El Festival de Sevilla té avantatges i inconvenients. El fet de tenir un àmbit reduït a produccions (o coproduccions) de països europeus impedeix poder gaudir de treballs de cinematografies asiàtiques i nord o sudamericanes de les que es nodreix bona part de les nostres programacions, gairebé un terç del total. Per contra, el fet que aquest àmbit sigui reduït, implica que la seva oferta sigui una acuradíssima selecció dels millors treballs europeus presentats a altres festivals, amb una focalització molt especial al de Locarno on, des de fa ja uns quants anys, s’hi couen bona part de les millors i més originals propostes que es poden veure arreu del món.

Si comencem el repàs amb les obres que t’emportes a la maleta del record i que per si soles ja justifiquen el desplaçament a Sevilla, no puc deixar d’esmentar precisament dos documentals premiats en la darrera edició de Locarno i, ambdós, provinents de la fèrtil cinematografia turca. Tant un com altre van ser, probablement, dues de les obres que més em van colpir de tot el festival, presentades a la secció ‘Las nuevas olas’. Curiosament, els títols de totes dues parlen d’estrelles de la natura de i fenòmens naturals però tant en fons, com en forma, són molt diferents.

Amb ‘DISTANT CONSTELLATION’, la seva directora Shevaun Mizrahi, ens convida a entrar dins el microcosmos d’una llar d’avis d’una ciutat turca sense identificar. Entre les seves quatre parets i múltiples plantes separades per un ascensor que no para de pujar i baixar, trobarem uns personatges meravellosos i entranyables, dels quals cadascuna de llurs històries vitals seria mareixedora d’un documental.

‘METEORLAR’ (meteorits) dirigida per Gürcan Kletek és, com molt bé indicava un crític, un treball que transcendeix els límits d’allò estrictament cinematogràfic i que ens mostra com es pot fer poesia amb veus, paraules i imatges d’un episodi negre de repressió al poble kurd per part de l’exèrcit turc, amb un epíleg natural i inesperat, en forma de pluja de meteorits. Tant un com altra, dues de les grans perles vistes al festival… però no van ser, ni de bon tros, les úniques.

També amb la natura, ja no tant com a anècdota ni rerefons, sinò com a coprotagonista absoluta de la pel.lícula em va encantar la tercera proposta turca que vaig poder veure. Un preciós i preciosista compte de fades anoment ‘BIG BIG WORLD‘ i que en certs moments, pel seu tractament de les relacions home-natura, fraterno-filials i del desamparament, em va recordar a la meravellosa “El Regreso” d’Andrei Zvyagintsev. Una d’aquelles obres amb una aura de rara bellesa i a on les seves imatges i sons es dipositen a algun petit raconet de l’ànima. Premi Orizzonti al Festival de Venècia 2017.

Novament, amb una íntima relació de l’home amb la natura, una altra de les grans propostes del festival, personalment crec que injustament exclosa de la secció oficial. ‘O ORNITÓLOGO‘ és un d’aquells films inclassificables, absorbents i hipnòtics. Una veritable ‘rara avis’, el desenvolupament de la qual és impossible de predir, començant amb una bucòlica navegació amb caiac del seu protagonista observant i registrant els diferents ocells que va trobant pel seu camí, però de seguida els seu viarany començarà a adquirir un caire deliciosament inesperat, surrealista i estrafolari. Una meravellosa excentricitat, com en el seu moment ho van ser títols com “EL SABOR DE LA SANDÍA”, “HOLY MOTORS” o “CANINO”.

L’altra proposta portuguesa que vaig tenir l’oportunitat de gaudir, va ser la que finalment (i amb tota justícia) es va endur el Giraldillo de Oro com a millor pel·lícula. Dirigida per Pedro Pinho, ‘A FÁBRICA DE NADA‘ és una docuficció que explica la revolta que inicien un grup de treballadors contra la seva empresa per impedir el gairebé segur tancament i deslocalització de la seva planta de producció d’ascensors. 180 minuts de metratge totalment justificats que retraten i traslladen a la perfecció, a la pantalla gran, la crisi dels darrers anys que ha afectat a la pràctica totalitat dels països del nostre entorn i les comprensibles contradiccions entre els mateixos obrers generades per les contraprestacions ofertes per la patronal per tal que assumeixin i acceptin l’acomiadament.

Seguint amb el repàs a les propostes de la secció oficial, cal destacar un parell de notables films italians de caire social que es van endur dos també merescuts premis del festival, en aquest cas, per les interpretacions dels seus joveníssims protagonistes, Selene Caramazza per ‘CUORI PURI’ de Roberto de Paolis (d’estrena inminent a l’estat a càrrec de la distribuidora Noucinemart), i un sorprenent Pio Amato per ‘A CIAMBRA’ de Jonas Carpigninano. Tant un com altre tenen com a rerefons els racismes nostres i conjunturals de cada dia, especialment els que involucren i fan entrar en conflicte i col·lisió als segments de població més desafavorits: classes baixes autòctones i refugiats o immigrats nouvinguts que gaudeixen de certs ‘privilegis’ envers els primers.

En un festival com el de Sevilla, no podien faltar a la secció oficial dos títols de la cinematografia francesa recent, protagonitzats per dues de les més grans actrius europees contemporànies : Jeanne Balibar i Juliette Binoche.

