Va, apunteu-vos al cine, “aquest invent del dimoni”, com deia Antonio Machado. Ens ho passarem molt bé.

Cineclub Vic


Textos pel•lícules

THE ROCKY HORROR PICTURE SHOW

Jane i Brad són una parella que s’acaba de prometre. Pateixen una avaria al cotxe i busquen aixopluc en una estranya mansió al mig del bosc. Joves i ingenus, Brad i Jane cauran sota la magnètica influència del Doctor Frank-N-Furter, un científic alienígena transvestit que és a punt de crear la seva particular criatura de Frankenstein: en Rocky, un home de cos perfecte que vol convertir en la seva joguina sexual.

L’adaptació de l’obra de teatre creada pel mateix Jim Sharman ha esdevingut un clàssic del cine musical i l’experiència més interactiva que el públic pot viure en una sala de cinema. La projecció de la pel•lícula demana a crits (més o menys desafinats) la participació de l’audiència, utilitzant elements com globus, arròs, diaris, pistoles d’aigua, confeti, baralles de cartes... Però a banda de tot això, The Rocky Horror Picture Show és una pel•lícula excel•lent, una sàtira genial del cinema de terror i ciència-ficció, amb números musicals de culte i la interpretació d’un antològic Tim Curry.

Jim Sharman
Nascut a Austràlia al1945, Sharman va passar tota la seva infantesa viatjant amb els seus pares, que feien espectacles de circ i vodevil. Això va fer que s’interessés pel teatre i estudiés al National Institute of Dramatic Art, a Sydney. Creador de sonades produccions de teatre experimental, Sharman va fer el salt a la fama gràcies a l’escriptura i la direcció de The Rocky Horror Picture Show, primer als escenaris i després en
una pel•lícula que ha esdevingut de culte. També va dirigir peces tan recomanables com Shirley Thompson VS The Aliens (1972) i Shock Treatment (1981).


EL ÚLTIMO VERANO

A l’inici de la gira d’estiu es mor el propietari i fundador d’una petita companyia de circ. Per salvar la temporada, demanen ajuda a la filla gran del fundador, Kate (Jane Birkin), que havia deixat el circ quinze anys enrere. Ella accepta el repte i coneix l’italià Vittorio (Sergio Castellito), que s’unirà a la companyia.

L’octogenari Jacques Rivette és un dels darrers directors en actiu de la Nouvelle Vague, moviment estètic que va sacsejar el cinema europeu a finals dels anys cinquanta. El último verano ens proposa una altra faula sobre les ambigües fronteres entre la realitat i la ficció. El protagonista Vittorio (magnífica interpretació de Castellito) prova de descobrir el misteri que plana sobre la vida de Kate: per què va abandonar el circ i com és que ara accedeix a tornar-hi. En el món artístic d’un circ itinerant, allunyat de convencionalismes socials, viurem una història d’alliberament personal narrada amb l’estil concís i la força poètica i visual de tot un mestre del cinema.

Jacques Rivette
Nascut a Rouen l’any 1928. A la dècada dels cinquanta publica crítiques de cinema i treballa d’assistent de rodatge de Jacques Becker i Jean Renoir. Comença a filmar curtmetratges i participa en l'eclosió de la Nouvelle Vague com a crític destacat de la revista Cahiers du Cinema. De la teoria passa a la praxis amb Paris nous appartient (1960), un debut molt prometedor. La seva extensa filmografia està plena de referències literàries i teatrals, amb títols importants com La religieuse (1966), Hurlevent (1982) o La belle noiseuse (1991).


20 SIGARETTE

Novembre de 2003. Aureliano, un jove activista pacifista, decideix participar com a ajudant de direcció en una pel•lícula sobre la missió de pau italiana a l'Iraq. Quan arriba, i sense donar-li temps a acabar-se els vint cigarrets del títol (els que conté un paquet de tabac), Aureliano és víctima d’un atac sagnant amb un camió bomba a la caserna de Nasiriya. Com a supervivent de l'atemptat, a la seva tornada a Itàlia es converteix en el centre d'atenció de polítics i periodistes, que en fan un heroi. 

Poderós relat autobiogràfic en el qual Aureliano Amadei relata, en clau subjectiva, un dels mes terribles esdeveniments de la història recent italiana. Construïda al voltant de l'esgarrifosa seqüència de l'atac, 20 sigarette indaga, sense dogmatisme i amb sentit de l'humor, en la inutilitat de la guerra, els diversos significats de la paraula heroi, i el paper que juguen els polítics i els mitjans de comunicació en els conflictes bèl•lics.


Aureliano Amadei
Nascut a Roma, el 1975, va debutar com a actor amb cinc anys a la pel•lícula Progetti di Allegria, de Vittorio de Sisti. Als anys 90 estudia art dramàtic a l'acadèmia Webber Douglas, de Londres, i treballa com a actor al Globe Theatre. L'any 2001 debuta com a director teatral amb l'espectacle Unamunda, finalista al Festival de Cremona. Ha realitzat diversos documentals i el 2005 va coescriure amb Francesco Trento el llibre Venti sigarette a Nassirya, obra que ell mateix ha adaptat en el seu primer treball com a director de cinema. 20 sigarette, inèdita al nostre país, ha guanyat quatre premis de l'acadèmia de cinema d'Itàlia, inclosos la millor òpera prima i el millor actor.


LUZ SILENCIOSA

A l’estat mexicà de Chihuahua hi viu una comunitat menonita (cristiana-anabaptista). Aïllats del món modern, les famílies conreen la terra i segueixen una estricta moral religiosa. Johan té set fills amb la seva esposa Esther, però manté en secret un amor apassionat per Marianne.

