Vaig arribar a Galway el dijous 9, amb el festival ja començat però abans de que la meva secció –curts d’animació– fes el tret de sortida. Així, vaig tenir temps per veure un parell de pel·lícules i de visitar la ciutat i les seus del festival. He de dir que vaig escollir bé els films, pel què vaig gaudir no només del preciós paisatge de Galway sinó també de les imatges a la pantalla del Town Hall Theatre, l’espai principal del festival. Amb una arquitectura clàssica i interiors remodelats, el Town Hall Theatre és un lloc altament agradable per a veure cinema, amb una imatge i so de molt bona qualitat. Allà, vaig tenir l’oportunitat de veure la nova pel·lícula del director iranià Mohsen Makhmalbaf, tot un referent. The President és una crua història sobre un dictador de ficció –no per això menys plausible– que comença amb un to caricaturesc que esdevé, amb el pas del metratge, progressivament amarg, convertint-se finalment en una potent descripció de com la degeneració dels dirigents propícia la degeneració de la pròpia societat.

La segona pel·lícula de la tarda va ser el documental estatunidenc The Wolfpack, una increïble història sobre una família que recorda, en un format de no ficció, a Canino de Yorgos Lanthimos. Dirigit per Crystal Morselle, aquest film debut exposa la vida d’una llar amb fins a 7 nens, a Nova York, que tenen prohibit pels seus pares sortir de casa, i viuen constantment enclaustrats. Malgrat el seu argument, sospitosament extrem, el tractament de la directora és subtil i naturalista fins al punt de fer-ho tot plegat creïble, creant una poderosa empatia i comprensió cap als protagonistes. Amb aquest extraordinari, terrible i singular documental –o fals documental?– vaig acabar la meva introducció al Galway FF.
 

Durant el segon dia del meu festival particular el temps encara era agradablement plujós i fresc, tal com el meu cap, perfectament preparat per una marató cinematogràfica al millor camió del món. A pesar de la seva petita pantalla, la sala del Cinemobile té prou qualitat d’imatge i so com per gaudir de qualsevol pel·lícula. Allà, vaig tenir l’oportunitat de veure varies obres europees i d’apropar-me una mica més al cinema irlandès. Tanmateix, abans d’això vaig poder visitar Galway de dia, així com dinar amb part de l’equip del festival. Després de conèixer a la meva companya de jurat –i Presidenta!–Karen Wall i a la Maeve Cooke, qui coordina els jurats, vam fer camí cap a les grans pantalles. Les sessions de tarda van començar amb Happy Hour, una coproducció germano-irlandesa sobre tres amics alemanys que, després del divorci d’un d’ells, decideixen anar-se’n de vacances a Irlanda. Dirigida per Franz Müller, que estava al cinema presentant la sessió, Happy Hour és una interessant “dracomèdia”, amb una premissa molt senzilla però precisament per això efectiva. El film vol ser un retrat dels homes a la quarantena d’edat amb un to humorístic que no recorre a l’acudit fàcil sinó a una descripció caricaturesca del comportament d’aquests. És reeixida en aquest sentit, pel·lícula que evita per una banda caure en certs estereotips i que, per altra, provoca situacions divertides amb un llenguatge auster i efectiu.

Després d’aquesta va ser el torn de Prince, pel·lícula provinent del país convidat en aquesta edició del Galway Film Fleadh: els Països Baixos. Prince, òpera prima de Sam de Jong, té algunes influències visibles; potser la més clara és la del cineasta francès Quentin Dupieux. Com ell, De Jong fa servir una paleta cromàtica molt viva i una fotografia asèptica juntament amb un humor i trama notablement absurds i una base musical electrònica. Parla d’amors adolescents amb un llenguatge modern, atractiu i personal llenguatge que probablement la condemni a l’ostracisme comercial però apunta a De Jong com a un director a seguir. El tercer i últim film del dia, de nou al super camió, va ser el suec Flocking, de Beata Gårdeler. El vespre es va posar dur amb aquesta història sobre una noia a la que un company d’institut viola, fet que ningú es creu. Gårdeler, que també estava presentant la pel·lícula, narra aquest descens a l’infern sense massa pietat, submergint al públic en un ambient tan fosc com opressiu. Després d’això, el camí cap a l’hotel va ser especialment relaxant i agradable.
 

