

Recordem que la FCC és membre de ple dret de la FICC (Federació internacional de cineclubs) i és membre del seu Comitè Executiu.