Gaudir d’una projecció a la Piazza Grande, amb la seva catifa vermella, és una experiència que tothom amb un mínim gust pel cinema hauria d’experimentar com a mínim un cop a la vida. Va ser molt emocionant poder compartir platea a l’aire lliure, un espai amb gairebé 8.000 persones, per ovacionar a l’homenatjat d’enguany, el gran Edward Norton. No obstant això, de seguida vaig veure que no seria un gran freqüentador d’aquesta mític plaça, ja que títols com l’inaugural “Ricki” (d’estrena immediata a les sales del nostre país), malgrat la convincent interpretació d’una esforçada Meryl Streep en el paper d’una cantant de rock que versiona clàssics i que abandona prematurament a la seva família, distaven molt del tipus de cinema i de les expectatives que tenia dipositades en el festival i em seduïa molt més dedicar i administrar el meu temps per la caça i captura de les joies ocultes i desconegudes que s’amagaven dins les interessantíssimes seccions paral·leles. Entre una sobredosi tan gran de propostes, cal tirar d’intuïció, però sovint també de consells de boca-orella o referències de companys professionals d’altres àmbits als que inevitablement acabes coneixent i intercanviant opinions a les portes de les sales de projeccions. Aquesta collita de “lliure elecció” la deixarem, però, pel final de la crònica.
 
El Premi Don Quijote que atorga la FICC a Locarno, es selecciona d’entre tots els treballs presentats a la Secció Oficial del Festival. Em consta que en d’altres festivals en els que hi ha presència de jurat cineclubista no és així i és un autèntic plaer poder triar entre les escollides pel premi gran i també té l’afegit d’un punt de curiositat per veure si la opinió i la decisió final del jurat oficial s’assemblarà a la nostra, o bé haurà premiat títols que eren radicalment diferents dels nostres preferits. No faré una anàlisi detallada dels dinou títols a concurs, però en destacaré alguns que per diferents raons em van semblar dignes d’esment i alguns que també haurien merescut un petit bocí del nostre premi, malgrat no ser al final els escollits.
 
“PARADISE”, òpera prima de Sina Ataeian Dena, una obra reivindicativa i filmada clandestinament, sense cap mena de permís oficial, i una mostra més de l’inacabable pedrera de nous i grans cineastes de l’escola iraniana, on se’ns acosta el dia a dia, les constants traves burocràtiques i el difícil paper de la dona a aquell país. “CHANT D’HIVER” va ser el felicíssim retrobament amb el veterà cineasta georgià establert a França, Otar Iosseliani oferint-nos una nova comèdia àcida, amb l’humor surrealista, de vegades tant proper a Jacques Tati, que el caracteritza. Aquest nou títol després de cinc anys del seu darrer “CHANTRAPAS”, ens confirma a un Iosseliani en plena forma i, de ben segur, els seus nombrosos seguidors cineclubistes valorarien l’esforç de la seva distribució al nostre país. Un altre veteraníssim, gairebé oblidat després de 15 anys d’absència rere les càmeres i que va irrompre amb força al festival, va ser Andrzej Zulawski, enduent-se ni més ni menys que el premi al millor director, amb una proposta “COSMOS” que, personalment, vaig trobar tremendament pretensiosa i amb una suposada i poc suportable intel·lectualitat. “SCHNEIDER vs. BAX” i “THE SKY TREMBLES AND THE TWO EYES ARE NOT BROTHERS” són dos títols antagònics formal i estilísticament i exemplifiquan l’eclecticisme del certamen suís. El primer és un thriller convencional (el menys arriscat de tots els de la secció oficial) i el segon, una nova mostra del molt que s’aprecia, es valora i es fomenta el risc i l’experimentació al cinema a Locarno, com ja s’ha pogut veure en els guardonats de les dues darreres edicions: la “Història de la meva mort” de l’Albert Serra (2013), i la filipina “From what is before”, guanyadora l’any passat, tant del Leopardo d’Or com del Premi Quijote que van atorgar-li els tres companys i companyes cineclubistes.

