Tot i la dificultat d'escollir, mentre dinàvem acompanyats de les mítiques pintes irlandeses, ens vam decidir per "Here to fall". L'animació era sorprenent, amb un impressionant sentit de l'estètica. El relat era molt emocional i potent i, ens va semblar que tenia un gran sentit del ritme.
També vam voler fer una menció especial per "Learning to fish", una divertida història d'unes gavines que acostumades a menjar les restes que deixem els humans, s'obliden del tast del peix. També era visualment molt interessant i l'argument tenia diverses lectures.
El festival no acabava aquí. Les animacions no van ser els únics curtmetratges. Entre els que vaig poder veure, m'agradaria destascar "Homemade", un drama amb sorpresa o "A different perspective", una animació amb un deliciòs joc de perspectives.
I, anant més enllà, vaig poder veure un parell de pel·lícules més. "King of travellers" és la història de dues famílies nòmades enfrontades. Els enfrontaments amb violència son gairebé sistemàtics. I cadascuna d'elles, te els seu representant per una mena de modalitat de boxe lliure.
La història, amb certs elements de "Romeo i Julieta", està força ben explicada. És un drama amb les dosis justes d'humor i no excessiva en l'ús de la violència, com en altres pel.lícules de l'estil de vegades passa. En alguns moments resulta un pèl previsible, però això no em fa oblidar l'interessant dibuix que fa dels personatges.
Però, si "King of travellers" em fa oferir gairebé una hora i mitja divertida, l'encert va ser veure "Good vibrations". De fet, va ser la guanyadora del festival al millor film irlandès. La història, basada en fets reals, explica d'un jove cansat de la violència que separa les persones a l'Ulster. Amb la intenció d'oferir un espai on aquesta violència no tingui lloc, obre una botiga de música.
Això li comporta certs problemes al protagonista. Abans de veure-la un no pot evitar pensar el risc que te fer un film amb to no diré de comèdia, però si positiu, en un entorn d'una violència brutal. L'equilibri no sempre és fàcil de trobar i, crec que "Good vibrations" troba el seu espai.
La solució visual és molt intel·ligent. La narració personal està feta amb les eines típiques de la ficció. En canvi, el "realisme" o la "contundència" l'aporta un llenguatge més propi del documental. Amb imatges reals, el que aporta força al contrast. I, com a fil conductor que garanteixi la continuïtat, una veu en off.
Per si la història no tenia prou força, l'equip tècnic va convidar al festival al protagonista real que va dur a terme aquella petita gran heroïcitat. I el personatge no ens va deixar indiferents. Amb un gran sentit de l'humor i amb la mateixa força que intueixo devia tenir 30 anys enrere, va dirigir-nos unes paraules.
Cal destacar també que el fleadh (festival en irlandès) tenia una convidada d'honor: Isabelle Hupper. Haig de reconèixer una debilitat especial per aquesta actriu francesa. D'entre tots els films que van projectar per recordar la seva trajectòria en destacaria "La pianista", una fantàstica obra mestre del gran Haneke (amb qui, per cert, han fet junts l'últim film del director). Potser perquè va néixer en plena Alemanya de la II Guerra Mundial, el mestre retrata com ningú la barbàrie de la violència sense motiu. I "La Pianista" és un dels seus exemples més subtils.
Hupper va sortir a recollir un premi honorífic a tota la seva carrera. Amb gairebé 60 anys i tan maca com sempre, va dirigir unes paraules d'agraïment amb l'elegància pròpia d'algú del seu nivell artístic i intel·lectual.
L'experiència a Galway ha estat genial. El tracte de l'equip va ser fantàstic. Des d'oferir-nos la possibilitat de donar un volt amb ells per a conèixer la ciutat, llocs per dinar, i interessants converses al voltant d'un cafè. La relació amb els companys de jurat, millor si hi cap. Donant-me l'oportunitat de conèixer realitats molt diferents a la meva.