Luz silenciosa, del director mexicà Carlos Reygadas, va guanyar el Premi del Jurat de Cannes l’any 2007. La pel•lícula està rodada en la llengua plautdietsch, un dialecte germànic que els menonites encara parlen actualment. Els protagonistes no són actors professionals i la càmera ens en mostra la vida quotidiana amb llargs plans contemplatius de gran bellesa. El conflicte espiritual que pateix Johan, un amor il•lícit en contradicció amb la llei de Déu, dóna a la narració una potència dramàtica que l’autor sap plasmar en imatges poètiques que conviden a la reflexió filosòfica. La principal referència estètica del film és Ordet, l’obra cabdal de Dreyer amb qui Reygadas estableix un interessant diàleg cinematogràfic.

Carlos Reygadas
Va néixer a Ciutat de Mèxic l’any 1971. És advocat de professió, especialitzat en dret sobre conflictes armats. Ha treballat per a la Comissió Europea i va ser membre del Servei Exterior Mexicà. A finals dels anys 90 s’interessa pel cinema i el 2002 presenta el primer llargmetratge, Japón, que obté el premi Càmera d’Or de Cannes. El seu segon treball, Batalla en el cielo (2005), va aixecar força polèmica entre la crítica per mostrar escenes de sexe de forma explícita. La última estrena del director és Luz silenciosa (2007), un drama amorós situat en una comunitat menonita de Mèxic.


MARÍA Y YO

Miguel Gallardo i la seva filla María viatgen a Canàries per passar uns dies de vacances en un resort de luxe. Un escenari poc habitual que no acostuma a acollir, entre la fauna turística típica de l'estiu, un pare sol amb la seva filla autista.

María y yo és l'adaptació al cinema de la novel•la gràfica de Miguel Gallardo, autor de còmics i il•lustrador de dilatada trajectòria. Tant el còmic com la pel•lícula expliquen les vivències reals de Gallardo amb la seva filla María, que pateix autisme. A més de resultar un retrat commovedor, aconsegueix mostrar tot el ventall de reaccions i sentiments de l'espectre autista. La pel•lícula és un documental que combina les imatges reals dels protagonistes amb fragments d'animació i dibuixos. Félix Fernández de Castro crea una obra fidel al còmic que aconsegueix conservar la tendresa i el sentit de l'humor de l'obra autobiogràfica de Gallardo. Aquest pas endavant del gènere documental aconsegueix que l'espectador es capfiqui en la tendra i especial relació entre Maria i els seus pares.

Félix Fernández de Castro
María y yo és l’opera prima de Félix Fernández de Castro, reconegut publicista amb un brillant palmarès. En la seva faceta com a realitzador d'anuncis ha obtingut premis als festivals de publicitat de Cannes i San Sebastián. Amb aquest primer treball cinematogràfic ha obtingut, entre altres, el guardó a la millor opera prima al Festival de Cine de Tarragona (2010) i el premi Ola de Oro dels XV premis Cinematogràfics Família de l'Associació CinemaNet. També ha estat finalista al Goya de millor documental.


TOURNÉE

Joachim Zand (Mathieu Amalric) és un exitós productor televisiu parisenc que va deixar-ho tot per marxar als Estats Units. Anys després tornarà a la seva ciutat natal acompanyat d'unes strippers voluptuoses que fan un espectacle inspirat en la New Burlesque. El seu objectiu és tancar, de forma apoteòsica, una enorme gira mundial. Però una sèrie d'imprevistos i sabotatges l'obligaran a enfrontar-se a velles ferides del passat.

Aquesta és una pel•lícula que arrenca com una road movie i que a poc a poc s'endinsa en el drama d'uns personatges desheretats i deriva cap al fals documental. Sense renunciar a un to de comèdia fosca, Amalric aconsegueix filmar una història íntima i exigent amb l'espectador. El pes de la pel•lícula se'l reparteixen l'actor-guionista-director Amalric i les seves dones. No es tracta d'actrius, sinó d'autèntiques artistes del New Burlesque que aconsegueixen transmetre a la pel•lícula autenticitat, emoció i amor per les arts escèniques de qualsevol índole.

Mathieu Amalric
És una de les principals estrelles del cinema francès i és conegut internacionalment per papers com els de La escafandra i la mariposa, Munich i Quantum of Solace, l'últim Bond. Va començar la seva carrera com a actor, als anys 80, i sempre ha intentat conservar un segell personal en la seva faceta de director i guionista. El seu primer llarg va ser Mange ta soupe (1997) al qual va seguir Le stade de Wimbledon (2001). Després de realitzar diversos curts i treballs per televisió, ha tornat a la gran pantalla amb Tournée, guanyadora del premi a millor director i del premi FIPRESCI al Festival de Cannes.


MARATÓ DE CINEMA DE TERROR

Viu Tots Sants al Cineclub amb una marató de terror. Tres pel•lícules molt diferents però amb un objectiu comú: ficar-nos la por al cos. Arrenquem amb un clàssic, La mujer pantera, on Jacques Torneur aconsegueix crear escenes pertorbadores, fosques i terrorífiques sense una gota de sang. Irina visita regularment una pantera negra del zoo de Nova York. Allà coneix a Oliver, de qui s'enamora tot i que no podran consumar mai la seva relació. Ella creu formar part d'un llinatge mític i que es convertirà en felí davant de qualsevol estímul sexual. Una obra mestra, plena de misteri i amb una ambientació captivadora i suggerent.

