Per aquest motiu estava tan content de participar del festival més important dedicat al cinema portuguès, una oportunitat única de veure, precisament, tots aquells materials que probablement posteriorment no tindran una extensa vida comercial ni a Portugal ni tampoc a fora. El festival, que té a la meravellosa ciutat de Coïmbra com a escenari, va començar la seva vintena edició amb un dels films més importants que vam poder veure a Caminhos. L’últim documental de Joaquim Pinto, amic íntim de João César Monteiro i un dels noms més rellevants en el cinema del país, arribava a Coïmbra després d’haver guanyat el Gran Premi al DocLisboa i la Menció Especial a Locarno. E Agora? Lembra-me –que es va fer, finalment, amb el Premi al Millor Documental de Caminhos– és un retrat autobiogràfic de l’autor que parla de les malalties que pateix –Hepatitis C i SIDA– i com les combat. A través de gairebé tres hores, Pinto ens exposa els seus pensaments , les seves por i, d’alguna manera, també la seva desesperança, en un viatge íntim i difícil que és també un acte de nuesa emocional. Per altra banda, el film de Pinto també va resultarser il·lustratiu com a exemplar cinematogràfic purament portuguès. Per una banda, vam tenir l’oportunitat de veure varis bons documental a Caminhos, mostra de que Portugal és un gran valor en aquest camp. Per altra banda, entre els membres del jurat vam percebre quelcom que es repetia en diverses produccions, i eren el finals fallits, llastrats en alguns casos per un allargament excessiu i en altres per abruptes i confusos. Vaig sentir això amb l’obra de Pinto com també amb altres pel·lícules no per això menys interessants; el thriller O Frágil Som do meu Motor (Leonardo António), o el documental Alentejo, Alentejo(SérgioTréfaut) són alguns exemples del que va repetir-se en diverses ocasions, quelcom simptomàtic, potser, de l’arrossegament dels referents que parlàvem al principi; rabiosament personals i poc supeditats a l’opinió del gran públic.
Tot i això, i seguint amb els documentals, Caminhos tenia entre la seva programació uns quants exemples de no-ficció altament atractius que, tant el públic com la crítica i els jurats van gaudir molt, començant pel musical I Love Kuduro. Dirigit per Mario Patrocínio, el film parla de la nova tendència urbana, musical i cultural que va començar fa uns anys a Luanda, Angola, i que poc a poc s’ha anat estenent per Àfrica i el món. Patrocínio va als barris angolesos a on el Kuduro va néixer i parla amb els artistes més representatius d’aquest boom cultural, gravant també concerts, coreografies, balls de carrer, i una mostra de la vida al país africà. Un altre documental sobre música destacat va ser el ja esmentat Alentejo, Alentejo, que també parla de música popular tot i que des d’una òptica i context absolutament diferents. El Canto Alentejano és un tipus de cançó folklòrica que va començar a mitjan segle XX a les tavernes de treballadorsd’Alentejo, al sud de Portugal, i parla de qüestions socials i polítiques. Tréfault segueix a alguns cantants veterans, altres molt joves, per aquests indrets a on es reuneixen per a cantar, creant alhora un interessant document sobre la música així com un retrat de la Portugal rural i la història recent del país atlàntic.
Tanmateix, els documentals més celebrats de la vintena edició de Caminhos van arribar de la mà de João Canijo i, sobretot, d’una d’aquelles grans descobertes que cercava: Jorge Pelicano. Aquest jove realitzador va passar de ser un desconegut per a mi a un dels grans noms del festival. El seu film, Pára-me de Repente o Pensamento relata la vida en una residència per a gent amb malalties mentals: la rutina dels pacients, els seus pensaments, la seva inconformitat i la manera en què s’enfronten a les seves pròpies patologies. Pelicano triomfa en aquesta aproximació, fent la càmera imperceptible als ulls del públic i extremadament sensible i commovedora. No ho fa buscant la llàgrima fàcil ni dreceres emocionals; sinó tan sols traslladant a l’espectador unes veus, sentiments i opinions que probablement de cap altra manera serien escoltades. Amb tot, Pára-me de Repente o Pensamento es va fer amb els grans premis del festival: Millor Pel·lícula, Millor Director i Premi del Públic, donant fe de la unanimitat que va despertar l’obra del jove realitzador. En el cas de la docu-ficció de Canijo, la seva qualitat no va ser tant una sorpresa com una grata confirmació de que el director segueix tenint molt a dir. É o Amor és un diari d’una família de pescadors; de la seva feina, de la seva quotidianitat, dels períodes d’absència quan el pare se’n va a pescar a alta mar... Tot plegat amb la companyia d’una amiga de la mare, la actriu Anabela Moreira. Sent o no estrictament real, tot el que veiem i sentim transmet una veritat i autenticitat entranyables, i aquest és per sobre de tot el gran valor del film, que tot i la seva ànima de documental es va fer amb el Premi a Millor Pel·lícula de Ficció.
