Federació catalana de cineclubs
Gestionem programacions i serveis cinematogràfics a cineclubs, entitats sense ànim de lucre i administracions
Federació Catalana de Cineclubs :: Notícies
Divendres 20 Abril 2018
Tal i com es va decidir en la passada Assemblea de la Federació catalana de cineclubs, les properes jornades del cineclubisme català tindran lloc a Manacor (Illes Balears) del divendres 19 al diumenge 21 d'octubre. Tot i que encara queden sis mesos per aquestes dates, estem començant a organitzar el viatge per tal de que sigui el més econòmic possible i que la Federació us pugui donar un cop de mà als cineclubs. La FCC ajudarà a cada cineclub que assisteixi a les jornades amb una qüantitat de diners. De moment pensem en un màxim de 2 persones per cineclub per tal de garantir l'assistència del màxim de cineclubs.
Per fer les reserves contacteu amnb l'oficina, Ja s'ha enviat un mail a tots els cineclubs amb les dades concretes del viatge en quant a vols i hotel
Més endavant us anirem informant de les novetats de la programació de les jornades.
Per fer les reserves contacteu amnb l'oficina, Ja s'ha enviat un mail a tots els cineclubs amb les dades concretes del viatge en quant a vols i hotel
Més endavant us anirem informant de les novetats de la programació de les jornades.
Divendres 20 Abril 2018
Extret del Diari Nació Manresa
L'alcalde de Manresa, Valentí Junyent, i el president de l'Associació Cine Club Manresa, Enric Tierz, han signat aquest dimarts al migdia el contracte de donació del fons documental "Cineclub Manresa", pel qual l'entitat, que enguany celebra el seu 60è aniversari, entrega el seu arxiu al consistori de la ciutat.
A l'acte de signatura també els ha acompanyat la regidora de Cultura, Anna Crespo, i altres membres de l'entitat donant.
El fons documental consta de documents manuscrits i impresos, revistes i fotografies que recullen documentació de l'activitat de l'entitat al llarg dels seus primers 50 anys d'existència i funcionament.
L'Ajuntament de Manresa accepta aquesta donació i es compromet a traslladar-la a l'Arxiu Comarcal del Bages per tal que aquest procedeixi a la seva custòdia, conservació i divulgació amb finalitats culturals.
La donació inclou la cessió gratuïta i en exclusiva dels drets d'explotació sobre el fons documental objecte de la donació referents a la seva reproducció, distribució, comunicació pública i transformació per a qualsevol país i en qualsevol modalitat inclosos els mitjans audiovisuals, informàtics, etc.
Amb aquest acord, l'Ajuntament de Manresa reconeix l'interès públic del material donat per l'Associació Cineclub Manresa pel seu valor històric, cultural i per a la investigació. Amb aquest tipus d'actes s'enriqueixen els fons arxivístics i permeten conèixer més a fons la història, la llengua i la tradició del país.
L'alcalde de Manresa, Valentí Junyent, i el president de l'Associació Cine Club Manresa, Enric Tierz, han signat aquest dimarts al migdia el contracte de donació del fons documental "Cineclub Manresa", pel qual l'entitat, que enguany celebra el seu 60è aniversari, entrega el seu arxiu al consistori de la ciutat.
A l'acte de signatura també els ha acompanyat la regidora de Cultura, Anna Crespo, i altres membres de l'entitat donant.
El fons documental consta de documents manuscrits i impresos, revistes i fotografies que recullen documentació de l'activitat de l'entitat al llarg dels seus primers 50 anys d'existència i funcionament.
L'Ajuntament de Manresa accepta aquesta donació i es compromet a traslladar-la a l'Arxiu Comarcal del Bages per tal que aquest procedeixi a la seva custòdia, conservació i divulgació amb finalitats culturals.
La donació inclou la cessió gratuïta i en exclusiva dels drets d'explotació sobre el fons documental objecte de la donació referents a la seva reproducció, distribució, comunicació pública i transformació per a qualsevol país i en qualsevol modalitat inclosos els mitjans audiovisuals, informàtics, etc.
Amb aquest acord, l'Ajuntament de Manresa reconeix l'interès públic del material donat per l'Associació Cineclub Manresa pel seu valor històric, cultural i per a la investigació. Amb aquest tipus d'actes s'enriqueixen els fons arxivístics i permeten conèixer més a fons la història, la llengua i la tradició del país.
Divendres 13 Abril 2018
La periodista i crítica de cinema, Imma Merino, va inaugurar a Lloret un cicle de cinema i literatura organitzat pel cineclub Adler. Merino va oferir una conferència on analitzarà les diferents maneres de transportar un text literari al món del cinema.
La següent activitat del cicle i amb la vista posada en Sant Jordi, és la projecció, el dijous 19 d’abril, de la pel·lícula Stefan Zweig: Adiós a Europa, un film dirigit per Maria Schrader de l’any 2016. El film és un biopic d'Stefan Zweig no gens convencional que se centra en els anys d'exili del famós escriptor austríac Stefan Zweig, un dels personatges més irrepetibles del segle XX. Zweig era jueu, i com a tal va haver de fugir d'Àustria a causa de la persecució del règim nazi. En la seva fugida cap endavant, es va refugiar a París i, més tard, a Londres. Va atravessar l'Atlàntic i després de voltar per Sud-amèrica, va instal·lar-se al Brazil, on va escriure les seves memòries. El 1942, temerós que el nazisme no acabés extès per tot el món, va acabar posant fi a la seva vida.
Un cop acabada la sessió, hi haurà un breu col·loqui amb els integrants del Club de lectura de la Biblioteca de Lloret al vestíbul del Teatre de Lloret.
La pel·lícula s’ha programat el dijous 19 d’abril a les 21.00h al Teatre de Lloret.
Premis:
Pel·lícula guanyadora del Premi del públic dels Premis del Cinema Europeu 2017.
Què n’han dit:
“Maria Schrader narra el periple que van suposar els últims anys de l'escriptor a l'exili, viatjant arreu del continent americà amb la seva dona, a través de cinc episodis succeïts al Brasil, l'Argentina i Nova York. Escenes costumistes, gairebé trivials, que dibuixen els temes presents a l'exili de l'austríac.” (Elena Martín, Butxaca)
“"Entre homenatges públics i converses privades, s'hi aborda el tema del compromís de l'artista amb la societat (encara més en uns temps convulsos) i el conflicte entre les necessitats personals i el deure moral amb els altres (...) Amb respecte pel personatge, però sense fer-ne una hagiografia, tot s'hi aborda de manera sensible i complexa en aquest film extraordinari, interessantíssim, que repica en l'Europa actual.” (Imma Merino, Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona)
El cicle es tancarà el diumenge 29 d’abril al Teatre de Lloret amb la projecció de la pel·lícula, La revolta dels contes, de Jakob Schuh i Jan Lachauer, un treball que data de l’any 2016 i que és una adaptació al cinema dels Versos perversos de Roald Dahl; una revisió moderna i políticament incorrecta de clàssics de la literatura infantil que esdevé una pel·lícula irreverent per a nens i nenes desperts i intel·ligents. El film respecta l'esperit transgressor de Dahl i encara va més enllà tot barrejant les històries entre sí per fer-ne una de nova i trepidant.
Sessió especialmente recomanada per a infants de 7 a 12 anys. Aquesta projecció és gratuïta, però cal invitació. Es poden recollir al Museu del Mar, al Puntet de l'antic escorxador i al centre cívic del Rieral.
Premis:
Pel·lícula guanyadora del Premi al millor especial televisiu del Festival d'Annecy i nominada als Oscar 2018.