A Frozen, tres joves queden atrapats en un telecadira quan la pista tanca sense avís previ. Amb tota una setmana per endavant, s'hauran d'enfrontar a la fam, al fred i als llops. El seu instint de supervivència els obligarà a fer coses inimaginables. Després de debutar amb la comèdia Coffee & Donuts i de parodiar amb èxit els serial killers dels 80 a Hatchet, Adam Green ha aconseguit captivar la crítica amb Frozen. Una pel•lícula intensa i terrorífica, d'aquelles de mossegar-se les ungles durant tota la projecció.

Kim Jee-woon, un dels grans directors del cinema de Corea del Sud, ens obliga a mirar a través de I Saw the Devil en l'abisme de la venjança més crua. La policia és incapaç de capturar un depravat assassí en sèrie, però la situació canviarà quan mati la xicota d'un agent secret. El policia no en tindrà prou amb detenir-lo i iniciarà un joc macabre del gat i la rata. Un thriller físic i visceral, despietat i sense concessions del responsable de Dos hermanas i The Good, the Bad, the Weird.


SENNA

Documental que repassa la vida d’Ayrton Senna des del 1984 –any de la seva primera temporada a la Fomula1– fins al 1994, quan va morir tràgicament al circuit d’Imola. Una dècada en què el pilot va passar de ser considerat únicament un geni del volant, a esdevenir una llegenda.

D’una banda, Senna és el retrat d’una època crucial de la Fórmula 1. Quan l'automobilisme era un esport èpic. Una època que molts consideren que va morir amb ell. Amb un estil més proper al cinema que al documental clàssic, la pel•lícula ens transporta a un viatge frenètic de càmeres, cotxes, guspires i derrapades a més de 250 km/h. Però la pel•lícula va més enllà de fet automobilístic. Es tracta del primer treball sobre el pilot brasiler que ha comptat amb el suport de la família Senna. Ells han aportat filmacions inèdites de la vida quotidiana del pilot que contrasten amb la figura pública. Tothom ha sentit a parlar d'ell, però, qui era realment Ayrton Senna?

Asif Kapadia
Director anglès d’origen hindú. Va estudiar cinema al Royal College of Art i el seu curt de tesi (The Sheep Thief) va participar a Cannes l’any 1998, on va guanyar el segon premi de la Cinefoundation. El seu primer llarg, El Guerrero (2001) va obtenir diversos premis internacionals i dos Bafta de l’acadèmia de cinema britànica. Fins avui ha combinat el seu treball en cinema –The Return (2006) i Far North (2007)– amb documentals i espots televisius. El seu últim treball és Senna, que ha recollit tres premis als festivals de Los Angeles, Melbourne i Sundance.


EL PADRE DE MIS HIJOS

Grégoire Canvel (Louis-Do Lencquesaing) està casat amb Sylvia (Chiara Caselli), té tres filles i és el cap de la productora Moon Films. La seva vida, aparentment feliç, l’abocarà a un carreró sense sortida.

La pel•lícula està inspirada en la figura del productor cinematogràfic francès Humbert Balsam i en una determinada forma d’entendre el negoci del cinema que cada vegada és menys corrent. La narració està clarament dividida en dues parts. A la primera se’ns descriu la hiperactiva vida del productor, que combina la vida familiar amb la tasca de portar endavant la productora fins al límit de les seves forces. A la segona part, ja amb l’absència del pare, la dona i la filla gran intentaran mantenir la productora. La pel•lícula ens ofereix una interessant reflexió sobre el món de la producció cinematogràfica i, alhora, la lluita contra l’absència d’un ésser estimat i la voluntat de mantenir viu el seu record. El film va guanya el premi Un certain regard i el del millor guió al passat festival de Cannes.

Mia Hansen-Love
Nascuda el 5 de febrer de 1981 a París, Mia Hansen-Love va començar al cinema com actriu als 18 anys, quan Olivier Assayas li donà un paper protagonista a Finales de agosto, principìos de septiembre, i dos anys més tard a Les destinées sentimentales, amb relació sentimental inclosa. Va estudiar al Conservatori d’arts dramàtiques de París durants dos anys i va col•laborar a la revista Cahiers du cinema. Fins avui ha dirigit tres pel•lícules: Tout es pardonné (2007), Le pére de mes enfants (2009), guanyadora a Cannes, i Un amour de jeunesse (2010).


AMARCORD

En plena dictadura feixista a la Itàlia dels anys 30, la petita ciutat costanera de Borgo ens ofereix tot un seguit de petites històries.

A Amarcord, Federico Fellini fa una evocació de la seva infància a Rimini, rebatejada aquí com Borgo, a partir de les experiències d’un adolescent que anirà descobrint el món adult alhora que enterra els somnis d’infantesa. La narració té un marcat caràcter coral amb tot un seguit de personatges que van des de la bella Gradisca, enamorada de Gary Cooper, als feixistes, passant per l’oncle foll, la monja nana, el mestre de l’escola o la voluptuosa estanquera. La conjunció del talent del director amb l’excel•lent fotografia de Giusseppe Rotuno i l’inoblidable música de Nino Rota donen peu a un recull d’escenes memorables com la del poble cobert de manine, com si nevés, el pas del transatlàntic Rex, el casament de la Gradisca o la de l'interior de l'estanc. Tot plegat fa de la pel•lícula una de les millors obres de Fellini, on s’apleguen totes les constants de la seva filmografia dins d’una narració plena de poesia i d’humor.

