Intentaré sintetitzar les pel·lícules vistes que son triades per gust personal però intentant accedir a una petita mostra de les diferents seccions del festival.
14/11. My Dog Killer guanyadora a Rotterdam deixa imatges que perduren però no aguanta el ritme de la gran obra. Cues i sales que fan goig per seccions paral·leles com es l'homenatge a Leos Carax. Experiments fílmics de Gunver Nelson, peces que nomes es poden veure en Festivals o museus, van resultar una mica desiguals.
15/11. Començo el mati amb una pel·lícula de secció oficial que afortunadament veurem ja que ja te distribuïdora, Golem. L'última de Claire Dennis, Les Salauds, on es reflexiona sobre un universal com es el mal i els límits que hi posem per diferenciar-los del bé. Fantàstica interpretació de Vincent Lindon que també fa de productor i te un paper a mida. Thriller ben narrat que manté l'atenció fins el final. Segueixo amb Salvo, de la secció Nuevas Olas. Ens endinsem en la ment del sicari trasbalsat pel síndrome de Lima. Pel·lícula de llums tènues i efectes sonors detallistes que predominen per sobre dels diàlegs austers en concordança amb els seus protagonistes. Encisadora escena final. Tercera del dia, el que el festival anomena” La Liga estraordinaria”, una selecció de quatre curts de directors portuguesos, dins la secció del país convidat. A destacar Redencion on l'autor Miguel Gomes barreja falses biografies de líders europeus en veu en off amb material visual d'arxiu. Després La bataille de Solferino, pel·lícula de secció oficial, historia que tracta sobre la cura del fills dins una família divorciada i en el mon frenètic d'avui en dia. Aprofita magistralment tot el material real gravat el dia de l'elecció de François Hollande com a president de França. Aconsegueix transmetre a l'espectador una tensió creixent que desborda la pantalla. Una bona pel·lícula. Per acabar el dia, una pel·lícula portuguesa del 2011, Sangue do meu sangue, dins la secció de país convidat. El resum seria que casa del pobre tot son desgràcies. Dins d'un barri perifèric una mare magníficament interpretada intenta tirar endavant la seva família. Utilitza un recurs efectista en el que parteix la imatge entre dues converses paral·leles, mostrant la distancia entre personatges i donant la possibilitat a l'espectador d'escoltar-ho tot. Metratge excessiu que de vegades li fa perdre el ritme, cúmul d'històries on l'aprofundiment es difícil.
16/11. Avui recta final. Grand Central, de la secció Nuevas Olas, la vida posada al límit. Una feina que posa en perill la pròpia existència i en aquest context l'amor, el sentiment mes primari quan tot penja d'un fil. Personatges ben interpretats, les dependències humanes en un entorn perillós se'ns expliquen. Belles imatges, filmades amb cura, poètica visual, els protagonistes passejant a dos temps per un camp, les xemeneies de la central fumant, el reactor il·luminat, una pel·lícula que deixa records visuals en definitiva. Segueixo amb Les lendemains, joves en moments de canvi, moltes preguntes i quasi cap resposta, fugides endavant. Mes fons que forma en aquesta pel·lícula. Qüestions per joves, per debatre. La protagonista ens mostra una transformació que esdevé física. Per acabar un recull de curts, una sessió de fotos al Tibet ple d'humor, una hipnòtica visió d'un psiquiàtric a Rússia, una mare destrossada després de l’assassinat de la seva filla, una pinzellada de la justícia ancestral al Kurdistan, i la reconstrucció d'una peculiar família d'artistes a traves del que va quedar a casa seva.
El resum de tot plegat és una experiència intensa, en un festival bastit amb criteri i l’única critica al qual és que la seva pròpia denominació d’europeu sigui el seu problema. Personalment cinc de les 11 pel·lícules foren franceses, ja sabem la potencia de la producció francesa dins del panorama europeu de cinema d’autor però els festivals es destaquen per donar accés a la varietat. Espero l’any que ve poder tornar a fruir-lo no oblidem que Sevilla te altres atractius a part del festival i això complerta una oferta molt atractiva.14/11. My Dog Killer guanyadora a Rotterdam deixa imatges que perduren però no aguanta el ritme de la gran obra. Cues i sales que fan goig per seccions paral·leles com es l'homenatge a Leos Carax. Experiments fílmics de Gunver Nelson, peces que nomes es poden veure en Festivals o museus, van resultar una mica desiguals.
15/11. Començo el mati amb una pel·lícula de secció oficial que afortunadament veurem ja que ja te distribuïdora, Golem. L'última de Claire Dennis, Les Salauds, on es reflexiona sobre un universal com es el mal i els límits que hi posem per diferenciar-los del bé. Fantàstica interpretació de Vincent Lindon que també fa de productor i te un paper a mida. Thriller ben narrat que manté l'atenció fins el final. Segueixo amb Salvo, de la secció Nuevas Olas. Ens endinsem en la ment del sicari trasbalsat pel síndrome de Lima. Pel·lícula de llums tènues i efectes sonors detallistes que predominen per sobre dels diàlegs austers en concordança amb els seus protagonistes. Encisadora escena final. Tercera del dia, el que el festival anomena” La Liga estraordinaria”, una selecció de quatre curts de directors portuguesos, dins la secció del país convidat. A destacar Redencion on l'autor Miguel Gomes barreja falses biografies de líders europeus en veu en off amb material visual d'arxiu. Després La bataille de Solferino, pel·lícula de secció oficial, historia que tracta sobre la cura del fills dins una família divorciada i en el mon frenètic d'avui en dia. Aprofita magistralment tot el material real gravat el dia de l'elecció de François Hollande com a president de França. Aconsegueix transmetre a l'espectador una tensió creixent que desborda la pantalla. Una bona pel·lícula. Per acabar el dia, una pel·lícula portuguesa del 2011, Sangue do meu sangue, dins la secció de país convidat. El resum seria que casa del pobre tot son desgràcies. Dins d'un barri perifèric una mare magníficament interpretada intenta tirar endavant la seva família. Utilitza un recurs efectista en el que parteix la imatge entre dues converses paral·leles, mostrant la distancia entre personatges i donant la possibilitat a l'espectador d'escoltar-ho tot. Metratge excessiu que de vegades li fa perdre el ritme, cúmul d'històries on l'aprofundiment es difícil.
16/11. Avui recta final. Grand Central, de la secció Nuevas Olas, la vida posada al límit. Una feina que posa en perill la pròpia existència i en aquest context l'amor, el sentiment mes primari quan tot penja d'un fil. Personatges ben interpretats, les dependències humanes en un entorn perillós se'ns expliquen. Belles imatges, filmades amb cura, poètica visual, els protagonistes passejant a dos temps per un camp, les xemeneies de la central fumant, el reactor il·luminat, una pel·lícula que deixa records visuals en definitiva. Segueixo amb Les lendemains, joves en moments de canvi, moltes preguntes i quasi cap resposta, fugides endavant. Mes fons que forma en aquesta pel·lícula. Qüestions per joves, per debatre. La protagonista ens mostra una transformació que esdevé física. Per acabar un recull de curts, una sessió de fotos al Tibet ple d'humor, una hipnòtica visió d'un psiquiàtric a Rússia, una mare destrossada després de l’assassinat de la seva filla, una pinzellada de la justícia ancestral al Kurdistan, i la reconstrucció d'una peculiar família d'artistes a traves del que va quedar a casa seva.
