La programació, a més d’àmplia, és eclèctica i equilibrada. La secció Oficial, -de nom ‘orwellià’- “Euràsia”, no tan sols mostra films de països europeus i asiàtics “clàssics”, a més de, atorga un especial interès a Europa de l’Est i Àsia Central. Més enllà de la pròpia aposta territorial, la línia editorial del festival no es decanta por un llenguatge, tendència o deriva estilística concreta (com si ho fan marcadament Rotterdam o Locarno per posar algun exemple), més aviat per una visió àmplia de la creació cinematogràfica contemporània, el que permet obtenir una panoràmica de las diverses línies estètiques i narratives que ofereixen les produccions actuals. Això comporta que a la secció oficial tinguin cabuda títols com “127 hours” o “In a Better world” conjuntament amb “My Joy” o “Silent souls” (2010), o que “We have to talk about Kevin” convisqui amb “Los Pasos Dobles” (2011). La varietat de competicions i programacions paral•leles (Baltic, Indie American, Human Rigths, Forum, Panorama, Screen International Critic’s choice, DOC@POFF, etc.), permet fer un repàs del ‘best of’ que s’ha vist a grans esdeveniments com Cannes, Venezia o Toronto, a més de la presència d’algunes cinematografies (Azerbadjan, Kazajistan, Armènia, Ucraïna, Índia, etc.) que normalment se’ns escapen. I si tot plegat se’ns fa una mica feixuc, Vitamina Boost, dedicat a la comèdia internacional, s’enfunda el cos d’ampolla de ‘Vana Tallinn’, acomplint la seva funció de suggerent digestiu amb rialles i somriures còmplices.

En el cas de les crítiques hauria de valorar aquests dos anys i la seva evolució, car una dels meus greuges del 2010 va ser algun error a les projeccions que sembla haver-se subsanat aquest 2011. Tot i que encara conservo al meu cap (i serà difícil d’esborrar) el trauma de la pel•li russa polifònica. En comptes de projectar la versió internacional, van passar la versió russa, amb diàlegs en una llengua minoritària, doblada al rus por una sola veu –per a tots els actors-, conservant les veus originals a sota. A tot plegat s’ha d’afegir els subtítols en anglès. L’altre apunt que volia realitzar va lligada a la pròpia idiosincràsia del jurat, la presència d’un membre local al jurat. Mentre els membres internacionals s’incorporen com a un convidat més del festival, la proximitat del membre local fa que gaudeixi d’horaris propis, no estigui totalment concentrat als actes del festivals, i els altres dos membres s’hagin d’adaptar (per les xerrades, reunions, etc.) a la seva agenda. Enguany, la presència ‘local’ era del país veí, i es trobava més adaptada al festival. Però ja havia vist la meitat dels films, amb el que es presentava amb una gran càrrega de prejudicis.

Però més enllà d’aquests apunts, qualsevol carència queda compensat por un ambient envejable, una ciutat amb lluminositat pre-nadalenca que es volca amb el festival, una àmplia i variada selecció de films de qualitat, i una organització que abrigalla els convidats per a que es trobin d’allò més bé. Tot plegat, el posiciona com un dels festivals estrella entre aquells oferts als jurats FICC.

Xavier Garcia Puerto
KiNO cinema contemporani (Tarragona)
FCCC