Federico Fellini
Neix a Rimini (Itàlia), l’any 1922. Fascinat pel món de l’espectacle, s’escapa de casa als 10 anys per unir-se al circ Pierino. Instal•lat a Roma treballa en el camp de les historietes gràfiques i la ràdio. Acabada la guerra coneix Rossellini, amb qui treballa de guionista i ajudant de direcció. L’any 1950 comparteix la direcció, amb Alberto Lattuada, de Luci dei varieta, i dos anys més tard, ja en solitari, estrena El jeque Blanco. Va guanyar tres Oscar per a films de parla no anglesa amb La Strada, Las noches de Cabiria i Amarcord, i el de millor director per Fellini ocho y medio. Va morir a Roma l’any 1993.


NADER AND SIMIN

Nader, Simin i la seva filla Termeh intenten abandonar l'Iran, el seu país natal, per cercar noves oportunitats, però, a l'últim moment, ell decideix quedar-se per tenir cura del seu pare, diagnosticat d'alzheimer. Simin se separa del seu marit perquè no està disposada a sacrificar el seu futur. Per la seva part, Nader contracta una dona perquè l'ajudi a cuidar el pare. Finalment, un estrany esdeveniment acabarà provocant un gir en la vida de Nader i la seva filla Termeh.

Estem davant d'una de les darreres grans apostes del cinema iranià. El director Asghar Farhadi mostra com els personatges es relacionen i prenen decisions condicionats per un entorn d'allò més advers en un context de ruptura personal i de desarrelament vital. La crítica ha destacat la versemblança dels personatges i la mestria cinematogràfica amb què el director tracta dilemes morals i situacions vitals compromeses en un context complex com el d'Iran.

Asghar Farhadi
Després d'estudiar cinema a la Universitat de Teheran i de realitzar curtmetratges, sèries de televisió i guions diversos, Asghar Farhadi va realitzar el seu primer film, Raghs dar ghobar (Dancing in the Dust), l'any 2003. L'èxit obtingut en festivals el porta a realitzar films com Beautiful City (2004) o About Elly (2009), entre altres, que l'han portat a convertir-se en un dels millors realitzadors del seu país i en un referent del cinema contemporani. El seu últim treball, Nader and Simin, ha guanyat premis importants com l'Ós d'Or a la millor pel•lícula, al millor actor i a la millor actriu al Festival de Berlín de 2011.


CASTILLOS EN LA ARENA
Laura (Elizabeth Taylor) una pintora inconformista i mare soltera viu amb el seu fill de nou anys a la costa de Califòrnia. Quan aquest mata un animal, el jutge l’obliga a ingressar en un col•legi. Això farà que la mare conegui un estricte capellà (Richard Burton), casat i amb dues filles.

Ignorada per la crítica i només destacada per l’Oscar a la cançó The shadow of your smile, aquesta obra mereix una reivindicació. L’excel•lent guió de Dalton Trumbo dóna peu a Vincente Minnelli per desenvolupar un majestuós melodrama molt avançat a la seva època on els impressionants paisatges del Sud californià esdevenen part activa de la narració, així com els colors. Els personatges inconformistes estan envoltats de colors càlids, amb el vermell minnellià al capdavant, en contraposició als tons passius dels intransigents. Tot dins d’una intensa història d’amor amb temes tan controvertits com l’educació, la corrupció, la pèrdua de la fe o la llibertat sexual. Un film a descobrir i un excel•lent homenatge a la Taylor.

Vincente Minnelli
Nascut a Xicago l’any 1902 al si d’una família d’origen italià dedicada a l’espectacle, va debutar de ben jove com actor. Posteriorment els seus treball d’escenògraf al Radio City Music Hall li obririen el camí per dirigir espectacles musicals a Broadway. L’any 1942 el productor de la Metro Goldwyn Mayer, Arthur Freed el convenç per dirigir la pel•lícula Cabin in the sky, amb la qual va encetar una filmografia brillant amb musicals com Un americano en París, Melodias de Broadway, el biopic El loco de pelo rojo o melodrames com Cautivos del mal, Té y simpatia o Castillos en la arena. La seva última pel•lícula va ser Nina (1976). Va morir a Califòrnia l'any 1986.


EL DEMONIO BAJO LA PIEL

Lou (Casey Aflfeck), un ajudant del sheriff d’una ciutat petroliera d’Oklahoma, rep l’encàrrec de expulsar Joyce (Jessica Alba), una prostituta que viu als afores. La trobada serà l’inici d’una relació molt particular.

Adaptació de la novel•la The killer inside me, de Jim Thompson, un dels millors escriptors de novel•la negra del segle passat, la pel•lícula va passar força desapercebuda en el moment de la seva estrena, malgrat  el seu indubtable interès. La veu en off del protagonista serveix de fil conductor, sempre des de la seva òptica poc fiable, d'una cadena de violència i assassinats desencadenada per un perillós psicòpata sense escrúpols que gaudeix amb el dolor aliè, i més si qui el pateix és una dona. Un retrat esfereïdor de violència de gènere que, en el cas del protagonista, té arrels en la seva infantesa. El guió de John Curran es manté molt fidel a l’original i serveix a Michael Winterbotton per oferir-nos una obra impactant que farà les delícies dels seguidors del cinema negre i dels fans de Thompson en particular.

Michael Winterbotton
Es tracta d'un director anglès habitual al Cineclub. Nascut l’any 1961 a Blackburn, va estudiar cinema a Bristol. Va començar de treballar per a la televisió anglesa en diferents sèries i documentals. Debutà en la direcció cinematogràfica l’any 1995 amb Butterfly kiss, i començà a ser conegut un any desprès per l’adaptació de la novel•la de Thomas Hardy, Jude, a la qual seguiren títols com Welcome to Sarajevo, Wonderland, 24 Hour Party People, In this world o Génova, premiades en diferents festivals. El demonio bajo la piel és la seva darrera pel•lícula estrenada.