“BELLA E PERDUTA” del cineasta italià Pietro Marcello era, a nivell personal, possiblement la pel·lícula de la secció oficial a concurs que més i amb més expectació m’esperava. El seu anterior treball “LA BOCCA DEL LUPO”, vista al Festival de Cinema de Gijón, potser per l’inesperada i estranya bellesa de la proposta, em va semblar una de les històries d’amor més meravelloses vistes els darrers temps al cinema. Tanmateix, aquest nou treball, no exempt de bellesa i bucolisme i novament amb un estil documental tremendament personal, es va saldar amb una petita decepció, però val a dir que va ser de les més ben acollides per crítica i públic malgrat haver marxat de Locarno (contra pronòstic) amb les mans buides.
 
També era molt esperada la darrera pel·lícula del prolífic cineasta sud coreà Hong Sang-soo, molt present i premiat a festivals, però injustament oblidat per la distribució cinematogràfica del nostre país. “RIGHT NOW, WRONG THEN” va ser finalment la guanyadora del Leopardo d’Or del festival i s’ha de dir que també comptava amb les simpaties del nostre jurat, però finalment ens vam decantar per dos altres títols a l’hora d’atorgar el nostre premi i esment especial.
 
Si fa quatre anys en Juan Manuel García ens parlava de la immigració com a tema més abordat dins la temàtica dels films a concurs, aquest any uns 5 o 6 títols tractaven les, de vegades turmentoses, sovint més agraïdes, relacions entre pares/mares i fills : “NO HOME MOVIE” és un documental de la realitzadora belga Chantal Akerman que pretén ser una mena d’homenatge a la figura de la seva mare i on se’ns mostra el contacte que van mantenir durant els seus últims anys de vida, a través de les seves comunicacions via Skype. Prometia molt, però per mi va ser una de les grans decepcions del festival. “O FUTEBOL” mostra d’una manera molt més reeixida, el viatge del director hispano-brasiler Sergio Oksman al seu país natal per veure el seu pare en motiu de la celebració del mundial de futbol. Lluny del que pugui semblar, no hi ha ni una sola jugada, ni un sol gol ni cap moment viscut a dins de cap dels estadis, a Oksman li interessa molt més la visió dels carrers buits, del dia a dia de les ciutats i de la vida paral·lela a aquest esdeveniment des de l’habitacle del seu cotxe conduït maldestrament pel seu progenitor, barrejant en tot moment documental i ficció amb una gran solvència.

Els altres títols que tractaven l’esmentada relació paterno-filial van ser la francesa “SUITE ARMORICAINE” i, curiosament, tant el títol que vam considerar que era mereixedor del nostre Premi Quijote, com un segon al que vam acordar per unanimitat donar un esment especial pel seu treball actoral i de direcció d’actors: aquest tour de force interpretatiu l’oferia la pel·lícula nord-americana independent “JAMES WHITE”, el debut a la direcció de Josh Mond, més conegut per les seves tasques a nivell de producció de títols tant interessants com “Martha, Marcy, May, Marlene” o “After school”. Christopher Abbott (el fill) i, sobretot Cynthia Nixon (la mare), coneguda pel seu treball a la sèrie “Sex and the city” ens acosten les interpretacions més dures, intenses i corprenedores de tot el festival, mèrit suficient per ser guardonats (encara que d’una manera simbòlica) amb el nostre esment especial. Aquesta sí que és una pel·lícula que crec que pot tenir moltes possibilitats de distribució a casa nostra. De fet, el seus productor i director eren de les persones més sol·licitades per altres certàmens europeus presents a Locarno i que volien poder comptar amb la pel·lícula per les seves seccions. I per acabar aquest repàs als títols de la secció oficial, el Premi Don Quijote. L’acord va ser gairebé unànime també en atorgar-lo a Avishai Sivan pel llargmetratge israelià “TIKKUN”, enlluernador en la forma, amb reminiscències a Buñuel i a Haneke, amb una posada en escena amb un majestuós blanc i negre ple de matisos, però també molt interessant i colpidor en el fons, i que ens apropa a l’opressiu, claustrofòbic i reprimit món d’un jove ultraortodox a qui un fet desafortunat i casual farà perdre definitivament la fe en la seva religió i l’aproparà al seus desitjos més terrenals. Aquest llargmetratge va rebre també el Premi Especial del Jurat, juntament amb un esment especial a la seva impecable fotografia.