El dissabte 11, ben d’hora al matí, vam disposar-nos a prepara el nostre primer dia com a jurats, pel què ens vam reunir a l’hora d’esmorzar per establir criteris i mode de treball. Al migdia la sessió va començar, i després vam anar a dinar i parlar sobre els curtmetratges i del que havia donat de sí la sessió. Més tard, a la tarda, la segona marató va començar amb la pel·lícula irlandesa Radiator, que algú havia comparat amb Amour de Michael Haneke. Efectivament, el tema principal del film és similar: la tercera edat i les dificultat que suposa per una parella que ha estat unida tota una vida. Dirigida pel també debutant Tom Browne, aquesta pel·lícula és sòlida i valenta, i només una major ambició formal podria fer-la rodona.Després d’aquesta era el torn de Zurich, una altra producció holandesa dirigida per Sacha Polak sobre una dona que perd el seu marit en un accident. El seu dol i posteriors descobriments sobre ell la confonen i angoixen fins al punt que necessita fugir, en una ruta de la tristesa cap enlloc. Passat aquest tràngol, interessant però depriment alhora, tocava una agraïda comèdia negra irlandesa que tothom va comparar amb Tumba abierta de Danny Boyle. Traders, de fet, té el mateix tractament desenfadat malgrat ser un thriller, violent i fosc però amb alter dosis d’humor. Dirigit per Rachael Moriarty i Peter Murphy, Traders parla sobre els límits de l’amistat i la moral quan les crisis t’afecten directament. El missatge, en aquest sentit, és clar i molt similar a pel·lícules com Juegos sucios, d’E.L. Katz. No obstant, el seu to és tan ambigu que en alguns moments el públic pot sentir-se desconcertat, del riure a l’esgarrifança, i tampoc hi ha cap personatge “bo” al que agafar-se i sentir empatia. És, en definitiva, un film divertit però molt irregular.

En acabar aquesta, no ens vam moure del Town Theatre Hall per assistir al darrer passi, Moscow Never Sleeps, coproducció russo-irlandesa dirigida per Johnny O’Reilly. La pel·lícula vol ser una radiografia de la ciutat de Moscou, retratant la seva quotidianitat a través d’una estructura d’històries creuades a l’estil Iñárritu. El resultat és correcte però ni molt menys tan commovedor com pretendria, potser per l’excessiva ambició del director en la quantitat de caràcters, alguns dels quals deixen gairebé indiferent mentre que altres resulten molt atractius. A favor seu, val a dir que és una producció tan ben rodada com tècnicament sòlida.
 

Amb tot, finalment arribava el diumenge, i amb ell la segona i última sessió de curtmetratges. A les 12, com el dia anterior, estàvem entrant a la magnífica sala principal per a veure fins a disset curtmetratges d’animació, un dels quals seria el nostre guanyador del Premi Don Quijote. La deliberació amb les meves companyes de jurat, Karen Wall i Anniken Kjeserud, va ser dura i intensa mentre gaudíem de l’excel·lent menjar irlandès del restaurant McSwiggan’s. Després d’una llarga discussió (d’acord, ni llarga i tan sols discussió), vam determinar donar el Premi Don Quijote al curtmetratge Meanwhile, de Stephen McNally, per “a sober, intriguing and elegant film which portrays the sensibilities and personal battles of four intersecting individual journeys, each representing their own aspect of society”. En segon lloc, també vam decidir donar una Menció Especial al curt A Coat Made Dark, de Jack O’Shea, per “its subtle, obscure and original allegorical approach to abusive relationships and its use of dark and poetic language”.

 
   Meanwhile                                                               A Coat Made Dar

Al vespre, el Town Hall Theatre estava novament ple de gent, esperant per veure més pel·lícules. Em va cridar l’atenció la fidelitat del públic cap al seu propi cinema; les produccions irlandeses, documentals, llargs o d’animació. La cerimònia de clausura també es va omplir, i juntament amb els altres premis, vam anunciar els nostres guardonats, en un acte que va ser express. Finalment, vam renunciar a veure més cinema en pro d’una bona, fresca i ben servida pinta de Guinness. Aquella darrera nit a Galway havia d’acabar així; bevent cervesa irlandesa mentre parlàvem de cinema –o el que fos– en un pub típic i escoltant bona música (tots els músics són bons!). Aquesta va ser la millor manera d’acomiadar-se del festival i de les apreciades companyes de jurat, Karen i Anniken, així com la Maeve, sense les que el festival no hagués estat tan agradable. La meva tornada a casa, el dilluns 13, va ser llarga però tranquil·la, preguntant-me si el temps a Barcelona hauria millorat, i feliç de conèixer una mica més Irlanda i els representant del seu setè art.

Tariq Porter
.