Cineclub frik

LA INVASIÓN DE LOS LADRONES DE CUERPOS

En una petita localitat de Califòrnia, el doctor Miles (Kevin McCarthy) i la seva promesa Becky (Dana Winter) es troben davant d’un cas inexplicable. Molts dels seus habitants creuen que els seus familiars han canviat radicalment.

Realitzada l’any 1956 en plena guerra freda i quan el senador McCarthy estava acabant la cacera de bruixes a Hollywood, La invasión de los ladrones de cuerpos ha esdevingut un clàssic que ha tingut més de tres remakes dirigits per Philip Kauffman, Abel Ferrara i Oliver Hirschbiegel, respectivament. Filmada en blanc i negre i seguint l’estructura del cinema negre, Siegel ens ofereix la descripció d’una invasió extraterrestre en què unes estranyes plantes suplanten la identitat dels habitants del poble. La narració s’estructura a l’entorn d’un flashback i amb un ritme narratiu in crescendo que no deixa reposar l’espectador. La majoria de les escenes són nocturnes per accentuar la sensació de malson i el muntatge combina els plans emfàtics, la càmera inclinada, els travellings i els primers plans per remarcar-ho.

Don Siegel
Neix a Xicago el 25 d’octubre de 1912. Graduat per Cambridge, comença a fer d’actor teatral, activitat que que continua quan torna als Estats Units. L’any 1933 entra a treballar a la Warner Bros com a ajudant de muntatge. L’any 1944 dirigeix alguns documentals i l’any següent guanya l’Oscar al millor curtmetratge documental per Hitler Lives. Això li facilita el debut en el llargmetratge el 1946 amb The Veredict, amb el qual inicia una prolífica filmografia treballant per a les grans productores amb títols com Brigada homicida, El seductor, Harry el sucio o Fuga de Alcatraz. Va morir el 20 d’abril de 1991 a Nipomo, Califòrnia.


DJANGO

Django és un personatge estrany que arrossega un taüt. Prop de la frontera mexicana rescata una dona jove, Maria, quan era fuetejada per un grup d’homes que pertanyen a una de les dues bandes que lluiten per aconseguir el domini de la zona. Hi tenim la banda de Jackson, un nord-americà racista proper al Ku Klux-Klan, i la del general Hugo Rodríguez, mexicà i revolucionari. Django s’aliarà amb Rodríguez.

Django és, amb el permís de les obres de Sergio Leone, la pel•lícula més emblemàtica de l’spaghetti western. S’ha convertit en una obra de culte i és una de les pel•lícules de referència de Quentin Tarantino. Django va rebre una classificació “per a majors de 18 anys” a Itàlia degut a la seva violència explícita. El film va patir nombroses retallades, però ara torna en la seva versió original, totalment íntegra i amb la banda sonora original. La pel•lícula es va rodar a Roma i en localitats de Madrid, com La Pedriza i Colmenar Viejo.

Sergio Corbucci
Nascut a Roma el 1927, era germà del director i guionista Bruno Corbucci. Va començar rodant pèplums de baix pressupost per passar a l’spaghetti western. Un dels seus primers èxits va ser Django (1966), protagonitzada per Franco Nero i convertida ràpidament en una obra cabdal del gènere, imitada i repetida en innombrables ocasions. Durant els anys 70 i 80 va dirigir nombroses comèdies. Malgrat que durant molts anys se’l va considerar un director de segona categoria, títols com aquesta Django o la cèlebre El gran silencio (1968), l’han convertit en el director d’spaghetti western més destacat, juntament amb Sergio Leone.


TAXIDERMIA

Història de tres generacions d’una família establerta per casualitat a l’Europa de l’Est. La de l’avi, un home una mica maldestre que es converteix en capità durant la Segona Guerra Mundial; la del pare, un esportista d’alt nivell i, finalment, la del fill, un taxidermista. Les tres històries estan explicades pel membre més jove de la família. El surrealisme i els fets històrics es barregen en un conte de fades de l’excés.

L'obra de l'escriptor hongarès Parti Nagy Lajos i la imaginació febril del tàndem que formen el director, György Pálfi i Zsófia Ruttkay, la seva dona i coguionista, convergeixen en les històries que integren Taxidermia, una reflexió sobre el passat i el present d'Hongria a partir de les vivències de tres generacions d'una família excèntrica. Agut, desmesurat i controvertit, el tercer llargmetratge de Pálfi acompleix el doble objectiu de regirar-nos l'estómac i posar a prova la resistència dels espectadors menys agosarats d'una banda, i de fer-nos passar una bona estona a còpia de fantasia visual, de l'altra. Tot plegat, amanit amb una ironia que ens transporta als millors moments dels Monty Python. Un tríptic escatològic ple de bellesa i sensibilitat. Penseu que aquesta definició és contradictòria? La pel•lícula de György Pálfi també ho és.

György Pálfi
Va estudiar direcció cinematogràfica a l’Acadèmia de Cine i Teatre de Budapest. La seva primera pel•lícula, Hukkle, va guanyar el Premi Fassbinder de l’Acadèmia Europea de Cine, a banda de nombrosos guardons en festivals internacionals. Amb Taxidermia, que va escriure juntament amb la seva dona Zsófia Ruttkay, va guanyar el Premi a la Millor Pel•lícula al Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Brussel•les i el guió va ser proclamat el millor projecte a Sundance 2004.