Què n’han dit:
“Veure una Caputxeta Vermella gens ingènua, amb parella i amb fills, els tres porquets víctimes de la seva acció especulativa amb les seves tres cases, la Blancaneu gens resignada amb la seva sort i independitzada de la seva madrastra o la Ventafocs rebutjant el príncep produeix un impacte certament estimulant i, sobretot, constitueix un exercici molt interessant per a fer amb nens si volem fomentar-hi l'esperit crític.” (Jordi Sedó, Diari Ara)
“Una bonica manera d'aportar llum a les fosques històries per a nens.” (Telerama)
Joan Moret, president del cineclub, ha dit que el cicle pren forma a partir del treball realitzat en una de les línies estratègiques de l'associació, que s'ha proposat afermar els lligams amb altres entitats del municipi amb el ferm objectiu d'enfortir el teixit associatiu de la vila.
Tant la conferència com el cinefòrum del 19 d’abril, comptaran amb la participació del Club de lectura de la Biblioteca Municipal, que durant els últims mesos ha estat llegint llibres de Zweig, un escriptor que Moret considera pertinent reivindicar enfront l'ascens del feixisme a Europa.
La següent activitat del cicle i amb la vista posada en Sant Jordi, és la projecció, el dijous 19 d’abril, de la pel·lícula Stefan Zweig: Adiós a Europa, un film dirigit per Maria Schrader de l’any 2016. El film és un biopic d'Stefan Zweig no gens convencional que se centra en els anys d'exili del famós escriptor austríac Stefan Zweig, un dels personatges més irrepetibles del segle XX. Zweig era jueu, i com a tal va haver de fugir d'Àustria a causa de la persecució del règim nazi. En la seva fugida cap endavant, es va refugiar a París i, més tard, a Londres. Va atravessar l'Atlàntic i després de voltar per Sud-amèrica, va instal·lar-se al Brazil, on va escriure les seves memòries. El 1942, temerós que el nazisme no acabés extès per tot el món, va acabar posant fi a la seva vida.
Un cop acabada la sessió, hi haurà un breu col·loqui amb els integrants del Club de lectura de la Biblioteca de Lloret al vestíbul del Teatre de Lloret.
La pel·lícula s’ha programat el dijous 19 d’abril a les 21.00h al Teatre de Lloret.
Premis:
Pel·lícula guanyadora del Premi del públic dels Premis del Cinema Europeu 2017.
Què n’han dit:
“Maria Schrader narra el periple que van suposar els últims anys de l'escriptor a l'exili, viatjant arreu del continent americà amb la seva dona, a través de cinc episodis succeïts al Brasil, l'Argentina i Nova York. Escenes costumistes, gairebé trivials, que dibuixen els temes presents a l'exili de l'austríac.” (Elena Martín, Butxaca)
“"Entre homenatges públics i converses privades, s'hi aborda el tema del compromís de l'artista amb la societat (encara més en uns temps convulsos) i el conflicte entre les necessitats personals i el deure moral amb els altres (...) Amb respecte pel personatge, però sense fer-ne una hagiografia, tot s'hi aborda de manera sensible i complexa en aquest film extraordinari, interessantíssim, que repica en l'Europa actual.” (Imma Merino, Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona)
El cicle es tancarà el diumenge 29 d’abril al Teatre de Lloret amb la projecció de la pel·lícula, La revolta dels contes, de Jakob Schuh i Jan Lachauer, un treball que data de l’any 2016 i que és una adaptació al cinema dels Versos perversos de Roald Dahl; una revisió moderna i políticament incorrecta de clàssics de la literatura infantil que esdevé una pel·lícula irreverent per a nens i nenes desperts i intel·ligents. El film respecta l'esperit transgressor de Dahl i encara va més enllà tot barrejant les històries entre sí per fer-ne una de nova i trepidant.
Sessió especialmente recomanada per a infants de 7 a 12 anys. Aquesta projecció és gratuïta, però cal invitació. Es poden recollir al Museu del Mar, al Puntet de l'antic escorxador i al centre cívic del Rieral.
Premis:
Pel·lícula guanyadora del Premi al millor especial televisiu del Festival d'Annecy i nominada als Oscar 2018.
Què n’han dit:
“Veure una Caputxeta Vermella gens ingènua, amb parella i amb fills, els tres porquets víctimes de la seva acció especulativa amb les seves tres cases, la Blancaneu gens resignada amb la seva sort i independitzada de la seva madrastra o la Ventafocs rebutjant el príncep produeix un impacte certament estimulant i, sobretot, constitueix un exercici molt interessant per a fer amb nens si volem fomentar-hi l'esperit crític.” (Jordi Sedó, Diari Ara)
“Una bonica manera d'aportar llum a les fosques històries per a nens.” (Telerama)
Joan Moret, president del cineclub, ha dit que el cicle pren forma a partir del treball realitzat en una de les línies estratègiques de l'associació, que s'ha proposat afermar els lligams amb altres entitats del municipi amb el ferm objectiu d'enfortir el teixit associatiu de la vila.
Tant la conferència com el cinefòrum del 19 d’abril, comptaran amb la participació del Club de lectura de la Biblioteca Municipal, que durant els últims mesos ha estat llegint llibres de Zweig, un escriptor que Moret considera pertinent reivindicar enfront l'ascens del feixisme a Europa.
Divendres 13 Abril 2018
El 10 de maig, dia internacional del públic, va ser aprovat a l'Assemblea de la FCC 2015 com el dia del cineclubisme català ja que es dóna la casualitat que també és el dia del naixement d’una de les figures cabdals del moviment cineclubista a Catalunya, en Miquel Porter i Moix.
Us convidem que si aquella setmana teniu pel•lícula programada, la considereu dins la campanya internacional per la commemoració d'aquest dia del públic. Comenteu-lo amb el públic, penjeu la noticia a les vostres webs.
Perque nosaltres.... som el públic!
Dia internacional del públic
Presentada la proposta en el VI Encuentro iberoamericano de cineclubs (Brasil - 2011) i aprovada per tots els païssos presents, us fem arribar la proposta per a considerar el dia 10 de maig com el dia internacional del públic i per extenssió el dia internacional del cineclubisme, entenent els cineclubs com la forma millor organitzada del públic.
El dia del públic, Un dia rere l’altre
“Recentment s'han proposat noves efemèrides en l’àmbit del cinema. Crec que l'última que vaig veure va ser el Dia del curt, l'origen del qual confesso no saber-ne res. Des de fa algun temps hem visten com es celebra i es promou el Dia internacional de l'animació, llegat d'Émile Reynaud que antecedeix en alguns anys al naixement del cinematògraf.”
“Fa un temps, vaig escriure sobre la mort del cineclubista Antonio Gouveia Jr tot comentant que "les comunitats de diferent naturalesa, per construir, per reconèixer la seva identitat, es projecten en un conjunt de fets, de persones, de mites que persisteixen em la memòria col • lectiva i afiancen el reconeixement del que és comú a ells ". Les dates són també un símbol important per el reconeixement d'una memòria i una identitat comuna. Quan i quant més plenes de significat estan, es converteixen en una oportunitat per a la reflexió, la mobilització, la demostració d'aquesta identitat en termes de coneixement, representació i força de les comunitats que comparteixen aquest patrimoni, aquest símbol.”
“El Dia del Treball o del Treballador, així com el Dia de la Dona, per exemple, tenen una càrrega emocional, una crida simbòlica, un significat històric indiscutible. Van ser creats per organitzacions que representen a les parts interessades i aprovat per ells en la pràctica. Ja el Dia del Consumidor és una altre cosa: és més una apropiació oportunista dels drets d'aquesta figura produïda pel mercat capitalista.” “El Dia del Consumidor va ser creat per decret del president John F. Kennedy”.
