Parlant amb un convidat de parla hispana, de qui el festival projectava una pel·lícula, vaig veure que no coneixia l’especialització del mateix. És una “especialització” que, clarament, fomenta aquesta dispersió de llengües: Friburg presenta films de tot el món... excepte d’Europa i Amèrica del Nord. És a dir: és una ocasió única per importar al centre d’Europa les històries, les preocupacions, les inquietuds de tot el món no occidental. No seria, si les coses funcionessin com haurien de funcionar, una “especialització”, ja que estaria dedicat a films, de tot tipus, de la major part del mon. Però, en realitat, quantes ocasions tenim de veure a Europa films de l’Àfrica, de l’Àsia, de l’Amèrica Llatina? Realment poques...
L’objectiu d’un Festival com el de Friburg, doncs, està ben clar. En primer lloc, és evident, és una font d’informació de primer ordre sobre una situació mundial que, habitualment, veiem amb unes ulleres amb filtres totalment occidentals. Per altra banda, com tot festival de cinema que es preï de ser-ho, té la voluntat d’oferir bons films que, en aquest cas, a més, tenen dificultats addicionals per la seva distribució. S’ha de dir que aquesta XXVI edició ha cobert àmpliament ambdós objectius. El seu nou director, Thierry Jobin, sempre accessible, molt amable i sol·lícit, estava preocupat per saber l’acceptació del seu gust eclèctic, sobre molts tipus diferents de cinema. I és veritat que hem vist una miqueta de tot, no només en els cicles paral·lels –on hi havia una dedicació especial al cinema de Bangla Desh, o, per exemple, un nodrit cicle de films de tot el món amb estil western (“Il était une fois dans le sud”), o una més que interesant mirada a “L’image de l’Islam en Occident” – sinó també en la pròpia competició internacional, on convivien films de molts estils. Predominaven les ficcions amb preocupació i certa denúncia social, però compartien espai amb films d’absoluta factura clàssica, d’altres que inclús es podrien etiquetar de gènere (western, “road movie”, o –només aparentment- film de terror), i fins i tot un sofisticat film d’anàlisi psicològic.
Cobert aquest objectiu d’informar sobre països de tot el món, tinc l’enorme satisfacció de dir que l’altre objectiu, el de presentar bons films, s’ha cobert, al meu entendre, amb la màxima nota. En primer lloc, i per sobre de tot, pel film al que el jurat de la Federació Internacional de Cineclubs ha entregat el seu premi (el “Don Quijote”), però que també ha merescut un dels premis del Jurat Internacional (el “Talent tape award”), i els del jurat ecumènic i jurat jove: “Histórias que só existem quando lembradas” (Julia Murat, Brasil, 2011).
Qui la busca, l’aconsegueix. Hi ha gent buscant films per tot el món. Els responsables del FIFF tenen el mèrit d’haver buscat, i d’haver estat oberts, a aquests films que s’elaboren a països allunats, en general, dels canals de distribució habituals. Aquesta actitud els ha recompensat en aquesta 26 edició amb una joia, que personalment aventuro que està predestinada a la seva permanència.
El 1973, Víctor Érice, inesperadament, va oferir un primer llargmetratge extraordinari, “El espíritu de la colmena”, que s’iniciava mostrant la vida d’una família en un poblet de la “meseta” castellana durant la més immediata postguerra. Un poble i unes vides només lligats a l’exterior pel cinema que arribava periòdicament per a la seva projecció pública i pel tren que s’emportava les cartes que Teresa, la mare, escrivia...