VENTRE BLANC

Ventre blanc és una faula crua i subtil sobre altres maneres de buscar la felicitat en la voràgine de la societat actual de consum i aparador. Els protagonistes, les persones reals que porten els capgrossos de Vic i el seu entrenador, s'interpreten a si mateixos en històries de ficció que tanmateix els toquen de molt a prop a la vida real. Una autèntica teràpia cinematogràfica per descobrir la vida que s'amaga dins del capgròs.

El director de Ventre blanc, Jordi Lara, ens proposa una reflexió cinematogràfica sobre l'amor literari, el transcendent i la caducitat de les coses. Tot plegat vist amb el savi passotisme dels vells i la capacitat de fascinació dels infants. Un film reivindicatiu, però sense consignes. Lara ens porta amb naturalitat a situacions d'una poesia delirant, però presentades amb una mirada continguda i contemplativa. Un disseny de plans auster i mil•limètric i un temps narratiu ajustat a la discreció i l'espera. La fotografia de Jordi
Crusats captura la llum natural d’una ciutat vella que s'ha buidat, per portar-nos a un territori visual a mig camí entre el real i l’oníric.


Jordi Lara
Després de rodar alguns curts i de publicar la novel•la Una màquina d’espavilar ocells de nit, Lara debuta amb un llargmetratge que, com la seva literatura, presenta personatges que malden per ubicar-se en el món d'avui, tot fent atenció a temes fonamentals de la naturalesa humana poc visibles en l’art actual: la fe, la desmemoria o el tendre i inevitable patetisme de l'ésser humà. Novament, el creador ens proposa una forma atemporal de modernitat i de transgressió, mentre ret homenatge a la ciutat de la seva infantesa o a la infantesa de la seva ciutat.



EL ROJO EN LOS LABIOS

Una jove parella que s'acaba de casar arriba fins a un estrany i desèrtic hotel de la costa belga, on fan escala en el seu viatge cap a Anglaterra. Creuen que són els únics ocupants de l'hotel, però quan es comença de pondre el sol apareixen dos nous hostes: la comtessa hongaresa Elizabeth Bathory i la seva secretària Llona. La comtessa no triga a obsessionar-se amb els joves, i comença un joc macabre que els portarà a terrenys no explorats de seducció, sadisme i mort.

Apadrinada pel cineasta francès Alain Resnais (parella en aquell temps de la protagonista Delphine Seyrig), la crítica especialitzada la considera una de les millors cintes sobre vampirisme de tots els temps. Uns vampirs allunyats dels estereotips comuns del gènere de terror, i portats al límit en una història gòtica carregada d'erotisme magnètic i molta, molta sang. Una barreja perfecta de cinema d'autor i fantàstic, ideal per acompanyar el Festival Julius més sensual.

Harry Kümel

Antwerp, Bèlgica, 1940. Aquest versàtil realitzador va començar la seva carrera com a cineasta quan només tenia 13 anys, dirigint curts experimentals i documentals. Aviat passaria a la televisió com a documentalista, fins que el 1969 s'estrena en el llargmetratge amb el film romàntic L’Amant Anglaise. Juntament amb El Rojo en los Labios, la seva obra més coneguda és la malaltissa cinta de terror Malpertuis, protagonitzada per Orson Welles. Durant els anys 80 es va centrar de nou en el seu treball com a director de documentals i professor de cinema, fins que, als 90, torna a la ficció amb alguns llargs i una sèrie de TV.


VICTOR ISRAEL

Amb una filmografia de gairebé 200 pel•lícules, Víctor Israel es va convertir en un dels actors més representatius del nostre cinema. Va debutar amb Tierra de todos (1961), i a partir d'aquí la seva presència es va fer habitual en el cinema espanyol de subgèngeres. Gairebé sempre va interpretar papers secundaris, aprofitant la seva fesomia tan personal i fotogènica d'ulls convexos i dents esmolades.

Los perversos rostros de Víctor Israel és un viatge per la trajectòria cinematogràfica de l'actor Víctor Israel des dels seus inicis fins als seus últims treballs, poc abans de morir. Un recorregut per tots els gèneres cinematogràfics en què va intervenir, ja fos com a secundari o com a protagonista. Tot acompanyat amb testimonis que no dubten a treure del pou de l'oblit tota mena d’anècdotes i a reivindicar una figura poc reconeguda, però digna de menció.

David Pizarro 
Després de treballar com a fotògraf, participa de forma activa en fanzines, publicacions de gènere i curtmetratges. El 2006 funda el fanzine Diabolik . Ha col•laborat en revistes com Quatermass i Dirigido por. Los perversos rostros de Víctor Israel és el seu primer documental cinematogràfic.

Diego López
L'any 2005 inicia una aventura com a editor del fanzine de gore i terror El Buque Maldito. Des d'aquest moment s'involucra en l'organització de projeccions i col•labora en publicacions especialitzades. Després de treballar en la realització de La sonrisa del lobo, un documental sobre Paul Naschy, roda el seu segon documental: Los perversos rostros de Víctor Israel. Actualment dirigeix la secció Brigadoon del Festival Internacional de Cinema de Sitges.


CHRISTMAS EVIL

Harry Stadling està obsessionat amb el Nadal. Des que va descobrir la veritat sobre el Pare Noel va decidir convertir-se en l'autèntic Santa Claus, amb abillament complet (inclòs el trineu i els rens a joc). Com podeu suposar aquesta no és una tasca fàcil, i haurà d’enfrontar-se amb els escèptics i la gent sense esperit nadalenc que se’n burlen i no volen creure-hi. Per a ells té reservats un sac de regals... mortals.