“En el camp del cinema la cosa encara està en disputa, es podria dir. No hi ha exactament un Dia del Cinema, potser reflectint el fort contingut nacionalista i ideològic que envolten l'adjudicació del "naixement" del cinema per a l'exhibició dels germans Lumière, del 28 de desembre de 1895, que no era ni la primera projecció, ni amb públic ni fins i tot amb entrada...” Tot això té els seus significats, encara que no sembla emocionar molta gent. No obstant això, els diferents aspectes que es busquen valoritzar, o simplement decidir què celebrar, són indicis de com es vol entendre el que és el cinema. És comerç? Es tracta de la creació? De l'autor - i qué és l'autor? Es tracta de la producció? Podria ser la relació entre el cinema i l'espectador - o amb el públic?”
“De fet, aquestes cristal • litzacions, sovint arbitràries de la història no reflecteixen la realitat, que és un procés marcat per matisos, ubiqüitat. Però com he dit abans, fa part d'una lluita ideològica que es dóna a tots els nivells, i conformen símbols, eines d'afirmació de la identitat, de la comunitat. Per totes aquestes raons, sembla necessari i apropiat pensar en un dia del Públic.”
El Públic
“No vaig a entrar em un anàlisi molt ampli del que és el públic, que ja he tractat en altres textos com a la presentació sobre la Carta dels drets del públic de Tabor, que vaig escriure al 2008 per a la campanya cineclubista dels drets del públic.”
“En una lectura de la Carta dels Drets del Públic, que complementa el text anterior, afegeixo: "El públic - que en el món modern és pràcticament indistingible de tota la població - es veu relegat al paper d'audiència passiva, d’espectadors submisos, de consumidor desposeït dels seus interessos i intel • ligència, mer objecte i mai subjecte del procés de comunicació. "
“Hi ha dues coses que encara no s'han afegit a aquestes breus observacions. En primer lloc, el públic no es limita al públic audiovisual. Mentre que el públic modern pot haver-se format en el procés de desenvolupament i institucionalització de cinema, aquest públic s’há convertit en un paradigma per a tot el públic, el públic de totes les indústries culturals, de totes les llengües, mitjans i formes de relació entre la creació i la recepció. La mediació del qual està apropiada pel capital. El públic és la totalitat d'aquells que no poseeixen els mitjans de producció i distribució d'informació, del coneixement, de la cultura. Avui segueixen sent les diferents formes d'expressió audiovisual – les hereves, fins a cert punt, del cinema – les que quantitativament reflecteixen millor aquella relació de subordinació, passivitat, espectatorialitat, del públic. Però el concepte comprèn tots els que se sotmeten a aquesta relació de dominació: els lectors de tot tipus de publicació a la televisió i a Internet, o les audiències per a esdeveniments esportius, passant pel teatre, la música, la dansa, etc. El públic és l'expressió d'una relació de dominació que separa els propietaris dels mitjans de producció de la comunicació de la gran majoria de la població, el temps lliure del qual, l’atenció, la consciència, la subjectivitat , es converteixen en una mercaderia i Um espai de colonització.”
“Una altra qüestió clau és que el públic no és inconscient, passiu i indefens: el públic no és un mer espectador. L'acció d'exclusió permanent i domini del públic és també contínuament combatuda per aquest. La demostració més gran i més visible d'això, avui dia, és la resistència generalitzada en tot el món ,a la privatització d’internet i dels béns culturals - a través del control dels anomenats "drets d'autor". Però la història mostra molts altres exemples de la resistència, la lluita i la creativitat del públic (els cineclubs són un exemple d'aquest creativitat) en aquesta disputa per les consciències que, potser, és l’expressió més completa d'una llarga trajectòria dels homes a la recerca de la llibertat i la felicitat.”
El Dia del Públic
“És en aquesta història del públic que podem buscar un símbol que representa aquesta lluita, que inclogui el sentit de resistència, de consciència del públic. I que tingui una ressonància emocional que pugui ser sentida i entesa per tots els públics, que representi un fet històric transcendent, que signifiqui l'essència de la qüestió de la lluita per l'autonomia del públic, de la gent, de totes les persones. Crec que hi ha un esdeveniment que contempla d'una manera exemplar totes aquestes condicions: la rebel • lió de l’Astor Place, o el Teatre Astor.”
“Noel Burch, és potser el que ha analtizat millor aquest esdeveniment en la trajectòria de la formació del públic modern, del públic de masses que es convertiria en la seva plenitud, amb l'arribada del cinema. El sentiment d'indignació és compartit per tots els analistes i acadèmics. Com va dir Bruce McConachie de la Universitat de Pittsburgh , al capdavall va ser una lluita "dels rics contra els pobres".
“El 10 de maig de 1849 a Nova York, hi va haver un gran aixecament popular que va deixar almenys 22 morts i un centenar de ferits (Burch parla d’aproximadament 35 morts i 150 ferits, i hi ha altres versions). Va ser la primera vegada que es va mobilitzar a la milícia de l'estat contra el poble. Aquesta revolta marca un canvi en la història de l'espectacle i el públic.”
“La massacre té l'origen en la rivalitat entre dos actors Shakespirians: William MacReady era el gran astre anglès, tradicional i identificat amb la hegemonia britànica en el camp artístic i cultural; Edwin Forrest, el més gran actor nord-americà era acusat de "prendre llibertats" amb el text del "bard diví", només per aproximar-lo a un públic popular. MacReady no només era la imatge de la metròpoli i de l'aristocràcia, sinó que era 'l’estimat" - mascota dels prínceps com deia la seva propaganda – de la creixent burgesia nord-americana, que va tractar d'emular a la classe dominant anglesa. Forrest va ser una expressió del patriotisme proletari, al gust de les classes mitjanes i els treballadors.”
“El 7 de maig, McReady es va presentar al Astor Opera House davant una audiència de fanàtics de Forrest, que s’havia organitzat per escridassar-lo. L'actor anglès va decidir interrompre la seva tournée i tornar a Anglaterrra, però el van convèncer per a quedar-se gràcies a una petició signada per 47 persones de l'alta societat. La següent funció del dia 10, es va trobar al teatre davant una multitud de més de 10000 persones. La representació va tenir lloc, per a un públic selecte -després d'una rigorosa selecció -, però en condicions molt difícils, és clar. Temorosos de perdre el control de la ciutat, les autoritats van cridar a les tropes, amenaçades per la població, acavaren obrint foc a curta distància.”
“El cisma entre cultura d’èlit ultra minoritària i cultura de mases certament va obrir camí per al desenvolupament d’arts “populars”, que poc devíen al gust de les grans famílies del pais que ostentaven de facto el poder financer, industrial i polític. Però aquestes formes d’espectacle que també es desenvolupaven em uma esfera d’entreteniment diferent al de les classes dirigents no deixàven de servir també als interessos d’aquestes”.
Memória, identidad, sentit
“Crec que la revolta de l'Astor Place, tal i com va ser coneguda, té, com cap altre esdeveniment, les característiques que han d'estar associades amb la creació d'un símbol important i permanet per unir i identificar la nostra comunitat - el públic - la seva història i la seva lluita. El fet és àmpliament consensuat com l’oposició - i la presa de consciència- de l'autonomia del públic en relació amb els poders dominants. Ben documentat, al mateix temps està prou lluny en el temps com per no ser confós amb interessos menors, d’aquest o d’aquell llenguatge artístic o d’algun segment del públic. Culturalment parlant és significativament important, doncs gira al voltant de la interpretació de l'obra de Shakespeare que és innegable patrimoni de la humanitat. I és tan emocionalment significativa com altres dates marcades per la violència, la victimització dels veritables màrtirs anònims, que tan bé simbolitzen el que és realment una lluita, la nostra lluita, i que necessita d’aquest tipus d'insígnia moral i simbòlica per alimentar la seva memòria i augmentar la seva disponibilitat .”