Però una oportunitat i un regal com el d’estar present a Locarno des del primer fins al darrer dia (11 en total), mereixia aprofitar el temps al màxim i, apart dels 19 títols a concurs, vaig poder veure una vintena llarga més de projeccions de tota mena, des de curtmetratges a competició, passant per documentals, debats així com ser testimoni d’una col·laboració estrenada aquest any amb la Fira Art Basel, on es van projectar diversos i interessantíssims treballs de videoart, tant d’artistes novells com d’altres de més consolidats. També vaig aplaudir amb moltes ganes l’homenatge que es va retre per la seva contribució al cinema a una de les productores cinematogràfiques a les que més admiro, Office Kitano, tot i que em va saber greu que no hi pogués ser present el genial realitzador/actor japonès, responsable de títols ja mítics com “Hana-bi”, “Dolls” o “El verano de Kikujiro”. Els dos primers títols esmentats van ser precisament, en un magnífic i ja enyorat format de 35mm, els que es van projectar per commemorar aquest fet.

Amb grandíssimes expectatives per un boca-orella d’un bon amic que n’havia vist un passi privat, era gairebé obligada la presència a la presentació “LA ACADEMIA DE LAS MUSAS” el nou treball cinematogràfic de l’admiradíssim José Luís Guerín, una de les comptades presències catalanes al festival, juntament amb el documental premiat “Dead slow ahead” de Mauro Herce i que malauradament em vaig perdre. El darrer treball del realitzador barceloní és un deliciós assaig sobre l'amor (i l'enamorament), la bellesa, la poesia, la inspiració, la gelosia i la seducció mitjançant la paraula i que, vista la reacció del públic a la sala (possiblement l'ovació més llarga i carinyosa de les projeccions a les que he vaig assistir), dono per fet que ha passat la fa temps a la llarga nòmina de cineastes més valorats a fora que no pas a casa nostra.
 
Continuant amb el vigorós i interessantíssim món del documental vaig poder gaudir de "L'INFINITA FABBRICA DEL DUOMO" on, exclusivament amb imatges i sense l’ajuda de cap veu en off, se’ns narrava l'inacabable i faraònica construcció de la Catedral de Milà a través de tots els que hi han treballat, generació rere generació. Un treball que recorda en alguns moments la sensacional "La Ville Louvre" de Nicolas Philibert. Una altra de les propostes més satisfactòries vistes a Locarno va ser la també italiana "I SOGNI DEL LACO SALATO", del cineasta i sociòleg Andrea Segre. Un documental ple de malenconia i que, amb imatges d'arxiu i d'altres més recents, posa en comparació la puixança de la Itàlia dels anys 60 amb la situació actual del Kazakhstan amb l'extracció de petroli, i tots els contrastos entre la capital, Astana i la resta del immens país ex-soviètic. Casualment en una mateixa tarda, vaig poder veure dos títols íntimament lligats amb el teatre, amb resultats totalment oposats. "OLMO & THE SEAGULL" (Olmo i la gavina) ens presenta una companyia de teatre francesa a la que se li presenta l'oportunitat única de representar l'obra de Txèkhov a Nova York, com a preàmbul d'una més que possible gira mundial. L'actriu que representa Arkadina fa pocs dies que sap que ha quedat embarassada i es troba en la dificilíssima disjuntiva d'haver de triar entre maternitat i feina, en un dels seus millors moments personals, tant en un aspecte com l'altre de la vida. Una altra d'aquelles joies festivaleres a cavall entre el documental i la ficció i que mereixeria distribució comercial, ja que l’èxit i el boca orella estarien més que assegurats. L’altra proposta “teatral” va resultar ser, al meu entendre, un dels ‘fiascos’ més grans del festival i (cosa rara en mi) només vaig poder aguantar-ne mitja hora. A un altre lloc i en un altre moment potser hagués tingut més paciència, però a una plaça com Locarno no s’hi val a perdre el temps amb tonteries. L’actor i ara sembla ser que també director francès Vincent Macaigne ha perpetrat (involucrant molts actors de la Comédie Française, i que fan bonament el que poden) un intent absolutament fallit d’acostar-nos fer un "DOM JUAN" de Molière adaptat a l’actualitat. Sóc un gran defensor de la revitalització dels clàssics amb posades escena modernes i adaptades al nostre temps. Bieito a l'òpera i Thomas Ostermeier al teatre són dos clars exemples de com es pot assolir l'èxit i acceptació general de públic i crítica. Però aquest 'Dom Juan' és de vergonya aliena, patètic, maldestre i a la recerca constant de la provocació barata i explícita. El text de Molière, gairebé inexistent. El pitjor, de llarg, del festival fins ara i gairebé diria del que he vist cinema els últims anys.