Considerada pel cineasta John Waters com la millor pel•lícula nadalenca de la història, Christmas Evil va ser un títol avançat a la seva època: era la primera vegada que una cinta de gènere s'atrevia a usar una icona tan intocable com Santa Claus en una cinta que destil•lava humor negre i gore a parts iguals. Després d'aquesta pel•lícula van arribar imitacions com Noche de Paz, Noche de Muerte (1984), però només el film de Lewis Jackson ha sobreviscut el pas del temps i, des de fa molts anys, a diversos cinemes de Los Angeles, la pel•lícula es projecta durant les vacances de Nadal en sessions de matinada, per un públic fidel que se la sap de memòria. Christmas Evil va ser batejada com “la perversió nadalenca de Taxi Driver”. Bon Nadal, Ho ho ho!

Lewis Jackson
Apassionat del cinema de terror i suspens, especialment dels films d'Alfred Hitchcock, va realitzar la pel•lícula Christmas Evil (originalment titulada You Better Watch Out) després d'un parell de fosques produccions de sèrie Z distribuïdes únicament en circuits de drive-in de l'Amèrica profunda. Després del fracàs de públic en l'època de l’estrena de la seva pel•lícula, va decidir retirar-se del món del cinema. Va tornar a Hollywood com a assessor amb la pel•lícula The Ghouls (2003), i ara prepara una trilogia de terror sobre psicòpates i mutants radioactius.


Cineclub Xic

TIC TAC

L’Hèctor, un nen de sis anys espavilat i ple de curiositat, demana als Reis de l’Orient un desig molt especial:
vol conèixer l’eternitat. Durant un viatge amb els seus pares a França, el tren s’atura en una misteriosa
estació sense nom i l’Hèctor baixa per tirar la seva carta en una bústia real. En aquest moment començarà un viatge pel misteriós domini del temps. Coneix en Bibu i l’Olívia, que el portaran a descobrir el fantàstic món amagat dins els rellotges, el tic-tac de la natura, del fons del mar, de les cases i els campanars.

El tema principal de la pel•lícula és el pas del temps, tant el real com l’imaginari. Ho fa creant tot de personatges i escenaris amb significats diferents. Els espectadors entren en un món i un temps imaginari, que no existeix ni ha existit, i Rosa Vergés els proposa un joc per reflexionar sobre el pas del temps, els desitjos, l’amistat... Tot embolcallat en un estil visual basat en el teatre infantil i en l’imaginari dels contes.

Rosa Vergés
Barcelona, 1955. A principis dels anys 70 va iniciar una prolífica activitat com a publicista i guionista. Va escriure el guió d’Un parell d'ous (1984), de Francesc Bellmunt, i el 1989 va dirigir el llargmetratge Boom Boom, que va obtenir el Premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya. El 1994 va dirigir el seu segon film, Souvenir, i el 1997 TV3 va estrenar el telefilm musical Tic Tac. A més del seu vessant com a cineasta, entre 1994 i 1998 va ser vicepresidenta segona de l’Acadèmia de les Arts i de les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya. També ha exercit la docència i des del 1994 és professora de direcció cinematogràfica a l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya).


PETITS CONTES DEL QUEBEC
Un recull de diversos curts d'animació clàssica creats per l'artista Frédéric Back.

Abracadabra: Un bruixot ha robat el sol, la Terra ha quedat a les fosques i els homes estan tristos. Una nena va a la recerca del sol i pel camí es troba amb altres nens de diferents països. Junts alliberen el sol, i amb la llum torna la alegria.
La creació dels ocells: Segons una llegenda dels indis Mimac, al país de l’Acàdia els petits jugaven contents, quan de sobte el Llop Bramador i l’Ós Blanc es van posar a bufar amb fúria. Amb el vent de la tardor i la neu de l’hivern els nens i nenes no podien sortir de les cabanes. Una nena va implorar perquè es calmessin, sortís el sol i, amb ell, vingués la primavera.
Il•lusió: Sortint de l’escola, un nens juguen al camp voltats d’animals amics. De lluny sona una música i un home estrany apareix; sembla un mag capaç de transformar tot el que toca. De cop i volta, el poble es converteix en una tenebrosa ciutat i el nens, captius, fugen espantats.
Taratata: A la desfilada de carrosses tothom vol exhibir-se i presumir. Hi ha tanta gent, que un nen i el seu gos no poden veure res. Quan la festa s’acaba, la imaginació del nen crea una desfilada al seu gust, plena de fantasia i tendresa.

Frédérick Back
Saar Basin, 1924. Va emigrar a Canadà el 1948 i va estudiar a l’École des Beaux-Arts de Mont-réal. El 1952 va entrar al departament gràfic de Radio-Canadà i hi ha treballat fins avui. És un dels directors de cinema d’animació més destacats del Canadà i ha estat nominat als Oscar en tres ocasions.


LES QUATRE ESTACIONS DE LUDOVIC

Hivern: Una nina a la neu. Neva i un vent d'hivern bufa sobre la casa. L'osset Ludovic voldria anar a jugar a fora amb els altres. “Encara ets massa petit”, li diuen els seus pares, i això el fa sentir sol. Un matí, davant la porta de casa, després forta tempesta, troba una nina al mig de la neu.
Primavera: Un cocodril al meu jardí. En Ludovic prepara els seus animalets de paper per sortir a jugar al jardí, però els animals no volen creure, es barallen, en Ludovic s'enfada... Es posa a ploure. Els deixarà que es mullin?
Estiu: Vacances amb l’avi. Arriba una carta de l'avi que convida en Ludovic a passar uns dies amb ell. L'avi viu al camp, la mare l'hi acompanya. A en Ludovic Ii agrada ajudar a regar les plantes, a donar menjar als aneguets... Però està trist, perquè fa poc que es va morir l'àvia.
Tardor: Un vent de màgia. En Ludovic va al parc a jugar amb la seva mare. Du la pala i la galleda per fer castells de sorra. Se li acosta un osset amb ganes ďempipar, però en Ludovic no entén per què fa tan mala cara. També arriben al parc una osseta amb la seva mare; porten un bonic estel per fer-lo volar.