El 2011 Julia Murat ha elaborat el seu primer llargmetratge, que s’inicia reflectint les repetides activitats diàries d’una petita comunitat, únicament lligada amb l’exterior per unes vies de tren ja fa temps en desús. Una comunitat amb una dona gran que també, curiosament, escriu cada nit unes cartes... que deposita a continuació en un contenidor. Es tracta d’una comunitat d’ancians que viu mecànicament el seu present, i dels que –com diu un dels seus components- “fins i tot la mort s’ha oblidat” de la seva presència: Ningú ha mort allà des de 1976, i el cementeri roman tancat. Però un dia, precisament seguint aquelles vies de tren, apareix allí una noia jove, que diu creure ser d’altra època. Porta amb ella un parell de càmeres fotogràfiques –una d’elles elaborada artesanalment, a partir d’una llauna- amb les que va fent unes extraordinàries fotos que donen la impressió de captar, i recuperar, el passat. I les històries, diu el títol, només existeixen si són recordades. Ella ajuda –amb les seves fotos, amb les seves converses, valorant altres fotografies que troba a les cases- a recuperar el passat i, amb això, a poder seguir vivint el futur.
El film és un bonic conte sobre la mateixa essència de la fotografia –recuperar el passat per poder viure serenament el futur- que no fuig, amb la seva meticulosa planificació, llum, composició de les seves escenes, colors,... de la seva essència cinematogràfica, extensió de la fotogràfica.
Acabaré aquí –encara que podria seguir parlant molt de temps d’ella, com a pel·lícula d’estranya i joiosa perfecció que crec que és- només senyalant tres dels seus continguts:
Com presenta la quotidianitat inicial de la vida de la comunitat, mitjançant les mateixes, idèntiques, escenes diàries, captades per la càmera des de posicions diferents. I com l’arribada de la jove suposarà, al principi, lleugers, quasi imperceptibles, canvis...
Un moment dels més suggerents: La trobada nocturna amb l’habitant de raça negra. Com es calla i apaga la llum, perquè la noia pugui captar el ric so del que ella creia silenci absolut.
L’escena prèvia: Ella esperant la trobada, ballant sincopadament al ritme de la música que li trasmeten els seus auriculars. Perquè, no ens enganyem, amb aquest acabat tan madur, “Histórias que só existem quando lembradas” és, com la noia, d’una gran modernitat. D’aquelles modernitats que obren camins.
Un segon film, al meu parer, sobresortia a la competició internacional. És extraordinari com Wang Xiaoshuai , a una època de profunda transformació de les formes narratives del cinema, sap utilitzar al seu “11 flowers” (Xina, 2011) el llenguatge cinematogràfic clàssic per explicar la terrible experiència de la revolució cultural xinesa, viscuda des del punt de vista d’un nen que acaba de complir onze anys, i sense deixar de costat una molt agraïda dosi de sentit de l’humor. I, ja que parlàvem d’”El Espíritu de la colmena”, diré que una nova coincidència es dóna. Igual que a aquella pel·lícula la nena, Ana, es trobava amb el monstre, encarnat en un fugitiu de la justícia, que l’ajudava en el seu trànsit cap a la pubertat, aquí el nen protagonista passa per la mateixa experiència. En aquest cas es tracta d’un fugitiu dels abusos de la revolució cultural i, de forma similar, la trobada fa que el nen conegui a l’hora l’atracció sexual i la duresa de l’entorn. És “11 flowers” una pel·lícula mereixedora d’un ampli èxit comercial, que explica tangencialment, sense carregar les tintes, moltes coses de l’època. Esperem, doncs, que s’estreni al nostre país i que pugui demostrar el seu immens potencial atractiu.
El principal premi del jurat internacional va anar a “Never too late” (Ido Fluk, Israel, 2011), un interesant film que utilitza el recurs d’una insospitada “road movie” per Israel per presentar un íntim i emotiu procés de recuperació d’història personal. Algun jurat li retreia que mantingués de forma conscient un fora de camp tan potent: No apareixia ni un sol palestí en tot el metratge. El realitzador es defensava dient que, donat que totes les pel·lícules parlaven de l’assumpte, ell havia volgut fer una pel·lícula en que res d’allò tingués el protagonisme, que havia aleshores de passar a unes persones normals, vivint una vida i problemes d’ordre normal.