“Que el 10 de maig, el dia de la revolta de l’Astor Place, sigui considerada, a partir d’una iniciativa dels cineclubs brasilers i llatinoamericans, i en ocassió de la VI trobada de cineclubs Iberoamericans, el Dia del Públic. Perquè el públic som nosaltres.”
Felipe Macedo - Montreal, maig de 2011.
http://en.wikipedia.org/wiki/Astor_Place_Riot
¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬
Miquel Porter i Moix, cineclubista entusiasta
Miquel Porter i Moix ha estat una de les figures claus del cinema català de la segona part del segle XX. Personatge polifacètic en molts camps de la cultura catalana, Miquel Porter és fonamental per entendre el boom dels cineclubisme dels anys seixanta i setanta. La seva presència en presentacions i fòrums per tot el territori el van fer coneixedor i protagonista d'aquells anys del cineclubisme de protesta i catacumba. Us oferim una petita aproximació a la seva obra en el camp del cinema.
CINEMATOGRAFIA
• Fou un actiu col•laborador en la creació del cineclubisme català durant la postguerra, impulsant la creació de nombrosos cineclubs a tota la geografia dels Països Catalans, essent fundador del Cercle Lumière del Institut Français de Barcelona el 1949.
• S’encarregà durant dos anys de les activitats del Movie Club de l’Institut d’Estudis Americans.
• Creador, al costat de la seva esposa Guillemette Huerre, del primer cineclub infantil de Catalunya, l’any 1964, del qual s’encarregà activament durant cinc anys.
• Per encàrrec del Festival internacional de valores humanos y religiosos realitzà una exposició d’aparells de cinema antics a Valladolid, 1965.
• El 1968, fou un dels membres fundadors de la Cooperativa Drac Màgic destinada als espectacles per a infants.
• El 1973 organitzà, amb la col•laboració de Maria Antonia Aloguin i Palmira González, l’exposició Centenari de Fructuós Gelabert al Palau Güell, amb l’ajuda del CEDAEC de la Diputació i del Departament d’Art de la Universitat de Barcelona.
• Amb es mateixes col•laboracions que l’anterior, organitzà les exposicions La publicidad cinematográfica (1974) i Homenatge als germans Baños, pioners del cinema català (1976).
• El 1979, amb els mateixos col•laboradors de les anterios exposicions, afegint l’INLE, organitzà una exposició bibliogràfica especialitzada amb el títol El libro de cine.
• El 1980, fou nomenat Cap del Servei de Cinematografia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya fins al 1986
• De 1981 fins 1986 ocupà interinament la plaça de Cap del Servei de Gravacions Sonores i Audiovisuals del mateix departament.
• Fou promotor i membre actiu del Cineclub de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.
• Fou representant durant dos anys de la Generalitat de Catalunya a la Junta de Qualificació Cinematogràfica de Madrid.
• Fou membre de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics.
• Fou membre d’honor de l’associació Cinema Rescat.
• Fou membre de l’Asociación Española de Historiadores del Cine.
• Fou membre de la Societat Catalana de Comunicació, filial del Institut d’Estudis Catalans.
• Crític cinematogràfic i comentarista de la Revista de Catalunya (segona època).
• Crític cinematogràfic i comentarista de la Revista Ateneu.
• Fou vocal de cinema de l’Ateneu Barcelonès des del 1992.
• Soci d'honor de la Federació catalana de cineclubs
• Crític cinematogràfic i comentarista de la publicació Curial.
• Crític cinematogràfic i comentarista de les publicacions Serra d’or (1960-darrer any), Destino (1962-1975), Jano (1976-1981), Diari Avui (1976-1981, i 1986-1989).
• Fou fundador i accionista del Institut de Cinema Català.
• Fou el primer director de la Filmoteca de Catalunya.
FILMOGRAFIA
• Antologia del Cinema dels Països Catalans de Miquel Porter i Guillemette Huerre. Capítol I: Cinema Documental. Capítol II: Cinema d’argument. Capítol III: El cinema valencià. Documental de muntatge de films primitius (1959-1965) (en 16mm).
• Espriu de Pere Masdeu. Miquel Porter realitzà el muntatge i la supervisió (1966) (en 16mm).
• Fabra de Pere Madeu. Miquel Porter realitzà el muntatge i la supervisió (1967) (en 16mm).
• Miró de Pere Masdeu. Miquel Porter realitzà el muntatge i la supervisió (1967) (en 16mm).
• Subirachs de Pere Masdeu. Miquel Porter realitzà el muntatge i la supervisió (1968-1969) (en 16mm).
• La ràbia d’Eugeni Anglada. Miquel Porter fou co-argumentista i co-guionista (1968-1969) (en 35mm).
• La ciutat cremada d’Antoni Ribas. Miquel Porter fou consultor tècnic i actor secundari (1975-1976) (en 35mm).
• Historias de la primera traición. La Rabia de José Hernán. Miquel Porter fou col•laborador en el guió (1977).
• Elsa de Gabrielli (ex La nostra imatge, ex Banale Konzert) de Raúl Román i Anna Ricci. Miquel Porter fou l’encarregat de la línia argumental, del material d’arxiu, actor, narrador i supervisió (1976-1984) (en 35mm).
• Del Modernisme al Noucentisme de Miquel Porter per encàrrec del Col•legi d’Arquitectes de Catalunya (film de muntatge, 1977) (en 16mm).
• El Cinema Català d’Albert Abril i Pons. Miquel Porter col•laborà en el guió i entrevista (1978) (en 35mm).
• Història Cinematogràfica a Catalunya de Miquel Porter, en col•laboració amb Josep Castillo. Sèrie de quatre documentals de muntatge per encàrrec d’Omnium Cultural (1978) (en 16mm).
• Història del cinema a Catalunya de Joan Francesc de Lasa. Miquel Porter realitzà el guió i intervenció personal en dos dels dotze capítols que formaven la sèrie, produïda per Televisió Espanyola de Sant Cugat (1979) (vídeo).
• Som i serem de Jordi Feliu. Miquel Porter fou guionista i supervisor (1980-1982) (35mm).
• La normalització del català de Joan Solivellas. Entrevista a Miquel Porter (1982) (35mm).
• 85 anys de cinema a Catalunya d’Eugeni Anglada i Antoni Cuadrench. Miquel Porter realitzà el guió de base, material d’arxiu, entrevista i supervisió (1982) (en 16 i 35mm).
• Els vells cinemes desapareguts, guió per encàrrec de Televisió Espanyola el maig de 1991.
• Morituri, de Pau Guix. Miquel Porter hi intervingué com actor (1995).
• Gran Videoteca dels Països Catalans, projecte i direcció general.
• El monument a Sonilles de Carles Benpar dins la sèrie dedicada a Pere Calders, una coproducció amb Tv3. Miquel Porter hi intervingué com actor (1996).
• Cambó, retrat d’una època de Dolors Genovès i Ricard Balis, produïda per Televisió de Catalunya. Miquel Porter fou col•laborador especialista (1996).
ASSISTÈNCIA A FESTIVALS INTERNACIONALS DE CINEMA I VÍDEO
A part de la freqüent assistència als principals festivals internacionals, especialment els que presentaven un caràcter monogràfic i d’estudi, Miquel Porter va ser membre o president dels jurats dels següents:
• Setmana de cinema en color de Barcelona (Premi al millor curtmetratge, 1965)
• Festival de cinema religiós i de valors humans de Valladolid.
• Festival de cinema turístic a Calvià (Mallorca, 1974).
• Festival de cinema iberoamericano de Huelva (1978).
• Festival internacional du film de Locarno (Suïssa, 1979).
• Festival de cine infantil i juvenil de Gijón (1981).
• Festival internacional del cortometraje de Bilbao (1981).
• Primer festival nacional e internacional de video de Oviedo (1983).
