Per saber quines eren les seves intencions, em remeto a una entrevista publicada en un butlletí de la Colla Excursionista 5 anys després: "El cinema que ens donen els diumenges és un cinema que, si és ben fet, compleix la seva missió de fer-nos passar l´estona, però no crec que passi d´aquí. Aleshores em semblà que el cinema també ens podria servir per conèixer altres maneres de viure, altres països, i moltes coses que si no són tan maques són reals, i s´ha de viure de realitats..".
No trobeu que aquestes paraules són del tot vigents avui?. La majoria de la gent continua anant al cine, millor dit: continua mirant pel.lícules, moltes vegades amb l´única pretensió de passar
l´estona. Però , qui lluita encara per un cinema d´autor, personal, que no tingui per objectiu ser el més vist el primer cap de setmana?. Qui té clar que una pel.lícula pensada per passar l´estona pot ser, en el millor dels casos, una pèrdua de temps per a l´espectador?. El cineclub fundat per en Ramon i tots els que van néixer en plena dictadura franquista no estan tan lluny de nosaltres. Es veritat que ells no patien pel 21% d´IVA, ni per la substitució del format analògic pel digital, ni per l´actual competència de suports audiovisuals. No tenien aquestes preocupacions, però en tenien unes
altres: havien de demanar i esperar el permís d´algun delegat del règim per poder començar una projecció; o bé havien de vigilar els seus comentaris fets en veu alta per la presència inevitable d´una parella de la Guàrdia Civil vestits de paisà a la sala. La humanitat avança, però no progressa, com deia Josep Pla. En Ramon va tirar endavant les sessions de cine amb el seu entusiasme, la seva convicció, rebia els comentaristes vinguts de Barcelona i altres llocs de Catalunya que complementaven cada sessió, alguns es quedaven a dormir a casa seva. Un d´ells, gran amic seu, també era amic nostre:Miquel Porter i Moix. Les vegades que en Ramon m´ha explicat anècdotes del nostre mestre!: l´apreciava i admirava, gràcies a ell el vaig conèixer en una de les últimes projeccions del cineclub, abans que inauguréssim el Vuitimig: va presentar al nostre poble L´home elefant, de David Lynch, recordo quan va demanar al públic, entre altres coses, que ens havíem d´acostumar a veure les pel.lícules en versió original subtitulades en català. En aquest camp continuem anant endarrerits, encara queda molt per avançar.
Els membres del Vuitimig, ara que celebrem 25 anys, ens sentim hereus de la feina i la i.lusió d´en Ramon Rabassedas: no sé si sense ell haguéssim fundat aquesta entitat, suposo que sí, perquè de ganes de veure un altre cinema no ens en faltaven ni ens en falten, però potser no ho hauríem fet amb el nom de cineclub i, en conseqüència,no seríem aquí compartint aquest moment amb
vosaltres. Moltes gràcies Ramon per haver-nos ensenyat el nostre camí,
Josep Ferrer
No trobeu que aquestes paraules són del tot vigents avui?. La majoria de la gent continua anant al cine, millor dit: continua mirant pel.lícules, moltes vegades amb l´única pretensió de passar
l´estona. Però , qui lluita encara per un cinema d´autor, personal, que no tingui per objectiu ser el més vist el primer cap de setmana?. Qui té clar que una pel.lícula pensada per passar l´estona pot ser, en el millor dels casos, una pèrdua de temps per a l´espectador?. El cineclub fundat per en Ramon i tots els que van néixer en plena dictadura franquista no estan tan lluny de nosaltres. Es veritat que ells no patien pel 21% d´IVA, ni per la substitució del format analògic pel digital, ni per l´actual competència de suports audiovisuals. No tenien aquestes preocupacions, però en tenien unes
altres: havien de demanar i esperar el permís d´algun delegat del règim per poder començar una projecció; o bé havien de vigilar els seus comentaris fets en veu alta per la presència inevitable d´una parella de la Guàrdia Civil vestits de paisà a la sala. La humanitat avança, però no progressa, com deia Josep Pla. En Ramon va tirar endavant les sessions de cine amb el seu entusiasme, la seva convicció, rebia els comentaristes vinguts de Barcelona i altres llocs de Catalunya que complementaven cada sessió, alguns es quedaven a dormir a casa seva. Un d´ells, gran amic seu, també era amic nostre:Miquel Porter i Moix. Les vegades que en Ramon m´ha explicat anècdotes del nostre mestre!: l´apreciava i admirava, gràcies a ell el vaig conèixer en una de les últimes projeccions del cineclub, abans que inauguréssim el Vuitimig: va presentar al nostre poble L´home elefant, de David Lynch, recordo quan va demanar al públic, entre altres coses, que ens havíem d´acostumar a veure les pel.lícules en versió original subtitulades en català. En aquest camp continuem anant endarrerits, encara queda molt per avançar.
Els membres del Vuitimig, ara que celebrem 25 anys, ens sentim hereus de la feina i la i.lusió d´en Ramon Rabassedas: no sé si sense ell haguéssim fundat aquesta entitat, suposo que sí, perquè de ganes de veure un altre cinema no ens en faltaven ni ens en falten, però potser no ho hauríem fet amb el nom de cineclub i, en conseqüència,no seríem aquí compartint aquest moment amb
vosaltres. Moltes gràcies Ramon per haver-nos ensenyat el nostre camí,
Josep Ferrer