Les obligacions que comporta el seguiment com jurat de les pel·lícules del concurs internacional fan que el temps que es pot dedicar a la visió de pel·lícules d’altres seccions sigui realment limitat. Malgrat això, m’agradaria senyalar com a mínim, entre la poca cosa addicional vista, l’interès de “This is not a film” (el film rodat per Jafar Panahi –Iran, 2011- a casa seva, on resta confinat amb l’amenaça d’una forta pena de presó i la prohibició de filmar durant molts anys), del primer capítol del film col·lectiu “Tahir 2011, The Good, The Bad and the Politician” (Tamer Ezzat, Egipte) i la bona impressió deixada por la primera meitat (no vaig poder veure més: el passi d’un film del concurs que després no va ser de la meva devoció no em va deixar veure més) del meu primer Bruno Dumont vist: “Hadewijch” (Bruno Dumont, França ,2009).
El 26 Festival International de Films de Fribourg ha estat una experiència de lo més plaent. El seu tamany i el “bon faire” dels seus organitzadors, permet gaudir d’un ambient familiar, on et trobes rodejat d’amabilitat per totes parts. Als 23 membres dels diferents jurats ens van tractar com a reis. La concentració d’activitats en un parell de cinemes, a l’hotel i a l’antiga estació seu del Festival, tots ells propers entre sí, facilitava, a més, un clima molt cordial, que permetia intercanvis d’opinions i, fins i tot, iniciar alguna bona amistat no només amb els membres del teu jurat (Sara Cereghetti –Suïssa- i Tapesh Sharma –Índia, que m’ha fet intuir el món del bramanisme-) sinó d’altres jurats i visitants (realitzadors, productors, etc). Per si això no fos suficient, els jurats teníem dos àngels de la guarda: Julia i Jeanne eren els seus noms. No es pot estar més que agraït....
I, en temps morts o de descans de tant cinema, encara quedava la possibilitat d’anar a veure la ciutat del segle XX, o d’anar baixant per la increïblement ben conservada ciutat del s. XIX, del s. XVIII,... fins arribar a la Rue de l’Or i la ciutat medieval, al costat del riu. Algú por oferir més?
J. M. Garcia Ferrer
Fotografies:
1.- Foto oficial (de Thomas ) del Jurat de la FICC: Tapesh Sharma, Sara Cereghetti i J.M. Garcia Ferrer)
L’objectiu d’un Festival com el de Friburg, doncs, està ben clar. En primer lloc, és evident, és una font d’informació de primer ordre sobre una situació mundial que, habitualment, veiem amb unes ulleres amb filtres totalment occidentals. Per altra banda, com tot festival de cinema que es preï de ser-ho, té la voluntat d’oferir bons films que, en aquest cas, a més, tenen dificultats addicionals per la seva distribució. S’ha de dir que aquesta XXVI edició ha cobert àmpliament ambdós objectius. El seu nou director, Thierry Jobin, sempre accessible, molt amable i sol·lícit, estava preocupat per saber l’acceptació del seu gust eclèctic, sobre molts tipus diferents de cinema. I és veritat que hem vist una miqueta de tot, no només en els cicles paral·lels –on hi havia una dedicació especial al cinema de Bangla Desh, o, per exemple, un nodrit cicle de films de tot el món amb estil western (“Il était une fois dans le sud”), o una més que interesant mirada a “L’image de l’Islam en Occident” – sinó també en la pròpia competició internacional, on convivien films de molts estils. Predominaven les ficcions amb preocupació i certa denúncia social, però compartien espai amb films d’absoluta factura clàssica, d’altres que inclús es podrien etiquetar de gènere (western, “road movie”, o –només aparentment- film de terror), i fins i tot un sofisticat film d’anàlisi psicològic.