He volgut acabar amb un dels treballs més singulars i que, amb el pas dels anys, serà de ben segur del que millor record m’enduré del meu pas pel Festival de Locarno. Una cua immensa de persones que esperaven per entrar a veure una projecció a la que tenia pensat assistir, va originar l'enèsima modificació de plans sobre el guió previst i, un cop més, vaig sortir guanyant amb el canvi ja que feia molts anys que no sortia tant eufòric i feliç del cinema i amb un grau d’empatia tant gran amb el director i protagonista del projecte i de l’idea que se’ns hi exposa. "IMAGINE WAKING UP TOMORROW AND ALL MUSIC HAS DISAPPEARED" parteix d'una premissa i d'un supòsit inimaginable però que ens fa reflexionar sobre el fet de com ha canviat (a malament) la nostra manera de gaudir, consumir i escoltar música però també, i sobretot, del fet d'escoltar, en general. Més que una projecció, una experiència en tota regla i en comunió amb tots els espectadors que vam compartir seients aquell dia.... no us explico gaire més perquè potser tindreu oportunitat de veure-la i, sobretot, viure-la i en faria malbé moltes de les sorpreses que amaga. Definitivament, el documental (o la no ficció en general) i tots els seus subgèneres, fa temps que estan passant per un dels seus millors moments, llàstima que això no es tradueixi a la pràctica en nombre d'espectadors a l'hora dels recomptes anuals al rànquing de treballs cinematogràfics més vistos i valorats. Confiem en què aquesta tendència canviï, però això també passa per apostar-hi més, com a
programadors, a cadascun dels nostres cineclubs, així com els diferents distribuïdors cinematogràfics que hi donin el suport i atenció que es mereixen.
 
Entre tantes paraules d’admiració i lloances per la impecable oferta i organització del Festival de Locarno, amb un especial agraïment personal per totes les facilitats i predisposició mostrades en tot moment per la amabilíssima Pia Ferrari, no puc deixar de destacar un fet no tant positiu: l’excés de zel amb segons quines qüestions i la manca absoluta per d’altres, al meu entendre, molt més importants. El dia de la inauguració, tot i prometre al personal responsable de la Piazza Grande que no en faria us, vaig estar obligat de desprendre’m de la meva càmera fotogràfica i deixar-la a una mena de guarda-roba improvisat. La meva sorpresa va ser que, un cop a dins, tothom feia fotografies amb una aparell anomenat telèfon mòbil i que els organitzadors sembla que obliden que també serveix a tal efecte. Aquest fet seria només anecdòtic i no li hauria donat més importància sinó hagués sigut perquè, amb posterioritat, vaig ser testimoni d’un fet que es repetia constantment a totes i cadascuna de les projeccions a les quals vaig assistir: en qualsevol moment, un cop començada la pel·lícula, tant si passaven un, com cinc, com trenta minuts de l’inici, es permetia al públic accedir a les sales, acompanyats d’un membre de l’organització per acomodar-los. Trobo que és una falta de respecte absoluta, tant pels cineastes al veure mutilada la completa visió i posterior valoració dels seus treballs, com per la resta d’espectadors, que han de veure’s molestats pels que arriben tard a la projecció. A festivals molt més modestos però, en aquest aspecte, considero que molt més seriosos, com el de Gijón, al que assisteixo amb regularitat, l’accés a la sala un cop iniciada la projecció està absolutament prohibit i així considero que hauria de ser a tot arreu.