Personalment, és la meva primera experiència fent de jurat en un festival. I crec que el millor que puc dir és que repetiré tard o d'hora si els organitzadors dels altres festivals, és clar, tenen a bé comptar amb mi.
Alberto Lacasa
També vam voler fer una menció especial per "Learning to fish", una divertida història d'unes gavines que acostumades a menjar les restes que deixem els humans, s'obliden del tast del peix. També era visualment molt interessant i l'argument tenia diverses lectures.
El festival no acabava aquí. Les animacions no van ser els únics curtmetratges. Entre els que vaig poder veure, m'agradaria destascar "Homemade", un drama amb sorpresa o "A different perspective", una animació amb un deliciòs joc de perspectives.
I, anant més enllà, vaig poder veure un parell de pel·lícules més. "King of travellers" és la història de dues famílies nòmades enfrontades. Els enfrontaments amb violència son gairebé sistemàtics. I cadascuna d'elles, te els seu representant per una mena de modalitat de boxe lliure.
La història, amb certs elements de "Romeo i Julieta", està força ben explicada. És un drama amb les dosis justes d'humor i no excessiva en l'ús de la violència, com en altres pel.lícules de l'estil de vegades passa. En alguns moments resulta un pèl previsible, però això no em fa oblidar l'interessant dibuix que fa dels personatges.
Però, si "King of travellers" em fa oferir gairebé una hora i mitja divertida, l'encert va ser veure "Good vibrations". De fet, va ser la guanyadora del festival al millor film irlandès. La història, basada en fets reals, explica d'un jove cansat de la violència que separa les persones a l'Ulster. Amb la intenció d'oferir un espai on aquesta violència no tingui lloc, obre una botiga de música.
Això li comporta certs problemes al protagonista. Abans de veure-la un no pot evitar pensar el risc que te fer un film amb to no diré de comèdia, però si positiu, en un entorn d'una violència brutal. L'equilibri no sempre és fàcil de trobar i, crec que "Good vibrations" troba el seu espai.
La solució visual és molt intel·ligent. La narració personal està feta amb les eines típiques de la ficció. En canvi, el "realisme" o la "contundència" l'aporta un llenguatge més propi del documental. Amb imatges reals, el que aporta força al contrast. I, com a fil conductor que garanteixi la continuïtat, una veu en off.
Per si la història no tenia prou força, l'equip tècnic va convidar al festival al protagonista real que va dur a terme aquella petita gran heroïcitat. I el personatge no ens va deixar indiferents. Amb un gran sentit de l'humor i amb la mateixa força que intueixo devia tenir 30 anys enrere, va dirigir-nos unes paraules.
Cal destacar també que el fleadh (festival en irlandès) tenia una convidada d'honor: Isabelle Hupper. Haig de reconèixer una debilitat especial per aquesta actriu francesa. D'entre tots els films que van projectar per recordar la seva trajectòria en destacaria "La pianista", una fantàstica obra mestre del gran Haneke (amb qui, per cert, han fet junts l'últim film del director). Potser perquè va néixer en plena Alemanya de la II Guerra Mundial, el mestre retrata com ningú la barbàrie de la violència sense motiu. I "La Pianista" és un dels seus exemples més subtils.
Hupper va sortir a recollir un premi honorífic a tota la seva carrera. Amb gairebé 60 anys i tan maca com sempre, va dirigir unes paraules d'agraïment amb l'elegància pròpia d'algú del seu nivell artístic i intel·lectual.
L'experiència a Galway ha estat genial. El tracte de l'equip va ser fantàstic. Des d'oferir-nos la possibilitat de donar un volt amb ells per a conèixer la ciutat, llocs per dinar, i interessants converses al voltant d'un cafè. La relació amb els companys de jurat, millor si hi cap. Donant-me l'oportunitat de conèixer realitats molt diferents a la meva.
Personalment, és la meva primera experiència fent de jurat en un festival. I crec que el millor que puc dir és que repetiré tard o d'hora si els organitzadors dels altres festivals, és clar, tenen a bé comptar amb mi.
Alberto Lacasa