Cobert aquest objectiu d’informar sobre països de tot el món, tinc l’enorme satisfacció de dir que l’altre objectiu, el de presentar bons films, s’ha cobert, al meu entendre, amb la màxima nota. En primer lloc, i per sobre de tot, pel film al que el jurat de la Federació Internacional de Cineclubs ha entregat el seu premi (el “Don Quijote”), però que també ha merescut un dels premis del Jurat Internacional (el “Talent tape award”), i els del jurat ecumènic i jurat jove: “Histórias que só existem quando lembradas” (Julia Murat, Brasil, 2011).
Qui la busca, l’aconsegueix. Hi ha gent buscant films per tot el món. Els responsables del FIFF tenen el mèrit d’haver buscat, i d’haver estat oberts, a aquests films que s’elaboren a països allunats, en general, dels canals de distribució habituals. Aquesta actitud els ha recompensat en aquesta 26 edició amb una joia, que personalment aventuro que està predestinada a la seva permanència.
El 1973, Víctor Érice, inesperadament, va oferir un primer llargmetratge extraordinari, “El espíritu de la colmena”, que s’iniciava mostrant la vida d’una família en un poblet de la “meseta” castellana durant la més immediata postguerra. Un poble i unes vides només lligats a l’exterior pel cinema que arribava periòdicament per a la seva projecció pública i pel tren que s’emportava les cartes que Teresa, la mare, escrivia...
El 2011 Julia Murat ha elaborat el seu primer llargmetratge, que s’inicia reflectint les repetides activitats diàries d’una petita comunitat, únicament lligada amb l’exterior per unes vies de tren ja fa temps en desús. Una comunitat amb una dona gran que també, curiosament, escriu cada nit unes cartes... que deposita a continuació en un contenidor. Es tracta d’una comunitat d’ancians que viu mecànicament el seu present, i dels que –com diu un dels seus components- “fins i tot la mort s’ha oblidat” de la seva presència: Ningú ha mort allà des de 1976, i el cementeri roman tancat. Però un dia, precisament seguint aquelles vies de tren, apareix allí una noia jove, que diu creure ser d’altra època. Porta amb ella un parell de càmeres fotogràfiques –una d’elles elaborada artesanalment, a partir d’una llauna- amb les que va fent unes extraordinàries fotos que donen la impressió de captar, i recuperar, el passat. I les històries, diu el títol, només existeixen si són recordades. Ella ajuda –amb les seves fotos, amb les seves converses, valorant altres fotografies que troba a les cases- a recuperar el passat i, amb això, a poder seguir vivint el futur.
El film és un bonic conte sobre la mateixa essència de la fotografia –recuperar el passat per poder viure serenament el futur- que no fuig, amb la seva meticulosa planificació, llum, composició de les seves escenes, colors,... de la seva essència cinematogràfica, extensió de la fotogràfica.
Acabaré aquí –encara que podria seguir parlant molt de temps d’ella, com a pel·lícula d’estranya i joiosa perfecció que crec que és- només senyalant tres dels seus continguts:
Com presenta la quotidianitat inicial de la vida de la comunitat, mitjançant les mateixes, idèntiques, escenes diàries, captades per la càmera des de posicions diferents. I com l’arribada de la jove suposarà, al principi, lleugers, quasi imperceptibles, canvis...
Un moment dels més suggerents: La trobada nocturna amb l’habitant de raça negra. Com es calla i apaga la llum, perquè la noia pugui captar el ric so del que ella creia silenci absolut.
L’escena prèvia: Ella esperant la trobada, ballant sincopadament al ritme de la música que li trasmeten els seus auriculars. Perquè, no ens enganyem, amb aquest acabat tan madur, “Histórias que só existem quando lembradas” és, com la noia, d’una gran modernitat. D’aquelles modernitats que obren camins.