Co Hoedman
Va néixer a Amsterdam el 1940 i va anar al Canadà quan tenia 25 anys. Poc temps després començà a treballar a l'ONF National du Film du Canadà. Després d'una estada a Txecoslovàquia, on perfecciona les tècniques d'animació de les marionetes, s'interessà per les llegendes dels esquimals i realitzà quatre pel•lícules basades en llegendes inuits. Els seus films s'inspiren en el món de la infantesa: joguines i figures de fusta, roba, sorra i cartró prenen vida a les seves mans.


I+G STOP MOTION

L'animació és la il•lusió del moviment. És fer que un personatge dibuixat, un ninot o qualsevol altre objecte, prengui moviment, mitjançant un seguit d'imatges estàtiques.

Hi ha moltes tècniques d'animació, les més conegudes potser són els dibuixos animats (considerats animació tradicional o 2D) i el 3D (l'animació de ninots creada virtualment per ordinador). La productora I+G Stop Motion, però, es dedica a l'stop motion, una la tècnica d'animació que dóna vida a objectes o ninots. Aquesta tècnica es basa a fer que els ninots interpretin, siguin actors.

Amb l'animació podem crear mons imaginats, llocs increïbles, nous personatges... És una tècnica que ens desperta la imaginació, i tot i que moltes vegades l’hem utilitzada per fer passar una mala estona a l’espectador, per fer-li por, també ens ha servit per explicar històries divertides (i educatives) per a tota la família.

La sessió I+G Stop Motion recull algunes d'aquestes històries divertides, ideals per passar una bona estona. Esperem que gaudiu de la nostra selecció de cinema en miniatura!

I+G Stop Motion
És una productora independent especialitzada en la tècnica d'animació en Stop Motion. Desenvolupa els seus propis projectes i ofereix la seva experiència en projectes audiovisuals com videoclips, espots, sèries i programes de televisió. Els orígens de l'equip van ser l'any 2001, quan van rodar el seu primer curt d'animació amb ninots com a projecte de fi de carrera a l'ESCAC: El negre és el color dels déus.

PETIT JULIUS
Falta la fitxa, que podem posar-hi:
SELECCIÓ DE CURTMETRATGES D’ANTERIORS JULIUS
Diversos autors (2003-2010)

Dediquem aquesta sessió del Cineclub Xic, programada dins de les activitats del Festival Julius, a recuperar alguns dels curtmetratges aptes per a tots els públics que han passat pel festival. Hi ha films de gairebé totes les edicions del Juius, que va arrencar el 2003, i estan adreçats, majoritàriament, al públic més jove. Destaca el cinema d’animació, amb propostes de dibuix tradicional, infografia, stop-motion de plastilina, però també hi ha curts d’imatge real, plens de surrealisme i rialles.
Aquests són els títols que podreu veure al Petit Julius que su proposem:


LETHARGIA de Marina Jover (JULIUS 2003)
MR. BLABLABIDUL d’Albert Coma Fàbrega (julius 2004)
DIADA NOCTURNA de Francesc Colomer (JULIUS 2006)
LA TOMBA DE BEDÈLIA de Josep Calle (JULIUS 2006)
JAMES BANG de Josep Calle (JULIUS 2007)
EL REMENETA A LA MÀQUINA DEL TEMPS de Joan Puig (JULIUS 2008)
MÀQUINA DEL TEMPS d’Albert Altés (JULIUS 2008)
COC de Gerard López i Xevi Capdevila (jULIUS 2009)
QUALSEVOL NIT POTS SORTIR SOL de Francesc Colomer (JULIUS 2009)

Una sessió petita perquè, com va dir en Grouxo: “Fill meu, la felicitat està feta de petites coses, un petit iot, una petita mansió, una petita fortuna...” Nosaltres hi afegim: “i un petit Julius”.



L'HOME DE LA NEU
The Snowman és un llibre infantil publicat el 1978 per Raymond Briggs. El 1982, Dianne Jackson en va fer una versió animada per a la televisió Channel Four. El film es va convertir en un èxit sense precedents, en un dels preferits dels nens anglesos i cada any, des d’aleshores, es torna a emetre durant les vacances de Nadal. El dibuix amb llapis de colors i la música de Howard Blake, interpretada per l’Orquestra Simfònica de Londres, són els elements més destacats d’aquesta petita obra mestra.

En aquesta sessió, a banda de L'home de la neu, es projectaran altres clàssics del cinema infantil nadalenc, com la versió de Com el Grinch va robar el Nadal del Dr. Seuss, narrada per Boris Karloff.

Dianne Jackson
Nascuda el 1941, Diane Jackson és una directora anglesa de cinema d’animació amb una extensa carrera. El 1968 va treballar a la pel•lícula dels Beatles The Yellow Submarine i va destacar per adaptar amb precisió mil•limètrica l’estil dels il•lustradors de llibres a les versions en pel•lícula. És el cas de L’home de la neu, la seva pel•lícula més destacada. Va morir el 1992, quan preparava la versió animada de les històries de Beatrix Potter.

CONTRAPORTADA

Textos: Quim Crusellas, Toni Carmona, Sergi Calle, Joan Puigdollers, Xevi Dominguez, Montse Batalla i Domingo López. Correcció: Miquel Tuneu.