‘BARBARA‘, finalment guardonada amb el premi al millor director per Mathieu Amalric, ens acosta, novament en format de docuficció i de cinema dins del cinema, la figura de la cantant i compositora francesa, menys coneguda aquí que altres coetanis seus com Brel, Gainsbourg o Moustaki. La recreació de Balibar és deliciosa, la semblança física amb Barbara és notable i Amalric es torna a posar també al davant de la càmera, com en altres treballs dirigits per ell. El cinefòrum posterior a la projecció va ser animadíssim i si fos pel  director/actor francès encara estaríem debatent. Un personatge molt curiós, extremadament comunicatiu i interessantíssim, un privilegi absolut.

‘UN BEAU SOLEIL INTERIEUR‘, està protagonitzada per una lluminosa i sempre esplèndida Juliette Binoche. És el darrer treball de la directora Claire Denis, amb col·laboracions de luxe com les de Gerard Depardieu, Xavier Beauvois, Valeria Bruni-Tedeschi o Bruno Podalydès. Comèdia dramàtica íntima i intel·ligent, protagonitzada per una dona contradictòria i inestable i que encadena un reguitzell de decepcions amoroses, intentant trobar el seu lloc al món a la ratlla de la cinquantena.

Seguint amb una més de les nombroses propostes i presències del cinema francès a Sevilla, i amb una trajectòria igualment llarga que la de Denis, però amb una filmografia absolutament inèdita al nostre país, vaig poder gaudir (i molt) de la darrera proposta del director Jean-Claude Brisseau. “LA FILLE DE NULLE PART” .

Premiada amb el Leopardo d’Or a Locarno al 2012 i protagonitzada pel mateix Brisseau, és un film que navega entre el real i l’imaginari, entre el somni i el misteri. Magnífics diàlegs i rèpliques, a estones gairebé més teatrals que cinematogràfiques, entre el professor culte, estudiós i cinèfil i l’inesperada i sensual presència d’una noia que apareix sobtadament del no res a la porta de casa seva. Una pel·lícula petita, magnífica i lliure, com ho són totes les d’un altre recent premiat amb el màmim guardó a Locarno, el coreà Hong Sang-soo. ‘CLAIRE’S CAMERA’ protagonitzada per l’altra gran actriu francesa contemporània,  Isabelle Huppert, i coprotagonitzada per Kim Min-hee (“La doncella”, “Ahora sí, antes no”), és una mena de divertiment en forma de migmetratge, aprofitant la seva estada a Cannes per presentar la seva darrera pel·lícula. Lleugera, mínima i senzilla, com la pràctica totalitat de les obres del director, tant una com altra ens demostren que no calen grans pressupostos ni parafernàlies per crear molt bon cinema.

Tornant a la secció oficial i recuperant un cop més la relació de l’home amb la natura esmentada abans i molt present a les obres que vaig seleccionar, l’única (i molt reeixida) proposta espanyola que vaig veure ser ‘EL MAR NOS MIRA DE LEJOS‘. Premi de la Crítica a la darrera ediciço de l’Alternativa, Festival de Cinema Independent de Barcelona, és una altra docuficció, dirigida per Manuel Muñoz Rivas, magníficament fotografiada per Mauro Herce (director del premiadíssim i fascinant “Dead slow ahead’) i una autèntica declaració d’amor a un lloc recòndit i salvatge de Doñana i als darrers homes que hi habiten dins cabanes,  i on el seu dia a dia, la seva realitat i el seu ritme vital transcorre molt més a poc a poc i plàcidament que el de la resta de mortals.

He començat i acabaré a la secció “Las nuevas olas’ on, pel meu gust, s’encabien les propostes més interessants del festival. En l’apartat de ficció, tenia marcada com a imprescindible un llargmetratge del que no en sabia res del seu director, però que protagonitzava una cara coneguda i admirada: la de la grandíssima actriu balcànica Mirjana Karanovic, present a més de 40 pel.lícules, habitual de Kusturica (“Papá está en viaje de negocios”, “Underground”, “La vida es un milagro”) i vista i gaudida també a dos títols projectats al seu moment en el nostre cineclub : “Grbavica” i “Fraulein” (aquesta darrera, guardonada a Locarno 2006 amb el premi a la millor pel.lícula i actriu). ‘REQUIEM FOR MRS. J‘ és una tragicomèdia en format de crònica d’un suïcidi anunciat, preparat i perfectament planificat, però al que la burocracia del seu país posarà involuntariament inacabables pals a les rodes a la seva voluntat per poder materialitzar-lo.

I en l’apartat de no ficció, l’últim documental del gran cineasta israelià Amos Gitai.’WEST OF THE JORDAN RIVER‘ és una visió diàfana i neutral de l’eterna problemàtica als territoris palestinians ocupats i del dia a dia dels seus habitants, tant d’una banda com de l’altra. El resultat és un treball en forma de road-movie que commou i que indaga en tots els ets i uts de la situació actual, passada i futura, rebobinant en el temps i recuperant imatges d’arxiu i entrevistes amb Yithak Rabin, realitzades pel mateix Gitai. El resultat té un to esperançador, malgrat que l’enquistament del conflicte i les constants hostilitats entre les parts no deixin massa lloc a l’optimisme i que la pau definitiva i duradora continui essent poc menys que una mera utopia.    

L'article original está publicat a la plana del cineclub Diòptria