Un segon film, al meu parer, sobresortia a la competició internacional. És extraordinari com Wang Xiaoshuai , a una època de profunda transformació de les formes narratives del cinema, sap utilitzar al seu “11 flowers” (Xina, 2011) el llenguatge cinematogràfic clàssic per explicar la terrible experiència de la revolució cultural xinesa, viscuda des del punt de vista d’un nen que acaba de complir onze anys, i sense deixar de costat una molt agraïda dosi de sentit de l’humor. I, ja que parlàvem d’”El Espíritu de la colmena”, diré que una nova coincidència es dóna. Igual que a aquella pel·lícula la nena, Ana, es trobava amb el monstre, encarnat en un fugitiu de la justícia, que l’ajudava en el seu trànsit cap a la pubertat, aquí el nen protagonista passa per la mateixa experiència. En aquest cas es tracta d’un fugitiu dels abusos de la revolució cultural i, de forma similar, la trobada fa que el nen conegui a l’hora l’atracció sexual i la duresa de l’entorn. És “11 flowers” una pel·lícula mereixedora d’un ampli èxit comercial, que explica tangencialment, sense carregar les tintes, moltes coses de l’època. Esperem, doncs, que s’estreni al nostre país i que pugui demostrar el seu immens potencial atractiu.
El principal premi del jurat internacional va anar a “Never too late” (Ido Fluk, Israel, 2011), un interesant film que utilitza el recurs d’una insospitada “road movie” per Israel per presentar un íntim i emotiu procés de recuperació d’història personal. Algun jurat li retreia que mantingués de forma conscient un fora de camp tan potent: No apareixia ni un sol palestí en tot el metratge. El realitzador es defensava dient que, donat que totes les pel·lícules parlaven de l’assumpte, ell havia volgut fer una pel·lícula en que res d’allò tingués el protagonisme, que havia aleshores de passar a unes persones normals, vivint una vida i problemes d’ordre normal.
Les obligacions que comporta el seguiment com jurat de les pel·lícules del concurs internacional fan que el temps que es pot dedicar a la visió de pel·lícules d’altres seccions sigui realment limitat. Malgrat això, m’agradaria senyalar com a mínim, entre la poca cosa addicional vista, l’interès de “This is not a film” (el film rodat per Jafar Panahi –Iran, 2011- a casa seva, on resta confinat amb l’amenaça d’una forta pena de presó i la prohibició de filmar durant molts anys), del primer capítol del film col·lectiu “Tahir 2011, The Good, The Bad and the Politician” (Tamer Ezzat, Egipte) i la bona impressió deixada por la primera meitat (no vaig poder veure més: el passi d’un film del concurs que després no va ser de la meva devoció no em va deixar veure més) del meu primer Bruno Dumont vist: “Hadewijch” (Bruno Dumont, França ,2009).
El 26 Festival International de Films de Fribourg ha estat una experiència de lo més plaent. El seu tamany i el “bon faire” dels seus organitzadors, permet gaudir d’un ambient familiar, on et trobes rodejat d’amabilitat per totes parts. Als 23 membres dels diferents jurats ens van tractar com a reis. La concentració d’activitats en un parell de cinemes, a l’hotel i a l’antiga estació seu del Festival, tots ells propers entre sí, facilitava, a més, un clima molt cordial, que permetia intercanvis d’opinions i, fins i tot, iniciar alguna bona amistat no només amb els membres del teu jurat (Sara Cereghetti –Suïssa- i Tapesh Sharma –Índia, que m’ha fet intuir el món del bramanisme-) sinó d’altres jurats i visitants (realitzadors, productors, etc). Per si això no fos suficient, els jurats teníem dos àngels de la guarda: Julia i Jeanne eren els seus noms. No es pot estar més que agraït....
I, en temps morts o de descans de tant cinema, encara quedava la possibilitat d’anar a veure la ciutat del segle XX, o d’anar baixant per la increïblement ben conservada ciutat del s. XIX, del s. XVIII,... fins arribar a la Rue de l’Or i la ciutat medieval, al costat del riu. Algú por oferir més?
J. M. Garcia Ferrer
Fotografies:
1.- Foto oficial (de Thomas ) del Jurat de la FICC: Tapesh Sharma, Sara Cereghetti i J.M. Garcia Ferrer)