• Festival internacional de Madrid IMAGFIC (1984).
• Festival internacional de la Féderation Française des Cineclubs de Pezenas (1984).
• Concurs selectiu UNICA de Barcelona (1985).
• Certamen de curts de la Selva de Mar (1999).
Ha estat també membre del jurat en diferents concursos de cinema no-professional arreu de tot l’estat espanyol, així com de concursos professionals fotogràfics, cinematogràfics i vdeogràfics. També fou membre-president del Jurat de cinematografia dels premis Ciutat de Barcelona, instituïts per l’Ajuntament de Barcelona des de 1980 fins 1987. Per altra banda, també ha estat membre del jurat dels premis de cinematografia de la Generalitat de Catalunya des de la seva creació.
Conills de bosc, de muntanya i de mar...
per Julio Lamaña i Orozco
El públic de les sessions de cineclub dels anys seixanta i principis dels setanta, no guardava secrets per a Miquel Porter. Només aquells que hagin “patejat” el territori de dalt a baix, i que hagin fet tantes sessions de cinefòrum com ell, serien capaços de fer una catalogació tan “sui generis” dels seus espectadors. Per a ell eren com a “conills”.
El conill de costa era per a en Miquel el més extravertit, el més obert i disposat a entrar a drap a les “provocacions” que ell anava llançant. Els de bosc restaven tranquils i de sobte, saltaven darrera d’una mata amb la pregunta inesperada. Finalment els de muntanya eren els més complexes, més toscos, parlaven poc i se’ls tenia que motivar prou per encetar la conversa.
A ell mateix, li agradava dir-se “cinematografero”, com aquell titellaire, que de plaça en plaça munta el seu espectacle.
En l’actualitat, el cineclubisme del segle XXi guarda un deute amb aquesta feina de llarga durada. Quan avui dia, més de 50 cineclubs arreu de Catalunya, defensen un model de cineclubisme actiu i combatiu envers models cinematogràfics homogeneïtzats, la figura d’en Miquel Porter i Moix, recupera interès dia a dia.
El cineclubisme català porta a les poblacions del nostre país cinema d’autor, en VOSE /VOSC, cinema de qualitat,... i tot això quan l’exhibidor cinematogràfic bé ja ha desaparegut o el que hi ha només té ulls per a les últimes estrenes de Hollywood. En aquesta tasca, fet diferencial de les sessions comercials, el cineclub ofereix un ventall de complements que enriqueixen la projecció: un full de sala complet, una presentació del film, un debat posterior, un curtmetratge abans de la pel•lícula,... tot un seguit d’activitats que complementen la sessió, fent d’aquesta molt més que un simple visionat.
En Miquel va tenir sempre clar en les seves sortides a cineclubs, que el cinema era una eïna territorial pedagògica, que el cinema s’havia d’entendre de forma global i que l’espectador havia d’entrar en el film amb la possibilitat de sortir més enriquit de quan havia entrat. I que tot aquest procés no havia d’anar acompanyat de cap dogmatisme, sinó que s’havia de potenciar la llibertat de l’espectador a tota costa. Per això, les seves presentacions prèvies al film eren curtes, però concretes, donant pistes de lectura que, a l’acabar el film, haurien de servir per extreure idees i donar peu al debat.
I en aquest punt, el sistema de Muntatge d’Atraccions d’Eisenstein, seria una bona metàfora per entendre la seva manera de tirar endavant el cinefórum. Introduint efectes de xoc creava que, per contrast, el públic saltés, participés. Una jugada forta, atacar tot excitant la irritabilitat de l’espectador per girar-los contra la mateixa persona del forista, obligant-los a anar cap a un parany dialèctic i racional. Per a, de sobte, abandonar-los a la llibertat de la seva pròpia consciència.
Aquest esforç pedagògic, és el que el moviment cineclubista hereta d’en Miquel Porter.
Una senyera que esperem poder portar amb èxit.
Us convidem que si aquella setmana teniu pel•lícula programada, la considereu dins la campanya internacional per la commemoració d'aquest dia del públic. Comenteu-lo amb el públic, penjeu la noticia a les vostres webs.
Perque nosaltres.... som el públic!
Dia internacional del públic
Presentada la proposta en el VI Encuentro iberoamericano de cineclubs (Brasil - 2011) i aprovada per tots els païssos presents, us fem arribar la proposta per a considerar el dia 10 de maig com el dia internacional del públic i per extenssió el dia internacional del cineclubisme, entenent els cineclubs com la forma millor organitzada del públic.
El dia del públic, Un dia rere l’altre
“Recentment s'han proposat noves efemèrides en l’àmbit del cinema. Crec que l'última que vaig veure va ser el Dia del curt, l'origen del qual confesso no saber-ne res. Des de fa algun temps hem visten com es celebra i es promou el Dia internacional de l'animació, llegat d'Émile Reynaud que antecedeix en alguns anys al naixement del cinematògraf.”
“Fa un temps, vaig escriure sobre la mort del cineclubista Antonio Gouveia Jr tot comentant que "les comunitats de diferent naturalesa, per construir, per reconèixer la seva identitat, es projecten en un conjunt de fets, de persones, de mites que persisteixen em la memòria col • lectiva i afiancen el reconeixement del que és comú a ells ". Les dates són també un símbol important per el reconeixement d'una memòria i una identitat comuna. Quan i quant més plenes de significat estan, es converteixen en una oportunitat per a la reflexió, la mobilització, la demostració d'aquesta identitat en termes de coneixement, representació i força de les comunitats que comparteixen aquest patrimoni, aquest símbol.”
“El Dia del Treball o del Treballador, així com el Dia de la Dona, per exemple, tenen una càrrega emocional, una crida simbòlica, un significat històric indiscutible. Van ser creats per organitzacions que representen a les parts interessades i aprovat per ells en la pràctica. Ja el Dia del Consumidor és una altre cosa: és més una apropiació oportunista dels drets d'aquesta figura produïda pel mercat capitalista.” “El Dia del Consumidor va ser creat per decret del president John F. Kennedy”.
“En el camp del cinema la cosa encara està en disputa, es podria dir. No hi ha exactament un Dia del Cinema, potser reflectint el fort contingut nacionalista i ideològic que envolten l'adjudicació del "naixement" del cinema per a l'exhibició dels germans Lumière, del 28 de desembre de 1895, que no era ni la primera projecció, ni amb públic ni fins i tot amb entrada...” Tot això té els seus significats, encara que no sembla emocionar molta gent. No obstant això, els diferents aspectes que es busquen valoritzar, o simplement decidir què celebrar, són indicis de com es vol entendre el que és el cinema. És comerç? Es tracta de la creació? De l'autor - i qué és l'autor? Es tracta de la producció? Podria ser la relació entre el cinema i l'espectador - o amb el públic?”
“De fet, aquestes cristal • litzacions, sovint arbitràries de la història no reflecteixen la realitat, que és un procés marcat per matisos, ubiqüitat. Però com he dit abans, fa part d'una lluita ideològica que es dóna a tots els nivells, i conformen símbols, eines d'afirmació de la identitat, de la comunitat. Per totes aquestes raons, sembla necessari i apropiat pensar en un dia del Públic.”
El Públic
“No vaig a entrar em un anàlisi molt ampli del que és el públic, que ja he tractat en altres textos com a la presentació sobre la Carta dels drets del públic de Tabor, que vaig escriure al 2008 per a la campanya cineclubista dels drets del públic.”