Deu dies de festival a Portugal signifiquen deu dies de bon menjar, bona beguda, bona companyia i, inevitablement, una bona pila de pel·lícules interessants; llargs i curts. A Caminhos vam poder veure també una petita mostra de cinema genuïnament mainstream –terror i comèdia, com Eclipse em Portugal (Alexandre Cebrian Valente) o Virados do Avesso (Edgar Pêra)– i alguns curts que corroboraven la qualitat de les pròximes generacions de cineastes portuguesos. Patricia Vidal Delgado, amb la tècnicament perfecta BuéSabi, Joana Viegas, amb la pertorbadora Maria, Ricardo Martins amb l’extraordinària O que Eu Entendo por Amor o André Godinho, amb l’arriscada comèdia de terror surrealista Ponto Morto.
Un altre d’aquests autors, Pedro Pinho, va presentar a Caminhos un film que, malgrat ser llargmetratge, tenia la frescor d’un primer curt i unes indiscutibles qualitats tècniques per a esdevenir una sòlida i gran veu del cinema que ve. Um Film do Mundo és la historia d’un petit grup d’adolescents en el seu primer dia de vacances d’estiu. La idea és similar a la de Michel Gondry a TheWeandthe I, basant-se en una premissa semblant i advocant per un estil i tractament igualment naturalista. El resultat, no obstant, així com la realització, difereix notablement de l’obra de Gondry, molt més pulcre i elegant. Um Film do Mundo introdueix al públic en un petit cosmos que pot perfectament resultar familiar per hom –primers amors, nous amics, noves sensacions...– sense perdre la seva pròpia identitat, en llenguatge i formes. La seva exquisida fotografia va ser premiada, i el film es va fer amb un merescut Premi Don Quixot, que atorga la el jurat del queformava part (de la Federació Internacional de Cineclubs, format per Ruben Miranda (Alemanya), José Santiago (Portugal), i jo mateix) i que premia a cineastes emergents.
Així doncs, i fent una ullada enrere, podria concloure que els Caminhos do Cinema Português va ser una magnífica experiència, tant per mi com des d’un punt de vista global en tant que espai d’activitat i exhibició al voltant del cinema portuguès. Hi ha vida després de Manoel de Oliveira, i fins i tot obviant la manca de suports institucionals que probablement té, com el cinema espanyol, la producció del país ibèric, hi ha una bona llista de noms propis que segur seran, d’aquí ben poc, referències al seu país i també internacionalment. Precisament per això seria una imprudència de les mateixes institucions com de les distribuïdores d’arreu no tenir en compte la cinematografia del país, mereixedora per mèrits propis de parlar alt i clar més enllà de les seves fronteres.
Tariq Porter
Tot i això, i seguint amb els documentals, Caminhos tenia entre la seva programació uns quants exemples de no-ficció altament atractius que, tant el públic com la crítica i els jurats van gaudir molt, començant pel musical I Love Kuduro. Dirigit per Mario Patrocínio, el film parla de la nova tendència urbana, musical i cultural que va començar fa uns anys a Luanda, Angola, i que poc a poc s’ha anat estenent per Àfrica i el món. Patrocínio va als barris angolesos a on el Kuduro va néixer i parla amb els artistes més representatius d’aquest boom cultural, gravant també concerts, coreografies, balls de carrer, i una mostra de la vida al país africà. Un altre documental sobre música destacat va ser el ja esmentat Alentejo, Alentejo, que també parla de música popular tot i que des d’una òptica i context absolutament diferents. El Canto Alentejano és un tipus de cançó folklòrica que va començar a mitjan segle XX a les tavernes de treballadorsd’Alentejo, al sud de Portugal, i parla de qüestions socials i polítiques. Tréfault segueix a alguns cantants veterans, altres molt joves, per aquests indrets a on es reuneixen per a cantar, creant alhora un interessant document sobre la música així com un retrat de la Portugal rural i la història recent del país atlàntic.