“En una lectura de la Carta dels Drets del Públic, que complementa el text anterior, afegeixo: "El públic - que en el món modern és pràcticament indistingible de tota la població - es veu relegat al paper d'audiència passiva, d’espectadors submisos, de consumidor desposeït dels seus interessos i intel • ligència, mer objecte i mai subjecte del procés de comunicació. "
“Hi ha dues coses que encara no s'han afegit a aquestes breus observacions. En primer lloc, el públic no es limita al públic audiovisual. Mentre que el públic modern pot haver-se format en el procés de desenvolupament i institucionalització de cinema, aquest públic s’há convertit en un paradigma per a tot el públic, el públic de totes les indústries culturals, de totes les llengües, mitjans i formes de relació entre la creació i la recepció. La mediació del qual està apropiada pel capital. El públic és la totalitat d'aquells que no poseeixen els mitjans de producció i distribució d'informació, del coneixement, de la cultura. Avui segueixen sent les diferents formes d'expressió audiovisual – les hereves, fins a cert punt, del cinema – les que quantitativament reflecteixen millor aquella relació de subordinació, passivitat, espectatorialitat, del públic. Però el concepte comprèn tots els que se sotmeten a aquesta relació de dominació: els lectors de tot tipus de publicació a la televisió i a Internet, o les audiències per a esdeveniments esportius, passant pel teatre, la música, la dansa, etc. El públic és l'expressió d'una relació de dominació que separa els propietaris dels mitjans de producció de la comunicació de la gran majoria de la població, el temps lliure del qual, l’atenció, la consciència, la subjectivitat , es converteixen en una mercaderia i Um espai de colonització.”
“Una altra qüestió clau és que el públic no és inconscient, passiu i indefens: el públic no és un mer espectador. L'acció d'exclusió permanent i domini del públic és també contínuament combatuda per aquest. La demostració més gran i més visible d'això, avui dia, és la resistència generalitzada en tot el món ,a la privatització d’internet i dels béns culturals - a través del control dels anomenats "drets d'autor". Però la història mostra molts altres exemples de la resistència, la lluita i la creativitat del públic (els cineclubs són un exemple d'aquest creativitat) en aquesta disputa per les consciències que, potser, és l’expressió més completa d'una llarga trajectòria dels homes a la recerca de la llibertat i la felicitat.”
El Dia del Públic
“És en aquesta història del públic que podem buscar un símbol que representa aquesta lluita, que inclogui el sentit de resistència, de consciència del públic. I que tingui una ressonància emocional que pugui ser sentida i entesa per tots els públics, que representi un fet històric transcendent, que signifiqui l'essència de la qüestió de la lluita per l'autonomia del públic, de la gent, de totes les persones. Crec que hi ha un esdeveniment que contempla d'una manera exemplar totes aquestes condicions: la rebel • lió de l’Astor Place, o el Teatre Astor.”
“Noel Burch, és potser el que ha analtizat millor aquest esdeveniment en la trajectòria de la formació del públic modern, del públic de masses que es convertiria en la seva plenitud, amb l'arribada del cinema. El sentiment d'indignació és compartit per tots els analistes i acadèmics. Com va dir Bruce McConachie de la Universitat de Pittsburgh , al capdavall va ser una lluita "dels rics contra els pobres".
“El 10 de maig de 1849 a Nova York, hi va haver un gran aixecament popular que va deixar almenys 22 morts i un centenar de ferits (Burch parla d’aproximadament 35 morts i 150 ferits, i hi ha altres versions). Va ser la primera vegada que es va mobilitzar a la milícia de l'estat contra el poble. Aquesta revolta marca un canvi en la història de l'espectacle i el públic.”
“La massacre té l'origen en la rivalitat entre dos actors Shakespirians: William MacReady era el gran astre anglès, tradicional i identificat amb la hegemonia britànica en el camp artístic i cultural; Edwin Forrest, el més gran actor nord-americà era acusat de "prendre llibertats" amb el text del "bard diví", només per aproximar-lo a un públic popular. MacReady no només era la imatge de la metròpoli i de l'aristocràcia, sinó que era 'l’estimat" - mascota dels prínceps com deia la seva propaganda – de la creixent burgesia nord-americana, que va tractar d'emular a la classe dominant anglesa. Forrest va ser una expressió del patriotisme proletari, al gust de les classes mitjanes i els treballadors.”
“El 7 de maig, McReady es va presentar al Astor Opera House davant una audiència de fanàtics de Forrest, que s’havia organitzat per escridassar-lo. L'actor anglès va decidir interrompre la seva tournée i tornar a Anglaterrra, però el van convèncer per a quedar-se gràcies a una petició signada per 47 persones de l'alta societat. La següent funció del dia 10, es va trobar al teatre davant una multitud de més de 10000 persones. La representació va tenir lloc, per a un públic selecte -després d'una rigorosa selecció -, però en condicions molt difícils, és clar. Temorosos de perdre el control de la ciutat, les autoritats van cridar a les tropes, amenaçades per la població, acavaren obrint foc a curta distància.”
“El cisma entre cultura d’èlit ultra minoritària i cultura de mases certament va obrir camí per al desenvolupament d’arts “populars”, que poc devíen al gust de les grans famílies del pais que ostentaven de facto el poder financer, industrial i polític. Però aquestes formes d’espectacle que també es desenvolupaven em uma esfera d’entreteniment diferent al de les classes dirigents no deixàven de servir també als interessos d’aquestes”.
Memória, identidad, sentit
“Crec que la revolta de l'Astor Place, tal i com va ser coneguda, té, com cap altre esdeveniment, les característiques que han d'estar associades amb la creació d'un símbol important i permanet per unir i identificar la nostra comunitat - el públic - la seva història i la seva lluita. El fet és àmpliament consensuat com l’oposició - i la presa de consciència- de l'autonomia del públic en relació amb els poders dominants. Ben documentat, al mateix temps està prou lluny en el temps com per no ser confós amb interessos menors, d’aquest o d’aquell llenguatge artístic o d’algun segment del públic. Culturalment parlant és significativament important, doncs gira al voltant de la interpretació de l'obra de Shakespeare que és innegable patrimoni de la humanitat. I és tan emocionalment significativa com altres dates marcades per la violència, la victimització dels veritables màrtirs anònims, que tan bé simbolitzen el que és realment una lluita, la nostra lluita, i que necessita d’aquest tipus d'insígnia moral i simbòlica per alimentar la seva memòria i augmentar la seva disponibilitat .”
“Que el 10 de maig, el dia de la revolta de l’Astor Place, sigui considerada, a partir d’una iniciativa dels cineclubs brasilers i llatinoamericans, i en ocassió de la VI trobada de cineclubs Iberoamericans, el Dia del Públic. Perquè el públic som nosaltres.”
Felipe Macedo - Montreal, maig de 2011.
http://en.wikipedia.org/wiki/Astor_Place_Riot
¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬¬
Miquel Porter i Moix, cineclubista entusiasta
Miquel Porter i Moix ha estat una de les figures claus del cinema català de la segona part del segle XX. Personatge polifacètic en molts camps de la cultura catalana, Miquel Porter és fonamental per entendre el boom dels cineclubisme dels anys seixanta i setanta. La seva presència en presentacions i fòrums per tot el territori el van fer coneixedor i protagonista d'aquells anys del cineclubisme de protesta i catacumba. Us oferim una petita aproximació a la seva obra en el camp del cinema.
CINEMATOGRAFIA
• Fou un actiu col•laborador en la creació del cineclubisme català durant la postguerra, impulsant la creació de nombrosos cineclubs a tota la geografia dels Països Catalans, essent fundador del Cercle Lumière del Institut Français de Barcelona el 1949.
• S’encarregà durant dos anys de les activitats del Movie Club de l’Institut d’Estudis Americans.
• Creador, al costat de la seva esposa Guillemette Huerre, del primer cineclub infantil de Catalunya, l’any 1964, del qual s’encarregà activament durant cinc anys.
• Per encàrrec del Festival internacional de valores humanos y religiosos realitzà una exposició d’aparells de cinema antics a Valladolid, 1965.
• El 1968, fou un dels membres fundadors de la Cooperativa Drac Màgic destinada als espectacles per a infants.
• El 1973 organitzà, amb la col•laboració de Maria Antonia Aloguin i Palmira González, l’exposició Centenari de Fructuós Gelabert al Palau Güell, amb l’ajuda del CEDAEC de la Diputació i del Departament d’Art de la Universitat de Barcelona.
• Amb es mateixes col•laboracions que l’anterior, organitzà les exposicions La publicidad cinematográfica (1974) i Homenatge als germans Baños, pioners del cinema català (1976).
• El 1979, amb els mateixos col•laboradors de les anterios exposicions, afegint l’INLE, organitzà una exposició bibliogràfica especialitzada amb el títol El libro de cine.
• El 1980, fou nomenat Cap del Servei de Cinematografia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya fins al 1986
• De 1981 fins 1986 ocupà interinament la plaça de Cap del Servei de Gravacions Sonores i Audiovisuals del mateix departament.
• Fou promotor i membre actiu del Cineclub de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.
• Fou representant durant dos anys de la Generalitat de Catalunya a la Junta de Qualificació Cinematogràfica de Madrid.
• Fou membre de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics.
• Fou membre d’honor de l’associació Cinema Rescat.
• Fou membre de l’Asociación Española de Historiadores del Cine.
• Fou membre de la Societat Catalana de Comunicació, filial del Institut d’Estudis Catalans.
• Crític cinematogràfic i comentarista de la Revista de Catalunya (segona època).
• Crític cinematogràfic i comentarista de la Revista Ateneu.
• Fou vocal de cinema de l’Ateneu Barcelonès des del 1992.
• Soci d'honor de la Federació catalana de cineclubs
• Crític cinematogràfic i comentarista de la publicació Curial.
• Crític cinematogràfic i comentarista de les publicacions Serra d’or (1960-darrer any), Destino (1962-1975), Jano (1976-1981), Diari Avui (1976-1981, i 1986-1989).
• Fou fundador i accionista del Institut de Cinema Català.
• Fou el primer director de la Filmoteca de Catalunya.
FILMOGRAFIA
• Antologia del Cinema dels Països Catalans de Miquel Porter i Guillemette Huerre. Capítol I: Cinema Documental. Capítol II: Cinema d’argument. Capítol III: El cinema valencià. Documental de muntatge de films primitius (1959-1965) (en 16mm).
• Espriu de Pere Masdeu. Miquel Porter realitzà el muntatge i la supervisió (1966) (en 16mm).
• Fabra de Pere Madeu. Miquel Porter realitzà el muntatge i la supervisió (1967) (en 16mm).
• Miró de Pere Masdeu. Miquel Porter realitzà el muntatge i la supervisió (1967) (en 16mm).
• Subirachs de Pere Masdeu. Miquel Porter realitzà el muntatge i la supervisió (1968-1969) (en 16mm).
• La ràbia d’Eugeni Anglada. Miquel Porter fou co-argumentista i co-guionista (1968-1969) (en 35mm).
• La ciutat cremada d’Antoni Ribas. Miquel Porter fou consultor tècnic i actor secundari (1975-1976) (en 35mm).
• Historias de la primera traición. La Rabia de José Hernán. Miquel Porter fou col•laborador en el guió (1977).
• Elsa de Gabrielli (ex La nostra imatge, ex Banale Konzert) de Raúl Román i Anna Ricci. Miquel Porter fou l’encarregat de la línia argumental, del material d’arxiu, actor, narrador i supervisió (1976-1984) (en 35mm).
• Del Modernisme al Noucentisme de Miquel Porter per encàrrec del Col•legi d’Arquitectes de Catalunya (film de muntatge, 1977) (en 16mm).
• El Cinema Català d’Albert Abril i Pons. Miquel Porter col•laborà en el guió i entrevista (1978) (en 35mm).
• Història Cinematogràfica a Catalunya de Miquel Porter, en col•laboració amb Josep Castillo. Sèrie de quatre documentals de muntatge per encàrrec d’Omnium Cultural (1978) (en 16mm).
• Història del cinema a Catalunya de Joan Francesc de Lasa. Miquel Porter realitzà el guió i intervenció personal en dos dels dotze capítols que formaven la sèrie, produïda per Televisió Espanyola de Sant Cugat (1979) (vídeo).
• Som i serem de Jordi Feliu. Miquel Porter fou guionista i supervisor (1980-1982) (35mm).
• La normalització del català de Joan Solivellas. Entrevista a Miquel Porter (1982) (35mm).
• 85 anys de cinema a Catalunya d’Eugeni Anglada i Antoni Cuadrench. Miquel Porter realitzà el guió de base, material d’arxiu, entrevista i supervisió (1982) (en 16 i 35mm).
• Els vells cinemes desapareguts, guió per encàrrec de Televisió Espanyola el maig de 1991.
• Morituri, de Pau Guix. Miquel Porter hi intervingué com actor (1995).
• Gran Videoteca dels Països Catalans, projecte i direcció general.
• El monument a Sonilles de Carles Benpar dins la sèrie dedicada a Pere Calders, una coproducció amb Tv3. Miquel Porter hi intervingué com actor (1996).
• Cambó, retrat d’una època de Dolors Genovès i Ricard Balis, produïda per Televisió de Catalunya. Miquel Porter fou col•laborador especialista (1996).
ASSISTÈNCIA A FESTIVALS INTERNACIONALS DE CINEMA I VÍDEO
A part de la freqüent assistència als principals festivals internacionals, especialment els que presentaven un caràcter monogràfic i d’estudi, Miquel Porter va ser membre o president dels jurats dels següents:
• Setmana de cinema en color de Barcelona (Premi al millor curtmetratge, 1965)
• Festival de cinema religiós i de valors humans de Valladolid.
• Festival de cinema turístic a Calvià (Mallorca, 1974).
• Festival de cinema iberoamericano de Huelva (1978).
• Festival internacional du film de Locarno (Suïssa, 1979).
• Festival de cine infantil i juvenil de Gijón (1981).
• Festival internacional del cortometraje de Bilbao (1981).
• Primer festival nacional e internacional de video de Oviedo (1983).
• Festival internacional de Madrid IMAGFIC (1984).
• Festival internacional de la Féderation Française des Cineclubs de Pezenas (1984).
• Concurs selectiu UNICA de Barcelona (1985).
• Certamen de curts de la Selva de Mar (1999).
Ha estat també membre del jurat en diferents concursos de cinema no-professional arreu de tot l’estat espanyol, així com de concursos professionals fotogràfics, cinematogràfics i vdeogràfics. També fou membre-president del Jurat de cinematografia dels premis Ciutat de Barcelona, instituïts per l’Ajuntament de Barcelona des de 1980 fins 1987. Per altra banda, també ha estat membre del jurat dels premis de cinematografia de la Generalitat de Catalunya des de la seva creació.
Conills de bosc, de muntanya i de mar...
per Julio Lamaña i Orozco
El públic de les sessions de cineclub dels anys seixanta i principis dels setanta, no guardava secrets per a Miquel Porter. Només aquells que hagin “patejat” el territori de dalt a baix, i que hagin fet tantes sessions de cinefòrum com ell, serien capaços de fer una catalogació tan “sui generis” dels seus espectadors. Per a ell eren com a “conills”.
El conill de costa era per a en Miquel el més extravertit, el més obert i disposat a entrar a drap a les “provocacions” que ell anava llançant. Els de bosc restaven tranquils i de sobte, saltaven darrera d’una mata amb la pregunta inesperada. Finalment els de muntanya eren els més complexes, més toscos, parlaven poc i se’ls tenia que motivar prou per encetar la conversa.