Tanmateix, els documentals més celebrats de la vintena edició de Caminhos van arribar de la mà de João Canijo i, sobretot, d’una d’aquelles grans descobertes que cercava: Jorge Pelicano. Aquest jove realitzador va passar de ser un desconegut per a mi a un dels grans noms del festival. El seu film, Pára-me de Repente o Pensamento relata la vida en una residència per a gent amb malalties mentals: la rutina dels pacients, els seus pensaments, la seva inconformitat i la manera en què s’enfronten a les seves pròpies patologies. Pelicano triomfa en aquesta aproximació, fent la càmera imperceptible als ulls del públic i extremadament sensible i commovedora. No ho fa buscant la llàgrima fàcil ni dreceres emocionals; sinó tan sols traslladant a l’espectador unes veus, sentiments i opinions que probablement de cap altra manera serien escoltades. Amb tot, Pára-me de Repente o Pensamento es va fer amb els grans premis del festival: Millor Pel·lícula, Millor Director i Premi del Públic, donant fe de la unanimitat que va despertar l’obra del jove realitzador. En el cas de la docu-ficció de Canijo, la seva qualitat no va ser tant una sorpresa com una grata confirmació de que el director segueix tenint molt a dir. É o Amor és un diari d’una família de pescadors; de la seva feina, de la seva quotidianitat, dels períodes d’absència quan el pare se’n va a pescar a alta mar... Tot plegat amb la companyia d’una amiga de la mare, la actriu Anabela Moreira. Sent o no estrictament real, tot el que veiem i sentim transmet una veritat i autenticitat entranyables, i aquest és per sobre de tot el gran valor del film, que tot i la seva ànima de documental es va fer amb el Premi a Millor Pel·lícula de Ficció.
Deu dies de festival a Portugal signifiquen deu dies de bon menjar, bona beguda, bona companyia i, inevitablement, una bona pila de pel·lícules interessants; llargs i curts. A Caminhos vam poder veure també una petita mostra de cinema genuïnament mainstream –terror i comèdia, com Eclipse em Portugal (Alexandre Cebrian Valente) o Virados do Avesso (Edgar Pêra)– i alguns curts que corroboraven la qualitat de les pròximes generacions de cineastes portuguesos. Patricia Vidal Delgado, amb la tècnicament perfecta BuéSabi, Joana Viegas, amb la pertorbadora Maria, Ricardo Martins amb l’extraordinària O que Eu Entendo por Amor o André Godinho, amb l’arriscada comèdia de terror surrealista Ponto Morto.
Un altre d’aquests autors, Pedro Pinho, va presentar a Caminhos un film que, malgrat ser llargmetratge, tenia la frescor d’un primer curt i unes indiscutibles qualitats tècniques per a esdevenir una sòlida i gran veu del cinema que ve. Um Film do Mundo és la historia d’un petit grup d’adolescents en el seu primer dia de vacances d’estiu. La idea és similar a la de Michel Gondry a TheWeandthe I, basant-se en una premissa semblant i advocant per un estil i tractament igualment naturalista. El resultat, no obstant, així com la realització, difereix notablement de l’obra de Gondry, molt més pulcre i elegant. Um Film do Mundo introdueix al públic en un petit cosmos que pot perfectament resultar familiar per hom –primers amors, nous amics, noves sensacions...– sense perdre la seva pròpia identitat, en llenguatge i formes. La seva exquisida fotografia va ser premiada, i el film es va fer amb un merescut Premi Don Quixot, que atorga la el jurat del queformava part (de la Federació Internacional de Cineclubs, format per Ruben Miranda (Alemanya), José Santiago (Portugal), i jo mateix) i que premia a cineastes emergents.
Així doncs, i fent una ullada enrere, podria concloure que els Caminhos do Cinema Português va ser una magnífica experiència, tant per mi com des d’un punt de vista global en tant que espai d’activitat i exhibició al voltant del cinema portuguès. Hi ha vida després de Manoel de Oliveira, i fins i tot obviant la manca de suports institucionals que probablement té, com el cinema espanyol, la producció del país ibèric, hi ha una bona llista de noms propis que segur seran, d’aquí ben poc, referències al seu país i també internacionalment. Precisament per això seria una imprudència de les mateixes institucions com de les distribuïdores d’arreu no tenir en compte la cinematografia del país, mereixedora per mèrits propis de parlar alt i clar més enllà de les seves fronteres.
Tariq Porter