A ell mateix, li agradava dir-se “cinematografero”, com aquell titellaire, que de plaça en plaça munta el seu espectacle.
En l’actualitat, el cineclubisme del segle XXi guarda un deute amb aquesta feina de llarga durada. Quan avui dia, més de 50 cineclubs arreu de Catalunya, defensen un model de cineclubisme actiu i combatiu envers models cinematogràfics homogeneïtzats, la figura d’en Miquel Porter i Moix, recupera interès dia a dia.
El cineclubisme català porta a les poblacions del nostre país cinema d’autor, en VOSE /VOSC, cinema de qualitat,... i tot això quan l’exhibidor cinematogràfic bé ja ha desaparegut o el que hi ha només té ulls per a les últimes estrenes de Hollywood. En aquesta tasca, fet diferencial de les sessions comercials, el cineclub ofereix un ventall de complements que enriqueixen la projecció: un full de sala complet, una presentació del film, un debat posterior, un curtmetratge abans de la pel•lícula,... tot un seguit d’activitats que complementen la sessió, fent d’aquesta molt més que un simple visionat.
En Miquel va tenir sempre clar en les seves sortides a cineclubs, que el cinema era una eïna territorial pedagògica, que el cinema s’havia d’entendre de forma global i que l’espectador havia d’entrar en el film amb la possibilitat de sortir més enriquit de quan havia entrat. I que tot aquest procés no havia d’anar acompanyat de cap dogmatisme, sinó que s’havia de potenciar la llibertat de l’espectador a tota costa. Per això, les seves presentacions prèvies al film eren curtes, però concretes, donant pistes de lectura que, a l’acabar el film, haurien de servir per extreure idees i donar peu al debat.
I en aquest punt, el sistema de Muntatge d’Atraccions d’Eisenstein, seria una bona metàfora per entendre la seva manera de tirar endavant el cinefórum. Introduint efectes de xoc creava que, per contrast, el públic saltés, participés. Una jugada forta, atacar tot excitant la irritabilitat de l’espectador per girar-los contra la mateixa persona del forista, obligant-los a anar cap a un parany dialèctic i racional. Per a, de sobte, abandonar-los a la llibertat de la seva pròpia consciència.
Aquest esforç pedagògic, és el que el moviment cineclubista hereta d’en Miquel Porter.
Una senyera que esperem poder portar amb èxit.
Divendres 6 Abril 2018
Cineclub Trentanou escalons. Manacor
Seminari: CINEMA DE L'INVISIBLE: ABSÈNCIA, PRESÈNCIA I APARICIÓ.
Algunes mirades fílmiques han aconseguit representar el més abstracte i intangible que existeix: el mecanisme de les emocions i els afectes. Unes altres, han captat la realitat que ens envolta mitjançant la fotogènia cinematogràfica: l'aura d'un objecte, el detall d'un gest o la plasticitat d'un moviment qualsevol. Els primers han capturat l'invisible i els segons s'han fet invisibles després de la càmera de cinema. Tots dos tipus de cineastes han ampliat el nostre imaginari, el nostre pensament i la nostra experiència de vida. Endinsem-nos en les seves mirades privilegiades, guiats pels cineastes de l'invisible.
Temari
Ontologia del cinema. Espai en negre, pel·lícula en negre. Moviment extern i moviment intern. Paraules moviment. Epifania, revelació i veritat. Immanència i transcendència. Mostrar i suggerir. Fotogènia i estranyament. Vista externa i visió interior. Estil de la transparència. Paraula, imatge i cosa. Embalsamar o fluir: pintura, fotografia i cinema. Màgia: tocar des de la distància. Alquímia: transformar la matèria. Figuració, aparença i presència. Estil invisible. Filmar el rostre: captar l'ànima.
Impartit per:
Mireia Iniesta
Llicenciada en Filologia Romànica i Filologia Italiana. Màster en Cinema i Audiovisual Contemporani. Membre de CIMA, Vicedelegada de Camira a Espanya. Col·laboradora de La Furia Umana, Cinergia i El Destilador Cultural. Jurat en els festivals Márgenes, Play-Doc Filmadrid, L´Alternativa i Premi a Noves Creadores. Actriu en “La Acadèmia de las Musas” (2015) i en el curtmetratge “Aniversari” (2016).
Javier Urrutia
Llicenciat en Filosofia. Llicenciat en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Certificat d'Aptitud Pedagògica. Especialitzat en estètica i en estudis comparatius. Crític en la revista cinematogràfica “El tornillo de Klaus”. Professor de cinema. Divulgador cultural. Fundador d'Educa tu Mirada.
Data: 21 d'abril.
d'11 a 14 h i de 16h a 19h
Conservatori de Manacor
Inscripció gratuïta
Places limitades
Certificat d’assistència
Informació i inscripcions:
cinemaclub@39escalons.org
662 35 06 33 (d'11h a 14h)
Organitzen: Educa tu Mirada, 39 Escalons Cinemaclub i Departament de Cultura Ajuntament de Manacor.
Col·labora: Conservatori de Manacor i Departament de Cultura, Patrimoni i Esports del Consell de Mallorca.
Seminari: CINEMA DE L'INVISIBLE: ABSÈNCIA, PRESÈNCIA I APARICIÓ.
Algunes mirades fílmiques han aconseguit representar el més abstracte i intangible que existeix: el mecanisme de les emocions i els afectes. Unes altres, han captat la realitat que ens envolta mitjançant la fotogènia cinematogràfica: l'aura d'un objecte, el detall d'un gest o la plasticitat d'un moviment qualsevol. Els primers han capturat l'invisible i els segons s'han fet invisibles després de la càmera de cinema. Tots dos tipus de cineastes han ampliat el nostre imaginari, el nostre pensament i la nostra experiència de vida. Endinsem-nos en les seves mirades privilegiades, guiats pels cineastes de l'invisible.
Temari
Ontologia del cinema. Espai en negre, pel·lícula en negre. Moviment extern i moviment intern. Paraules moviment. Epifania, revelació i veritat. Immanència i transcendència. Mostrar i suggerir. Fotogènia i estranyament. Vista externa i visió interior. Estil de la transparència. Paraula, imatge i cosa. Embalsamar o fluir: pintura, fotografia i cinema. Màgia: tocar des de la distància. Alquímia: transformar la matèria. Figuració, aparença i presència. Estil invisible. Filmar el rostre: captar l'ànima.
Impartit per:
Mireia Iniesta
Llicenciada en Filologia Romànica i Filologia Italiana. Màster en Cinema i Audiovisual Contemporani. Membre de CIMA, Vicedelegada de Camira a Espanya. Col·laboradora de La Furia Umana, Cinergia i El Destilador Cultural. Jurat en els festivals Márgenes, Play-Doc Filmadrid, L´Alternativa i Premi a Noves Creadores. Actriu en “La Acadèmia de las Musas” (2015) i en el curtmetratge “Aniversari” (2016).
Javier Urrutia
Llicenciat en Filosofia. Llicenciat en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Certificat d'Aptitud Pedagògica. Especialitzat en estètica i en estudis comparatius. Crític en la revista cinematogràfica “El tornillo de Klaus”. Professor de cinema. Divulgador cultural. Fundador d'Educa tu Mirada.
Data: 21 d'abril.
d'11 a 14 h i de 16h a 19h
Conservatori de Manacor
Inscripció gratuïta
Places limitades
Certificat d’assistència
Informació i inscripcions:
cinemaclub@39escalons.org
662 35 06 33 (d'11h a 14h)
Organitzen: Educa tu Mirada, 39 Escalons Cinemaclub i Departament de Cultura Ajuntament de Manacor.
Col·labora: Conservatori de Manacor i Departament de Cultura, Patrimoni i Esports del Consell de Mallorca.
